Búnquer de la platja de l'Alcaidesa 'El Faro', a Sant Roc.
Mentre el nostre cotxe es desvia de la N-340 a l'alçada de Sant Roc i enfila un pedregós camí de terra que ens endinsa al cor de la Serra Carbonera, la nostra atenció és absolutament acaparada per les increïbles vistes que es contemplen de la Badia d'Algesires. Tanmateix, arribats a cert punt, una mica més ens sorprèn: unes curioses construccions que, abraçades per la natura, treuen el cap tímidament entre matolls i plantes. Sí: sembla que hi hem arribat.
Perquè en aquesta ocasió hem posat rumb al sud, en concret, a l'Estret de Gibraltar, amb la intenció de descobrir i sorprendre'ns amb una part fonamental de la història de la regió. Una història que, tanmateix, molt pocs coneixen. Encara més, ni tan sols molts locals són conscients d'allò que amaguen els paisatges que els envolten.
Búnquer de la platja de l'Alcaidesa 'El Faro', a Sant Roc.
Aparquem el cotxe a un costat del camí i ens llancem a explorar, que és el que toca. Ara sí, ja estem immersos en plena Serra Carbonera, l'espai natural que marca el límit entre els municipis de San Roque, al terme municipal del qual pertany, i La Línia de la Concepció. Aquí, entre turons plens de vegetació, escarpades goles i vessants, resulta que hi ha gran part dels 500 búnquers de guerra que es van construir entre Sant Enric de Guadiaro i Conil de la Frontera després de finalitzar la Guerra Civil. Què? Com et quedes?
Aquesta singular línia defensiva va ser batejada com la Muralla de l'Estret, i va ser aixecada després del conflicte nacional per por que, després que Espanya hagués mostrat el seu suport a Alemanya i Itàlia a la II Guerra Mundial, pogués patir algun atac per part de l'exèrcit britànic. Si fos així, el que tenien clar des dels alts comandaments és que aquesta ofensiva vindria des de Gibraltar o el Marroc. Com fer front a aquesta possibilitat? Blindant la costa, no hi havia dubte.
Búnquer de la platja de l'Alcaidesa 'El Faro', a Sant Roc.
Així, d'aquesta manera, va ser com l'Estret de Gibraltar va passar a acollir la concentració més gran de fortins de tota la Península Ibèrica.
CAMINANT PER LA HISTÒRIA
Comencem a caminar per senders, alguns parcialment marcats, altres traçats al nostre pas, per tenir una cita amb la història. Ens acompanya Carlos Jordan, membre de l'Associació Cultural Ruta dels Búnquers, que des de fa anys lluita per difondre aquest llegat històric completament abandonat i desconegut. Quan les condicions ho permeten, els seus components organitzen visites guiades, de vegades fins i tot caracteritzats amb vestimentes de l'època. Ell ens condueix a través de la natura sense deixar d'explicar cada detall.
Assenyalant-nos a la llunyania, amb la seva ajuda arribem a reconèixer en una mateixa gola uns 12 búnquers de diferents tipus, alguns camuflats a la pròpia roca natural. Carles s'afanya a explicar-nos les diferències entre nius de metralladores, pous de garganta o galeries de fusilers. Termes bèl·lics que ens semblen gairebé de ficció, encara que res més lluny de la realitat: això sí, mai va arribar a rebre's aquella hipotètica invasió aliada, amb la qual cosa, mai no va caldre utilitzar-los.
Búnquer als turons de Carteia.
Vam aconseguir pujar amb compte a la cúpula d'un d'aquests búnquers per admirar les vistes que, durant aquells anys, tants soldats van gaudir diàriament en la funció de vigilants. Una immensa Mediterrània és coronada per la roca, el Penyal de Gibraltar, que llueix enlluernadora la seva silueta a tot just uns quilòmetres de nosaltres amb el seu omnipresent mantell de núvols coronant el seu bec. Més enllà, la badia d'Algesires es mostra exultant sota un cel intensament blau. Els enormes vaixells de càrrega, que des d'aquest punt ens semblen diminuts, s'acosten i allunyen del seu port incessantment.
Es fa complicat arribar, però ho aconseguim: entre estepes, rouredes i brucs arribem a les restes d'un dels búnquers més especials de la zona, un lloc de comandament de la Serra Carbonera. Sortejant pedres i parets esfondrades ens endinsem en el que un dia va ser la vivenda, en una de les cantonades de la qual encara hi ha les restes d'una xemeneia.
Búnquer a la platja de Guadarranque.
Gràcies a l'experiència de Carlos, que ha anat abillat amb llanternes, descobrim tot un món al seu interior: entre runes, i amb un indici de claustrofòbia ensenyant-nos la poteta, deixem que la curiositat ens porti de la mà a recórrer un túnel que connecta amb la carena del turó i que arriba, després de 50 metres, la cúpula dobertura dobservació. Des d'ella s'enviaven en el passat tota mena d'ordres a les diferents unitats de lexèrcit.
