“Onze a mod, always a mod”. Qui és un mod, ho és per sempre. És la màxima que es repeteix al llarg de la pel·lícula Destinació a Brighton, de Chris Green (estrena a cinemes el 4 de febrer). És una màxima popular entre els mods. Els que queden originals dels anys seixanta, els que van reviure a finals dels setanta i els vuitanta acompanyats de l'èxit de Quadrophenia (Franc Roddam, 1979) i de tots els que en les dècades següents s'han apuntat a una de les tribus urbanes que millor ha vestit en la història (fet indiscutible).
Per aquesta màxima, apareixen a Destino a Brighton mig centenar de s cooters, Lambrettas i Vespas maquejades, cavalcades per mods veterans a acomiadar-se d'un amic i company. Així arrenca la pel·lícula, John (Patrick McNamee), que ja coneixia el passat mod del seu pare topa amb tota la seva memorabilia: roba, discos, retallades de diaris sobre aquells frenètics 60… I decideix escampar les cendres a la meca mod per excel·lència, Brighton.
Nicki (Satxa Parkinson) a Brighton.
Chris Green, el director de Destino a Brighton, va ser dels que es va fer mod al revival vuitanta. Fanàtic de The Jam i Paul Weller, va trobar la premissa per al film precisament escoltant un disc d'aquest, As is Now, amb la cançó que va prendre per al títol original en anglès, The Pebble and The Boy. “Tot va començar amb aquesta idea descriu sobre el que coneixes”, diu Green. "Però no vaig pensar mai en això, fins que un matí em vaig trobar amb Paul Weller tornant d'un concert a Cork el 2009. Em vaig fer una foto amb ell i en el viatge de tornada vaig començar a escriure aquesta història de pare i fill".
Paul Weller és un macguffin a la història, a més, de bona part de la banda sonora. El tímid John es llança a fer el llarg roadtrip a la Lambretta del seu pare, des de Manchester a Brighton (més de 400Km), per la devoció d'una altra filla de mod, nova mod, Nicki (Satxa Parkinson) perquè Weller farà un concert, precisament, a Brighton. I allà hi van, cadascú a la seva vella moto. Amb les seves dessuadores i samarretes de Fila, Sergio Tacchini, Adidas, els pols ben botonats, la parka.
Els 400 km els recorren per petites carreteres rurals. A ritme pausat, entre prats, ovelles i pubs rurals. I en arribar a Brighton, ciutat de vacances anglesa per excel·lència, John queda decebut. Ni tan sols hi ha sorra a la platja. Són roques. La decadència del lloc, l'esquelet calcinat del moll que es va cremar a principis dels 2000 i les restes d?un passat millor envaeixen la nostàlgia del protagonista i de l?espectador. I també són una invitació a tornar a Brighton i recordar altres moments.
Mods vs. rockers.
La pel·lícula, és clar, torna a Brighton i revifa la gran topada entre mods i rockers l'any 64, el mateix que comptava Quadrophenia. Quan milers de joves de banda i banda es van enfrontar entre ells i la policia. I pren aquest moment com a excusa per a un gir en la història i en els sentiments del protagonista que segueix els últims passos del seu pare a llocs encara de pelegrinatge mod, com la botiga Jumd the Gun o aquest passeig al costat de la platja i, per descomptat, el Quadrophenia Alley.
El més bonic de la pel·lícula, potser, és que aquest “onze a mod, always a mod” i la camaraderia que sempre els va unir es va bolcar amb la producció. Green va aconseguir part del pressupost del film gràcies al suport de col·lectius i marques mod, com Scomadi, una llegenda de les scooters clàssiques que els va cedir el model The Who per a subhasta i els va deixar algunes de les que apareixen a la pel·lícula. Tot i que la Lambretta protagonista pertany a un mod de Manchester que la va cedir generosament. I, de fet, la banda de mods que apareix al principi de la pel·lícula, no eren extres disfressats, eren autèntics veterans. El director va escriure en un parell de grups de Facebook i es va trobar gairebé un centenar el dia del rodatge. Onze a mod, alway a mod. I sempre millor junts.
A Brighton se'n va amb parka.