Utrera sona a flamenc i campanes
Un sonat taloneig ressona en un carreró del centre d'Utrera. Tot seguit, ressonen els acords nets, amb geni, d'una guitarra.
Cal travessar un estret passadís abans d'arribar a la petita acadèmia de ball, d'espai diàfan i amb un enorme mirall a la paret, on Agui Arenas, artista i utrerana de cap a peus, s'esforça a defensar l'essència del ball per buleries.
Agui mou les mans amb elegància i marca alhora el compàs. Tracta de transmetre una pizquilla de aquest follet que porta a dins i que de tan profund li surt.
Al seu costat, un guitarrista i una cantaora l'acompanyen mentre tracten tres alumnes, amb tota la bona intenció, de seguir-li els passos. Dóna gust veure'ls gaudir amb la classe. Fa goig encomanar-se d'aquesta energia que desprenen.
Utrera té un color especial
Perquè el flamenc és això: caràcter, geni, empenta. Una arrencada de força i pur art que precisament aquí, en aquest racó sevillà, suposa parlar de paraules grans: es tracta d'un dels aspectes que millor defineixen aquest històric poble sevillà que porta, des de fa segles, donant molt de què parlar.
Una de les raons? La seva estratègica posició, que en plena comarca de La Campiña va aconseguir convertir-la, el 1860, en cruïlla de camins entre els dos primers traçats de ferrocarril del sud. Però aquesta, és una altra història…
Sense desviar-nos de l'important, que el flamenc aquí és una forma de vida, apuntem: la llista d'artistes flamencs sorgits en aquesta terra donaria per a hores de conversa i molts articles. Començant per Rosari la del Colorao o Enrique Montoya, i seguint amb Perrate o les mítiques Bernarda i Fernanda d'Utrera. Tenen els seus veïns una oïda especial per a aquest art i està demostrat: per alguna cosa és un dels seus bressols històrics.
Tant és així, que compte: Utrera compta amb innombrables festivals flamencs, però n'hi ha un, el Potaje Gitano, que s'emporta el palmell. Es tracta del festival flamenc més longeu del país, va sorgir el 1957 impulsat per la Germandat dels Gitans i reuneix el millor del sector cada darrer cap de setmana de juny.
Encara que la cosa per aquests costats, dóna per a molt més. Perquè resulta que els utreranos saben donar música a les seves vides de mil maneres diferents. I si el flamenc forma part de la seva idiosincràsia més racial —ja s'encarreguen els molts monuments repartits pels seus carrers de recordar-nos-ho—, aquí hi ha una altra joieta: els seus campaners saben com unir acrobàcies i tocats i convertir-los en tot un llenguatge molt singular. Continua llegint, que t'expliquem.
Any 1963, en què es va celebrar el VII Potaje Gitano, dedicat a Dña. Concepció de la Serna Burgos
PUR ART A LES ALÇADES
Per pujar fins al campanar de l'Església de Sant Jaume cal agafar aire. Molt. Estrets passadissos d'infinits esglaons s'eleven fins a assolir les àmplies cobertes, i al costat, la torre.
Un cop recuperat l'alè toca saludar el grup d'homes i dones que hi esperen: formen part de la Associació de Campaners d'Utrera , un conjunt de 56 socis que són alhora guardians i defensors de una bonica tradició que es remunta, ni més ni menys, que fa 500 anys.
Perquè hi va haver un temps en què el so de les campanes alertava els veïns de qualsevol esdeveniment que passés al poble: valien per recordar l'hora de dinar als treballadors del camp, per avisar de la mort, deixar constància del començament del toc de queda o fins i tot alertar d'un incendi.
Església de Santiago, Utrera
El nombre de tocs, els intervals i una infinitat de detalls més conformaven tota una forma de comunicació que, en el passat, se sabia interpretar a la perfecció.
Un dels campaners actuals és Antonio Cabrera. És professor d'història de professió i en el temps lliure, des que tenia 19 anys, es dedica a aquesta bonica activitat.
