Si un fa l'esforç, si prem molt fort els ulls i es concentra a escoltar, potser escolta encara aquell sotragueig inconfusible que advertia, ja de lluny, de l'arribada del tramvia de la serra a cada estació. El seu ressò encara ressona a les parets d'aquells foscos i profunds túnels que havia de travessar fins i tot assolir la seva meta: el Barranc de Sant Joan, l'última de les parades, es trobava al cor mateix de Sierra Nevada.
D'aquella fita històrica en queda poc en el present: ja gairebé no es troben rails ni catenàries, tampoc vagons ni viatgers, però sí que roman per al record un trajecte d'un grapat de quilòmetres que respecta part del traçat original.
Partint de la localitat serrana de Güéjar Sierra, i fins a assolir el baixador que indicava el final de la ruta, s'estén la Via Verda del Tramvia de la Serra, per la qual cada dia passegen excursionistes i aficionats al senderisme conscients que el recorregut que fan és un trosset d'història. Una història que va començar molt de temps enrere.
L'ORIGEN? T'HO COMPTEM
Expliquen que aquell tramvia no va ser, però, el primer intent de connectar Granada amb Sierra Nevada per rails, però el repte havia suposat sempre una obra d'enginyeria de tal envergadura que les idees només van quedar en papers: mai no van prosperar. No comptaven, és clar, amb l'astúcia –i sobretot, l'afany– d'un personatge que canviaria per sempre la història de la ciutat. Juliol Quesada-Cañaveral i Piédrola, nomenat per Alfonso XIII duc de Sant Pere de Galatino, seria el visionari que finalment aconseguiria la gesta.
Parlem de començaments del segle XX, una època en què el duc buscava crear una Serra Nevada que s'assemblés més als Alps suïssos que a les muntanyes castisses i cobertes de blanc del sud andalús.
Parc Nacional de Sierra Nevada.
Per començar, va posar dret un dels referents hotelers de la ciutat a l'època, el Alhambra Palace, amb la intenció d'atreure el turisme més elitista. Avançat al seu temps, i pioner de la indústria sucrera a Espanya, va aprofitar les seves riqueses –es diu que fins i tot va arribar a encunyar monedes amb la cara– per obrir, temps més tard, la primera instal·lació turística de Sierra Nevada, l'Hotel del Duc. El tramvia serviria per unir tots dos allotjaments de manera directa.
Pocs apostaven perquè aquell somni es fes realitat i, no obstant, es va aconseguir: amb una obra sense precedents, es van salvar congostos i tallats, muntanyes i rius, i es va aconseguir fer front a la dura orografia de la zona. Per això es van construir fins a 14 túnels i 21 ponts, de manera que el 21 de febrer de 1925 s'inaugurava el Tramvia de la Serra amb tota la pompa imaginable present. Ni el rei Alfons XIII ni Manuel Azaña van voler perdre's el moment.
Vistes des de l'Alhambra Palace.
PASSAT I PRESENT EN UNA RUTA
Durant els 19 quilòmetres de trajecte que recorrien aquells bufons vagons amb seients en fusta de castanyer, se servia te i infusions i alguns pastissets fins com els pionons. Quatre pessetes costava el viatge per passatger, encara que amb el temps, aquells vagons van passar a transportar també mercaderies: per exemple, la calcopirita de coure i el marbre de serpentina extrets de les mines de Sierra Nevada.
Els viatgers que es dirigien a l'Hotel del Duque –avui transformat en Seminari Diocesà– eren recollits a l'estació de Maitena amb carruatges tirats per cavalls, en què feien la darrera part del recorregut. Van ser en total 50 anys d'un projecte que mai no va ser rendible però que, no obstant, es va mantenir viu fins que no va donar més de si: el 1975 va realitzar el que va ser el seu últim viatge. Els més romàntics encara recorden amb nostàlgia aquell recorregut.
Güéjar Sierra.
Animar-se a fer aquests últims quilòmetres convertits en sender implica, indiscutiblement, acostar-se fins a Güéjar Sierra, des d'on surt la ruta. No estarà de més aprofitar per amarar-se de l'aire serrà de la localitat, on entre costes empedrades i enrevessats carrerons plens de portals –els tradicionals tinaos de l'Alpujarra–, es respira l'aire pur de Sierra Nevada: aquell que a l'estiu neteja; aquell que a l'hivern talla la respiració.
Flors i plantes adornen les entrades a les cases, aquelles on en el passat solia aprofitar-se per treure els arreus al ruc. A la Plaça Major es concentra gran part de la vidilla local: l?ajuntament, l?església, i un bon grapat de bars, reuneixen els veïns cada dia. A qualsevol de les nombroses fonts de Güéjar Sierra –n'hi ha de repartides per tot el poble– caldrà emplenar l'ampolla de torn per portar d'excursió: l'aigua de font, diuen, ha fet que alguns veïns hagin arribat als 103 anys. Per provar no perdem res.
