Un pingüí ens observa
Viatjar a l'Antàrtida és posar rumb al centre de l'aventura, endinsar-te en allò desconegut, rememorar les epopeies d'Amundsen, Scott, Shackelton i de tots els herois anònims que van fer possible la conquesta –relativa– del vast continent blanc.
Però la creença de la seva existència es remunta a la Grècia clàssica, quan Aristòtil es barallava amb la idea d'un planeta esfèric. Els relats dels mariners de l'època descrivien com, en els viatges cap al nord, les estrelles que els eren familiars anaven desapareixent del firmament alhora que entreveien altres desconegudes fins aquell moment. I tot això només podia succeir si, al contrari del que se suposava aleshores, la terra era una esfera, teoria que llançava una altra incògnita: si ell, segons els seus càlculs, es trobava a l'hemisferi nord, era molt probable que existís també un hemisferi sud amb terres encara per descobrir.
Un imant per als viatgers a qui ja no els queden fronteres per conquistar
Per la seva situació en direcció a l'Estrella Polar, que es troba a la constel·lació de l'Óssa (en grec arktos) Menor, els grecs van denominar Arktikos als llocs ubicats més al nord, per la qual cosa, si existisca un hemisferi sud hauria d'anomenar-se antarktikos o “l'oposat a arktikos”.
El meu viatge a aquest sud més enllà del sud va començar molt abans; exactament un any enrere, quan el destí i un projecte personal encara en procés em van portar a conèixer a Alex Txikon, alpinista de fama internacional enamorat del gel.
Temps després de la nostra primera trobada, vaig rebre una trucada seva convidant-me a unir-me a la seva expedició a l'Antàrtida durant el mes de desembre, part del seu projecte Roads to Himalaies de l'hivern 2019-20. Evidentment, ni ho vaig dubtar.
Era molt probable que existís també un hemisferi sud amb terres encara per descobrir
Després d'uns mesos de preparatius, entrenaments i incerteses va arribar el moment, tot estava llest: un interminable material d'alpinisme i roba, el meu splitboard (una taula de surf de neu que es pot separar en dos esquís), viandes per celebrar-hi el Nadal... i una maleta amb un membre fonamental per a l'expedició, la meva càmera Intrepid 4x5 –el nom li ve als cabells– proveïda amb abundant pel·lícula de placa en blanc i negre. Una càmera perfecta per aportar l'empaquetatge fotogràfic que mereixia el viatge i amb què volia rendir homenatge a aquells primers exploradors.
Aquest tipus de càmeres estan molt allunyades del que actualment associem a la fotografia, com ara la immediatesa, les xarxes socials i altres. De fet, va de tot el contrari: t'obliga a ser pausat, observador i metòdic.
Després de vint-i-quatre hores de vol arribem a les Malvines, les Falkland, illes que ens servirien com a preàmbul als propers dies i afavoririen la creació de l'enllaç de camaraderia necessari a les expedicions.
Juntament amb Alex, Juanra Madariaga –gran escriptor i alpinista– i la resta de companys i amics (Luisón, Jose, Maite, Rosa i Asier) tancaríem la tripulació de l'Ypake II, un vaixell de trenta tones governat pel capità Ezequiel i el seu fill Santiago.
Per davant ens esperaven mil milles marines. Navegar per un dels mars més perillosos del món és una experiència no apta per a estómacs delicats. Fins i tot avui dia, amb tota la informació de què disposem, aquesta és una tasca reservada als marins més experts.
E vaixell i el mar de Drake ens anaven imposant les seves regles
La vida del passatger tampoc no és fàcil, ja que qualsevol mínim moviment implica una perícia que s'entrena amb el dia a dia. Gots que cauen, objectes que volen, sessions de contorsionisme a l'hora d'anar al bany...
A poc a poc, el vaixell i el mar de Drake ens anaven imposant les seves regles, els dies es feien cada cop més llargs i la frontera entre el dia i la nit s'anava esvaint, senyal de la nostra imminent arribada a terres antàrtiques.
Així fins que el matí de Nit de Nadal, després d'una dura nit de tempesta, la veu sigil·losa de Luisón em va despertar: “Dieguito, el primer iceberg!”. Vaig agafar la càmera i, tan ràpid com vaig poder, vaig pujar a la coberta, on ja hi havia Juanra, anant de proa a popa amb la il·lusió d'un nen.
Una llum tènue tamisada per una espessa boira deixava entreveure la figura d'aquell gegant de gel mentre començaven a caure uns flocs de neu. Tot passava a càmera lenta a la meva retina i, de sobte, em vaig adonar que havíem arribat i que un nou món s'obria davant meu. Vaig deixar passar uns instants fins a fer la primera foto, permetent que la petjada del moment fos profunda i no s'esborrés.
Muntanyes nevades, gegantines parets de gel, pingüins... l'inici perfecte per a la nostra aventura
Atraquem a les illes Melchior i la resta del dia ho dediquem a explorar l´entorn. Muntanyes nevades, gegantines parets de gel, pingüins... l'inici perfecte per a la nostra aventura. Crec que mai havia arribat amb tanta gana a un sopar de la nit de Nadal.
L'endemà al matí salpàrem rumb a l'estret de Gerlache i, durant les hores de navegació que ens separaven de la badia d'Orne, divisem les primeres balenes, foques i pingüins. Naturalesa en estat pur.
Per a la nostra primera ascensió ho volíem fer sense els equips d'esquí, a l'estil alpí. Durant la pujada ens creuem amb una colònia de pingüins barbijo que ens observaven atents, sobretot per estar en època de cria i caminar a la gresca amb els voraços skúes, una mena de gavina de rapinya que aprofiten la més lleu badada per raptar la seva prole.
A cop de grampó i piolet arribem al cim ia entrada la nit i amb la sensació d'estar submergits en una 'nit americana', aquesta tècnica fotogràfica que consisteix a fer que el dia es transformi en nit.
Natura en estat pur
A l'Antàrtida els dies i les nits s'entremesclen. Les hores de llum s'allarguen les 24 hores, diferenciades només per unes poques hores de crepuscle que resulten tan màgiques que et forces a dormir el mínim per esprémer el moment i et fiques defallit al sac per, després d'això sembla un obrir i tancar d'ulls, tornar a començar.
Per fi va arribar la nostra primera gran aventura. Alex i Juanra volien dirigir-se cap a l'illa Cuverville amb la vista posada en el cim del Wild Spur i il·lusionats davant la idea de pujar per una ruta inèdita. A les cinc de la tarda vam començar l?ascens. Grans parets de neu poc estable, esquerdes, seracs, crestes esmolades... Triguem divuit llargues hores fins al cim, on ens abracem i bategem la nova via com a Lorezuri (Flor blanca).
Els dies posteriors van transcórrer navegant per l'estret de Gerlache, escalant i lliscar vessant avall per muntanyes que emergeixen del mar, visitant antigues bases antàrtiques congelades en el temps que encara guarden vestigis dels primers exploradors britànics, acampant a icebergs i sí, fent moltes fotos i escrivint la nostra pròpia història com a exploradors d'un continent que ara, acabant aquestes línies, sento que estarà amb mi per sempre. I que potser un dia torni a sorgir aquest iceberg entre la boira.
Colònia de pingüins barbijo camí al cim de l'Spigot Peak