De seguida s'aventura a desvetllar els secrets d'una pràctica que porta a desafiar, literalment, les lleis de la gravetat: per fer sonar les seves campanes, totes elles amb nom propi —estan “la Gorda”, “la Risueña”, “l'Alegria” o “la Primera”—, han d'aprendre a saltar, a jugar, a voltejar ia balancejar-se amb elles destresa de vertigen que, si fallés, els podria costar molt. Un espectacle únic que lluiten per convertir en Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Per pujar fins al campanar de l'Església de Sant Jaume cal agafar aire
UN RECORREGUT PER LA SEVA HISTÒRIA
Des d'allà dalt Utrera es mostra majestuosa: les vistes de la localitat són àmplies i conviden a fer-se un pla mental del nucli històric, declarat Bé d'Interès Cultural.
Al barri de Santa Maria, a l'altra banda, es veu despuntar altiva una altra torre més, de 60 metres d'alçada, que brolla de la pròpia església: la de Santa Maria de la Taula. A Utrera hi ha aquest “pic” amistós entre veïns d'un i altre bàndol tan comú a moltes ciutats: cadascú defensa el que és seu amb ungles i dents, però després, tots amics.
També es pot veure des de les altures la teulada del luxós Teatre Enric de la Quadra , aixecat a la fi del segle XIX com Teatre Scala. O el blanc lluent del seu caseriu, que desvetlla un passat de gran poder ben present a casa seva-palau, construïdes entre els segles XVI i XIX.
Calesa en cavalls a Utrera
Perdre's pels seus carrerons és molt plaent: tranquil·les i silencioses, cal reparar a consciència en els detalls, en els de les portes, finestres i teulades, per entendre bé la seva història.
Una història present també, per exemple, a les restes del castell, del qual queden la torre de l'homenatge i la plaça d'armes medieval. O a l'enteixinat mudèjar del Convent de les Mares Carmelites. Fins i tot a la planta el·líptica de la Església dels Dolors, tot un exemple de barroc sevillà.
A l'antiga Casa-Palau dels Comtes de Vistahermosa, on avui es troba l'ajuntament, el festí d'estils que combina elements moderns com la forja i el vidre, amb altres de més clàssics com el marbre, les rajoles o la fusta, regala una definició gràfica de l'eclecticisme més absolut.
El resultat és una col·lecció de salons—hi ha el Xinesc, l'Àrab, el Pompeià o el Renaixentista Alemany— que suposa gairebé un viatge al voltant del planeta. Les visites, per cert, són lliures i gratuïtes.
Casa Palau dels Comtes de Vistahermosa
I LA RUTA SEGUEIX...
Una mica més enllà hi ha l'antic call jueu d'Utrera, que compta amb un dels carrers més emblemàtics i bonics de la localitat. Hi ha els qui diuen que el fet que s'anomeni Nen Perdut, té la seva explicació —i nosaltres, òbviament, entenem que serà així—: pel que sembla aquesta emblanquinada via de recargolades formes, arcs, i testos de flors, va acollir en el passat un orfenat.
Sigui com sigui, i independentment del seu nom, el que és clar és que fins a aquest racó utrerà un es deixa portar, ben guiat per la bellesa, bé guiat per l'olfacte: al número 1 de la via hi ha Besana Tapas, un d'aquests temples gastronòmics que cal apuntar-se a l'agenda sí o sí.
Després dels fogons, les mans i la creativitat de Mario Ríos i Curro Noriega —aquest últim format al Celler de Can Roca—, que saben jugar amb allò tradicional i la cuina d'autor com pocs aconsegueixen fer-ho. Les croquetes de calamars a la tinta, o els calamarsons farcits de botifarra del perol, estan que treuen el sentiment. Això sí: unes olives grassoneres de la terra per anar fent boca mai no estaran de més.
I per a les postres? Doncs estem de sort, perquè si d'alguna cosa —més— sap Utrera, és de rebosteria. De fet, les seves més de deu confiteries la delaten. Això sí, si cal quedar-se amb un protagonista, aquest és el mostatxó: un pa de pessic aplanat que es cuina sobre paper d'estrassa al forn de llenya i la fama del qual ha traspassat fronteres. Només cal donar-li un mos per entendre-ho.
Per això mateix, abans de partir de tornada a casa, un últim consell: cal fer amuntegament d'alguna dotzena d'aquests exquisits dolços en allò de Diego Vázquez, la família del qual elabora des del 1880 amb un toc especial.
No hi ha marge a error: ja ens en donaràs les gràcies.
La recepta del mostatxó segueix intacta des del seu origen al segle XIX