Creus estar preparat per pujar per una via ferrada?
Oficialment, una via ferrada és un itinerari de muntanya equipat amb esglaons, rails, rampes i cables que abracen la superfície de la roca per ajudar a progressar en vertical i garantir la seguretat dels qui s'aventuren a escalar-la. Extraoficialment, és una manera vertiginosa de posar-se a prova un mateix i obtenir una descàrrega d'adrenalina considerable.
Podríem afegir també (amb molts matisos) que és una experiència a mig camí entre el muntanyisme i l'escalada, l'escalafó situat entre caminar per una muntanya i enfilar-te amb els braços i les cames a ella per assolir pels teus propis mitjans un cim.
Quan no ets professional, l'ideal, a més de llogar el material necessari, és pujar-la acompanyat d'un guia expert, a qui aniràs encordat i que s'ocuparà de duplicar la seguretat durant la progressió.
Abans d'escollir una via ferrada o una altra hauràs de valorar les teves capacitats físiques (també mentals, no ho oblidis), per així encertar-te amb el nivell de dificultat que seràs capaç de superar. El millor és que existeix un sistema de classificació, que es regeix per la nova escala Hüsler, que t'ajudarà a no confondre't: K1 (fàcil) , K2 (poc difícil) , K3 (una mica difícil) , K4 (difícil) , K5 ( molt difícil) i K6 (extremadament difícil) .
En tot moment estareu enganxats al cable mitjançant un dissipador d'energia.
EL MATERIAL
A la roba i calçat còmodes –adequats a l'estació de l'any en què et trobis– hauràs de sumar-li un casc i uns guants de cuir sense dits per a una subjecció millor a la roca i als esglaons.
Després hauràs de col·locar-te un arnès que servirà perquè estiguis connectat en tot el moment al 'cable de vida' que recorre la via ferrada, això es farà mitjançant un dissipador d'energia preparat per esmorteir la força del xoc en cas de caiguda (la majoria estan adaptats a persones que pesen entre 45 i 100 kg).
En forma de Y, un extrem del dissipador s'ha de fixar a l'arnès amb un nus d'alosa i els altres dos caps (dues cintes acabades en dos mosquetons especials) han d'estar sempre subjectes al cable de seguretat. Alguns compten amb una 'tercera baga' o cap de frenada que podrà utilitzar-se per a ancorar-se a un graó oa una grapa per cercar una posició còmoda i relaxar els músculs.
Ascendint pels esglaons d'una via ferrada a Los Dolomitas.
EL MODE DE PROGRESSAR
Com ja hem dit, el recorregut de les vies ferrades (en ascens) va acompanyat d'un 'cable de vida' –al qual hem d'estar sempre enganxats i en la mesura del possible no agafar-nos-hi amb les mans– que està dividit en seccions. Per aquest motiu, cada certs metres aniran apareixent els ancoratges fixos (que subjecten el cable a la roca) que haurem d'anar superant un per un per poder continuar avançant.
La mecànica és ben senzilla, però és indispensable interioritzar-la per no portar ensurts innecessaris: haurem de deixar anar de la secció de cable que deixem enrere un dels mosquetons del dissipador i ancorar-lo a la següent secció per, a continuació, deixar anar l'altre mosquetó i fer exactament el mateix. Mai, repetim, mai no s'han de deixar anar els dos mosquetons alhora.
Els gallets dels mosquetons haurà de mirar cap a nosaltres i no cap a la paret (com a molt, un podrà mirar cap a dins i un altre cap a fora) i mai hi podrà haver més de dues persones a la mateixa secció del cable. Aquesta mateixa acció ens acompanyarà durant tota la via ferrada, ja sigui per esglaons cap amunt o en paral·lel, passarel·les, escales o ponts.
Encara que pugui semblar el contrari, la força no serà determinant a l'hora d'avançar, de fet no ens hem de valer només d'ella, sinó també de l'equilibri (mental i físic), la destresa, la coordinació i la concentració. En cas d'haver-nos equivocat i d'haver malgastat energies, el tercer caporal ens podrà servir d'ajuda per subjectar-nos i descansar una estona. Recorda: a la muntanya mai no hi ha pressa!
Ah! I si a mig camí te'n penedeixes o et sents fatigat o exhaust, hi ha vies d'escapament per poder baixar la muntanya i tornar al punt d'origen caminant.