No hem sortit de la nostra sorpresa quan Carlos ens adverteix que una altra sorpresa encara ha d'arribar. Encara cal caminar 10 minuts més entre la mala herba per assolir una petita obertura mig oculta en un vessant. Ens ajupim per accedir i descobrir, de nou a la llum de les llanternes, un increïble sistema de túnels de 500 metres de llarg que travessa el turó de banda a banda. A les parets aconseguim desxifrar marques escrites des de la dècada de 1940, mentre que al final de la galeria una intensa llum ens mostra el final del periple. En assolir l'exterior, obtenim la nostra merescuda recompensa: unes vistes privilegiades de la costa mediterrània i de l'Estret que ens regalen el millor final a l´excursió.
Búnquer camuflat a Sierra Carbonera.
MÉS ENLLÀ DE LA MUNTANYA
Ens allunyem de Sierra Carbonera per seguir indagant en aquest peculiar perfil san-roqueño, encara que en aquesta ocasió, en un context molt diferent: perquè els fins a 200 búnquers que es concentren a la zona de Sant Roc —dels 500 que poblen el litoral gadità— no estan únicament amagats a la serra, sinó que és fàcil topar-se amb ells als racons més insospitats de la localitat.
Per exemple, a la platja: no són pocs els que esquitxen el litoral en aquest punt de la costa. Un d'ells el trobem a la de Guadarranque, compartint espai i vistes amb els banyistes que es decanten per aquest enclavament per remullar-se. Amb ells, d'esquena a la refineria les llums i altes xemeneies dels quals són una part més del paisatge, es troba l'Enclavament Arqueològic de Carteia, els vestigis de una ciutat de més de 2.500 anys fundada pels fenicis i convertida en colònia de gran rellevància durant el període romà. Amb un paper fonamental en la romanització del Camp de Gibraltar és, per descomptat, la nostra propera visita.
Interior de lloc de comandament d'un búnquer.
Una singular emoció ens embriaga en començar a recórrer el complex arqueològic: Carteia està considerada, no en va, la ciutat més important de l'antiguitat aixecada entre Cadis i Màlaga. Les seves restes ens permeten endevinar racons molt variats, encara que els treballs arqueològics no cessen: encara queda molt per destapar.
Ens delectem en la contemplació del que va ser l'ampli fòrum romà, la zona pública de la ciutat, les escalinates de la qual del segle I són d'època augustea, abans de continuar passejant per una calçada romana i assolir les restes del teatre o una factoria de salaons. Tirem d'imaginació a l'hora de recrear les diverses domus les restes de les quals ens donen una pista del que va haver de ser a l'antiga ciutat i arribem, gairebé sense adonar-nos, a l'extens complex de termes, una revelació meravellosa.
En un racó de l'enclavament —oh, sorpresa—, ens topem amb un altre antic búnquer de comandament: restaurat i aprofitat com a petit espai expositiu, al seu interior es mostra una completa exhibició de objectes militars i estris dels anys 40, època de la seva construcció.
Vista des de linterior dun búnquer.
APROFITANT, QUE ÉS GERONDI
Exacte: aprofitem. Beneficiem-nos del nostre pas per aquest racó gadità per conèixer una mica més una de les localitats més singulars de la província. Ja ens dóna una pista la frase que dóna la benvinguda en endinsar-nos a San Roque: “la ciutat on resideix la de Gibraltar”. Doncs això.
I és que la seva fundació el 1704 es va donar de la mà d'exiliats espanyols, els cinc mil habitants de Gibraltar que es van veure obligats a fugir quan la flota angloholandesa va prendre el Penyal. Per conèixer més de prop la seva història i el seu patrimoni, ens llancem a passejar pel seu nucli històric, típic dels pobles blancs de Cadis i declarat Conjunt Monumental Historicoartístic. És així com arribem fins al costerut carrer Sant Felip, famós per les seves esplendoroses cases pairals plenes de llampants ferramentes i balcons.
Búnquer a la platja de Guadalquitón, Sotogrande.
No dubtem a treure'ns una d'elles, on caiem rendits ipso facto al seu bell pati andalús. Un tipus de casa que solia pertànyer a les famílies més acabalades de Gibraltar i els militars que es van establir a la zona després de l'exili. Uns passos més amunt, i molt a prop de la monumental Plaça d'Armes, l'Església de Santa Maria La Coronada, de 1735, llueix com l'emblema san-roqueño que és amb la seva enlluernadora façana neoclàssica.
Al costat, un altre tresor: el Palau dels Governadors, antiga seu de la Comandància Militar del Camp de Gibraltar, que no només compta amb un museu dedicat a l'imaginer Luis Ortega Bru format per més de 170 peces, sinó que també regala, des de dalt de la seva torrassa, l'estampa més espectacular de la ciutat, Gibraltar i la badia: els capvespres des d'ella són dels d'emmarcar.
Búnquer a San Roque Club.
I així, a l'empara de la mateixa estampa que ens va donar la benvinguda en arribar i que ens ha perseguit des dels primers paràgrafs daquest article, ens acomiadem del destí. Contemplar com els llums de la refineria comencen a encendre's mentre l'horitzó es tenyeix de tons vermellosos, no té preu. Potser cal tornar.