Assisteixo hipnotitzada des del meu sofà –es pot veure a Netflix– als espectaculars paisatges de l'aclamada cinta El Poder del gos (2021), favorita per als Oscars del proper març. Dirigida per la neozelandesa Jane Campion, rodada a Nova Zelanda però ambientada a Montana. En ella allò indòmit del paisatge és un altre personatge més. Un alter ego d'un dels principals protagonistes: el frustrat texà Phil i el seu univers enigmàtic, que et manté enganxada des del primer minut fins al darrer.
Recordo paisatges que a la meva vida s'han tornat metàfores de com em vaig sentir… Les fortes connexions que un estableix amb un paisatge determinat és una experiència que no s'oblida. Flotant per la xarxa trobo termes com a “paisatges confidents” que extreure de les tesis d'una de les geografies culturals més prolífiques del nostre país, la doctora i professora de la Universitat Carlos III, Paloma Puente Lozano, que ha escrit llarg i estès sobre el tema. Així que parlem amb ella.
Però a més, aquests dies, estic a punt de participar en una de les curses mítiques per als barefoot runners de tot Espanya, la IX Cross Batalla de Munda, que recorre 19 km a través de la Campiña Cordobesa, entre vinyes i oliverars, pujant i baixant petites llomes, a través dels camins, mentre se sua i se sublima un d'aquells paisatges confidents que per a mi resulta revelador, amb la gran roca mítica de Pedra Luenga al fons, com un guaita sobre el camp. Però com i per què un lloc acaba convertint-se en paisatge com a metàfora, en un mirall de nosaltres mateixos amb tanta força?
Barefoot runner a la IX Batalla de Munda.
DELS ROMÀNTICS A LES XARXES SOCIALS
“Totes aquestes idees les porten estudiant els geògrafs des del segle XIX”, m'explica Paloma al telèfon. “El concepte de paisatge i les seves moltes capes van des de la idea de les pedres i d'altres qüestions físiques, fins a d'altres molt més intangibles”.
“Si abans els geògrafs solíem parlar de roques, cada cop més hem anat incloent temes de caràcter cultural fins al punt d'afirmar que els paisatges són experiència”. I aquí estem, en un punt en què “les xarxes socials han democratitzat el concepte de paisatge” fins a convertir-lo en un producte envasat al buit, que els geògrafs anomenen “comodificació” del paisatge: arribar mirar i fer la foto.
El concepte pur i dur de paisatge el van inventar els Romàntics. “Aquest Jo d'emocions, de sublimar-se davant d'un paisatge és de “només” fa dos segles. Tot el que es parla del paisatge a les xarxes socials –al cinema, a la literatura, a les revistes de viatges…– és la democratització del somni romàntic. El paisatge de la foto, aquesta foto que puges a les teves xarxes, és el que feien abans només els nobles, les classes acabalades. Però aquest “Jo vaig estar aquí i jo vaig tenir aquesta emoció en aquest lloc” té “made in” al segle XIX.
El Mediterrani era ell… Era Sorolla.
SUDAR PER ESTIMAR… EL PAISATGE
S'han pintat paisatges terrorífics amb éssers humans petitets davant d'uns Alps enormes. O també hi ha pintors com Sorolla, el Mestre de la Llum –l'aniversari del qual se celebra per cert el 2023–, i qui a través de la llum del Mediterrani va parlar de la plenitud dels seus dies, d'ell mateix.
Però si hi ha qui expressa clarament com s'aconsegueix aquesta forta connexió amb el paisatge com a metàfora aquest és l'escriptor de El Petit Príncep, A. de Saint-Exupéry, un addicte al paisatge: “No hi ha paisatge descobert de dalt de les muntanyes si ningú no s'ha enfilat la costa, perquè aquest paisatge no és espectacle, sinó dominació. I si t'han portat a dalt de tot en la literatura, no veus sinó ordenament de coses més o menys sosses, però com les espessaries amb la teva substància?”.
En altres paraules, per estimar el paisatge cal suar-lo. "L'escriptor francès estava molt en aquesta línia", comenta Paloma. “Els geògrafs hem començat a investigar en les emocions del paisatge que eren molt presents per exemple a les cites de Saint-Exupéry. En realitat abans el paisatge no hi era, era només una muntanya. Però saps quan aquest apareix? Quan tu trobes aquesta muntanya”, assenyala la geògrafa.
Una posta de sol per no oblidar.
I és tal com ho experimento a les meves cames aquests dies després a la ferotge ruta pedrestre de 20 km entre vinyes i oliverars de la Cross Batalla de Munda. No hi ha res com caminar aquest trajecte –i encara més fer la ruta en competició i en mode “barefoot runner”– per a portar-te emmagatzemat aquest paisatge al cor. Per sempre.
“El paisatge emergeix en l'esforç d'aquell que recorre els camins, vessants, plans o arracades. És construcció de la fatiga, disposició del múscul, escorça amarga que ha de ser vençuda per assolir el seu fruit i la seva arrel”, deia Paloma poèticament al telèfon. Ara bé, durant aquelles hores de la marxa van ser uns versos d'Antonio Machado els que van ressonar tot el temps al cap: “Jo et sé penya a penya i branca a branca; / conec l'agre olor del teu romaní / vaig veure la groga flor de la teva ginesta; els cantuesos morats, els jarals blancs de primavera; molts sols incendiar els teus nus verros, reverberar als teus massissos moles”.