Trobem a faltar ballar, lliures i sense mesurar distàncies
Hi ha una setmana de l'any que rima especialment bé amb paraules com xaranga, revetlla, dinar, celler, cinquens, gresca, despreocupació i retrobaments. Durant aquesta setmana, la que compta amb el 15 d'agost entre els seus dies, els nostres pobles, el teu i el meu, es vesteixen de festa.
Amb les festes de poble passa com amb les truites de patata: tots sabem qui fa la millor. I com amb les truites, no calen arguments per justificar la nostra afirmació. Com explicaràs a algú què se sent en tornar als estius de la teva infància, de la teva adolescència o, sense anar gaire lluny, al de l'any passat? No es pot fer. Es viu. És així i punt.
De tan especials que són, hi ha qui organitza les vacances al seu voltant per no perdre's res.
És en aquests dies quan la Espanya buidada deixa de ser-ho una mica menys i quan qualsevol poble guanya sencers de bellesa. No tant per les banderoles que li permeti el pressupost per adornar els seus carrers, sinó per l'alegria i la llum que donen veure els fills, néts i ja fins a besnéts tornar a casa.
A molts se'ls rep d'any en any i, encara que haguem après que les videotrucades serveixen per no oblidar-se de les cares, no hi ha res que substitueixi una bona abraçada i un posar-se al dia amb la família i els amics com s'ha fet sempre: vi o cervesa mitjançant.
Diuen que als pobles, i més en festes, es beu massa; i jo sempre responc que és normal, que 365 dies donen per a molt i que entre les novetats a comptar pot haver-hi glops que costi digerir i notícies per les quals calgui brindar.
Però, compte, no t'esforcis per intentar impressionar. Poc importarà aquest ascens recent estrenat, la família que comences a formar o que hagis aconseguit un xalet en propietat. Tu sempre seguiràs sent 'la petita de', 'el noi de', 'la del fleca' o 'el del bar'.
No té ni misteri ni pèrdua. Deixar enrere on has vingut per centrar-nos en la realitat d'on som.
Això ens podria portar a caure al parany de creure, com cantava Serrat, a el poder igualitari de la festa. Però amics, no ens enganyem, aquí sempre hi ha hagut classes. O em direu que és el mateix una penya amb sofà que sense?
Aquí no ets ningú si no saps defensar-te al pasdoble
Ai, si aquests sofàs parlessin. Si aquests sofàs parlessin el primer que dirien és que necessiten una neteja. Després ja caldria comprar el silenci perquè les festes de poble són la pàtria de moltes primeres vegades.
El primer veure clarejar amb amics, les primeres copes, la primera nit de farra sense hora per tornar a casa perquè el poble ja és casa, tots es coneixen i no cal preocupar-se. La primera vegada que un barnús i unes aletes et van servir per sortir de gresca perquè un sap quan comença el concurs de disfresses, però se li torna difusa la línia que marca el final. El mateix passa amb els cartrons del bingo, que se't barregen els d'una partida amb una altra i no t'atreveixes a dir-ho en veu alta perquè el bingo s'ha tornat més sagrat que la processó i l'únic que fa emmudir la plaça.
Que silenciosa estarà aquest any aquesta plaça...
Trobem a faltar ballar, lliures i sense mesurar distàncies. Trobem a faltar saltar com bojos quan sona Festa pagana; cantar a veu en crit Torero; fer cas al cantant de l'orquestra quan ens demana moviments impossibles al ritme de Paquito, el xocolater; i sí, també trobem a faltar ballar 'agarraos', que és el que es fa en qualsevol revetlla de poble que es preï. Aquí no ets ningú si no saps defensar-te en un pasdoble.
I quan s'acaba el ball, perquè sempre s'acaba; després de la darrera nit de revetlla, tornem a la nostra vida, això que passa entre la festa d'un any i la del següent, sumits en obligacions de formigó i asfalt i amb la sensació que els pobles i les festes no haurien de ser només per a l'estiu.