He passat dos COVID amb exactament un any de diferència i quan dic exactament és que han estat 365 foquin dies: les matemàtiques de la vida, un haiku from Wuhan amb una cadència perfecta. Any nou, pam.
Jo crec que vaig agafar Òmicron menjant angules (subjecte a l'estricta normativa de les mesures que tocava seguir, but that's life) però vés-te'n a saber, perquè la veritat és que visc enganxat a una maleta, un parell de llibres i un Old Fashioned, i és que sempre vaig ser més d'exposar-me que d'amagar-me. I tinc clar que ja no viatjo per emplenar cap expedient (me la rellisquen una mica les “destinacions de moda”) ni per lluir-lo bonic a l'aparador de la presa.
Viatjo per calmar aquest foc que em crema a dins, per no estar mort en vida, per buidar-me de ressentiment i pena, viatjo per mirar el món amb ulls nous, per omplir d'entusiasmes la motxilla del desànim; penso, en fi, cada dia una mica més com Colin Thubron, que va deixar escrit allò que ja d'una vegada per totes entenc: “Viatjant comprens que no ets el centre del món”.
En fi, que entre unes coses i altres (Brexit, cancel·lacions inesperades de KLM, tancament de fronteres...) hem picat exactament 902,34 galls dindis en viatges que ja no seran, però com que no hi ha malament que per bé no vingui –despropòsits: com de vegades els plans surten malament i precisament per això surten bé– he descobert una cosa que ja intuïa però ara sé: que rematadament bé està un a casa.
Mohair, formatges de Formatge i estones bones, el luxe que és disposar d'aquesta torre de Babel cultural anomenada Netflix (fiquen també aquí a HBO Max, Disney o la meva estimadíssima Filmin) que ja sé que estic dient una perogrullada però és que vosaltres, estimades centennials, no vau viure el pateig fins al videoclub del barri i L'Imperi Contraataca sempre (sempre!) amb la cartolina infame de llogada en vermell carmesí. Vermell bajona.
Per això em fa gràcia tanta mala bava recent amb aquesta cantarella que som la generació Netflix com si fos alguna cosa dolenta, pànfils sense propòsit perdent el temps amb el nas enganxat al píxel, pobres ànimes en desgràcia (això de La Sireneta: peliculó) enganyats pel sistema (el sistema! Hail, Hydra!) conformistes de merda que es creuen que la vida es redueix a manteta de mohair, sofà per a dos, pizza a domicili i el proper capítol de Euphoria. Doncs a mi em sembla un tret.
I vaig més enllà (que em deixin anar els dic!) perquè sempre he pensat que viatgem llegint i per descomptat —per una senzilla extensió cultural— també viatgem veient Dune o cavalcant sense pressa les planes del Japó medieval a Ghost of Tsushima.
Gràcies a aquest prodigi que donem per fet vaig plorar com un nen veient È stata la mà di Dio, de Paolo Sorrentino, la memòria del meu pare a cada pla; em moro de ganes que arribin ja les noves temporades de Mindhunter de David Fincher o Better Call Saul de Vince Gilligan, patim amb Missa de mitjanit, riem moltíssim amb The White Lotus i em vaig aixecar tres vegades del sofà per aplaudir com un posseït al llarg del darrer capítol de Successió: “What am I gonna do with soul anyways? Souls are boring. Boo souls”.
Impossible endevinar què passarà amb el món (i amb els viatges) els dies que vindran, però sí que tinc clara una cosa: viatjar també és somiar.
Ciro Capano interpreta Antonio Capuano a È stata la mà di Dio (2021).