L'Alpujarra.
MOMENT DE POSAR-SE EN MARXA
A partir d´aquí, toca baixar. L'objectiu és assolir la ribera del Genil que discorre muntanya avall amb les fredes aigües del desglaç, però per recórrer-les a la inversa: cap a l'origen. Un recorregut que es realitza a recer de boscos de castanyers que a la tardor exploten en colors ocres i ataronjats, grocs i marrons, regalant l'estampa idònia per al passeig. No és estrany que molts hagin descrit la ruta de l'antic tramvia com una de les més belles d'Andalusia. Ara toca gaudir-la a peu.
Aviat apareixen les restes de La Fabriquilla, l'antiga central hidroelèctrica que un dia va proveir d'energia a la locomotora, que funcionava amb electricitat, a les pujades més pronunciades. Es tracta d'un edifici construït en pedra del qual sobresurt una torre i que porta més de 18 anys obert com a restaurant de cuina tradicional.
Espinacs a la Mossàrab.
El camí fa que en alguns moments es travessen estrets túnels pels quals en el passat circulava el tramvia i que avui també ha deixat espai per als cotxes. En altres, es camina al costat del cabal del riu, trepitjant la terra mullada coberta de fullaraca i sentint la forta humitat, mentre que el Genil acompanya amb el seu etern rumor.
En arribar a la antiga estació de Maitena, situada a només dos quilòmetres de Güéjar Sierra, sorprèn de nou un edifici, també en pedra, aixecat gairebé a la vora del riu. Impassible al pas del temps, el seu ús, això sí, és molt diferent del d'aquella època: l'olor de la llenya al foc delata el que passa al seu interior.
I encara que la ruta resulti fàcil i allò de recarregar energies en aquest cas no serveixi d'excusa, mai no estarà de més delectar-se amb els sabors locals. En aquest enclavament únic, amb vista al lloc on el Maitena, afluent del Genil, bolca les seves aigües al riu principal, la rica gastronomia local sap millor que mai. I si no, atenció al desplegament: sobre la taula, un banquet digne del mateix Alfons XIII a base de xoto, garrí, espatlla de xai o garró al forn, que per alguna cosa s'està a la serra.
Als voltants del restaurant Maitena la història segueix present, en aquest cas plasmada a panells informatius esquitxats pel recorregut –encara que, avís a navegants, no hi haurà res com fer la ruta amb un guia local com Rodi, de Ecoturisme Güéjar Sierra i La Vereda, per conèixer els detalls de la història. Compte, perquè també ofereix visites teatralitzades–.
Al costat de parets que traspuen aigua fresca del cor de la terra, es troben també el lloc que al seu dia va servir per a la venda de bitllets o l'habitatge on habitava la persona encarregada del manteniment del lloc.
Cartells a Güéjar Sierra.
DE CAMÍ AL FI
El terreny varia a partir d'aquest punt i la resta del camí transcorre majoritàriament per l'estreta via convertida en carril que també condueix els cotxes fins al Barranc de Sant Joan. Imposa endinsar-se una vegada més als túnels, però també admirar com les muntanyes abracen amb els seus immensos cims i animen a continuar gaudint dels seus paisatges de vertigen.
Pas a pas, la nostàlgia del que un dia va ser s'apodera de qui és a punt de finalitzar la ruta: quan es va aprovar la construcció de l'embassament de Canales, la companyia explotadora va anunciar al Govern que, per poder dur a terme l'obra, el tramvia hauria de cessar la seva activitat: la presa del pantà faria que més de cinc quilòmetres de traçat acabaran submergits.
I així va ser: les restes del pont que unia les dues ribes i de les vies es troben sota l'aigua de l'embassament, i només queden visibles quan la pluja escasseja i la seva capacitat baixa. Petjades d'un passat que, malgrat tot, segueixen més presents que mai.
La Vereda de l'Estrella.
En acabar el sender, ja al Barranc de Sant Joan, s'inicien moltes altres rutes amb nom propi que conviden a explorar l'entorn natural de la zona: un autèntic tresor. La Vereda de l'Estrella, que convida a penetrar a la serra endinsant-se a les faldes del Mulhacén, és una opció.
Però hi haurà els que optin per el pla més assossegat: el de seure a la terrassa emparrada del restaurant Barranc de Sant Joan i prendre's un vi en honor al duc, aquell romàntic que ho va donar tot per convertir un somni en realitat. Perquè les bogeries estan per fer-les, i només així sorgeixen els veritables genis.