Pont tibetà d'una via ferrada.
ALGUNES VIES FERRATES SINGULARS
A Aragó hi ha infinitat de ferrades de tipus K1, com la de Santa Elena de Biescas, que és perfecta per iniciar-se en aquesta disciplina, ja que és molt curta (dura uns 20 minuts) i inclou altres extres com trinxeres de la Guerra Civil, un búnquer i, al final del trajecte, la petita ermita de Santa Elena i les seves famoses aigües curatives.
Pot ser que la via ferrada Escales al Cel de Santamera (a la serra nord de Guadalajara) no sigui la més emocionant de totes, però la infinita escala que ens fa assolir el cim del coll cimer és, si més no, singular.
Si no és per una petita caiguda a mig camí i pel nou pont tibetà de la Via Ferrata Flores i Lagunas Valle de Arbas, a Lleó, podríem dir que aquest recorregut –que inclou travesses, esperons aeris i escalada senzilla– és de tipus K2. Tot i això, ia l'espera d'afegir-hi encara més emoció amb un segon pont que està punt de ser construït, Guillermo, expert escalador i propietari de l'empresa Naturocio Valle de Arbas (que ofereix el lloguer del material per 15€ i rutes guiades per la via ferrada des de 39€), ens confirma que està classificada com a K3.
La via ferrada de la Cala del Molí discorre sobre el mar, als penya-segats de la Costa Brava.
Sens dubte, també és peculiar la via ferrada de la Cala del Molí (des de 25€) , a Sant Feliu de Guíxols (Girona) , l'única a Europa que discorre sobre el mar, concretament entre els penya-segats de la Costa Brava. De nivell mitjà (K3) , compta amb dos trams diferents: un (K2) en què l'escalada és en travessia horitzontal i un altre que va prenent alçada i que necessitarà més tècnica i força física. Un extra són els seus cinc ponts penjants: tres tibetans, un nepalès i un tronc.
A la cornisa cantàbrica destaca la via ferrada de Valdeón, catalogada com a K4 i ubicada dins del Parc Nacional dels Pics d'Europa. ** I amb vistes al massís oriental des de territori càntabre, trobem la via ferrada Camaleño, al poble de Los Llanos (entre Potes i Fuente Dé) : les vistes són el millor; el pitjor, els seus complicats extraploms (que van més enllà de la vertical, dels 90º) que la converteixen en el tram final en una K5. PicosXtreme ofereix el recorregut des de 29€.
Si has arribat fins aquest punt és que ja ets expert escalador i saps que si et diem Bon Nadal no t'estem felicitant les festes de manera tardana, sinó que t'estem parlant de la que diuen ser la via ferrada esportiva més difícil del nostre país. Altres, en canvi, prefereixen atorgar aquest títol a la via ferrada Cágate Lorito (ejem), també ubicada a Lleida.
Hi ha vies ferrades, com aquesta a Colorado, no aptes per a tots els públics.
FORA DE LES NOSTRES FRONTERES
Ja us hem parlat en alguna ocasió de la via ferrada que cal superar per assolir les cabanes penjants a 400 metres d'alçada de Skylodge Aventures Suites, a la Vall Sagrada del Perú, però igual de pintoresques i remotes són les ferrades de Chang Kong – la més antiga de la Xina, com podràs comprovar per les passarel·les de fusta desgastades durant centenars d'anys– i el Low's Peak Circuit, a la Muntanya Kinabalu de Malàisia, que presumeix de ser l a via ferrada més alta del món per acabar el recorregut a 3.776 metres d'alçada sobre el nivell del mar.
El Low's Peak Circuit, a Malàisia, és la via ferrada més alta del món.
En canvi, els més clàssics preferiran alguns dels recorreguts europeus més habituals entre els escaladors, com ara la llarga (gairebé 1.500 metres de cable) i complicada (cal baixar una glacera i fins i tot utilitzar grampons) Super Ferrata Dachstein, a Àustria, o qualsevol de les vies ferrades que s'abracen a les muntanyes Dolomites, al nord d'Itàlia: des de la poc desafiant Via Ferrata Santner fins a la intimidatòria i històrica Scala del Minighel.
Vistes des de la ferrada Paternkofel, a la Muntanya Patern, Itàlia.