Illa Cristina, Huelva.
Excepte els sevillans que abarroten Punta Umbría així que El Giraldillo comença a suar la gota grossa, i els extremenys que somien d'apartar a pernils les altures de la serra per acostar-se una mica més al mar, són pocs els que situen Huelva entre les destinacions més buscades d'Andalusia. El seu present industrial, imponent però sense bellesa, li comporta una fama poc amable, i més, si per veïna tens Cadis.
L'antiga Onuba, tanmateix, és tan vella com la seva parent gaditana, i guarda als voltants enclavaments i patrimoni dignes de netejar per complet qualsevol vestigi de contaminació. Aparten la vista de les fàbriques i prenguin biquini i banyador: Huelva només estava amagant els seus secrets.
Vista aèria de la plaça de les Monges.
HUELVA
La plaça de les Monges és el lloc perfecte per prendre el pols a una ciutat fundada pels fenicis els carrers dels quals condueixen, en lleugera costa avall, cap a les aigües del riu Odiel. Els nens aprofiten l'amplitud de la plaça per sortir corrents, sota l'ombra de les façanes neomudèjars que treuen el cap darrere dels arbres. També hi ha rajola en alguns edificis de Huelva, recordant-nos que Portugal no va lluny. La gastronomia, però, és purament andalusa: no hi ha qui arrabasse el seu tron a la Cruzcampo, ni a les ensaladilles de pop o gambes, ni al serranito, ni als fregits de tot color i tipus que aporten poder al menjar del sud.
Com a aportació local, menció a part mereixen les tequines, petites cloïsses acompanyades amb salsa d'all que faran llepar-se els dits fins i tot als més ben educats. Per provar-les, acudiu al Bar Juan José (C/Villa de Mundaka), o asseieu-vos a la terrassa de La Teja (C/Arcipestre Manuel González García) per acompanyar les seves tellerines amb una ensalada de pop que us farà somiar en blanc i verd. Tampoc no hi pot faltar el pernil de Jabugo, necessari per afrontar el passeig fins a la ribera de l'Odiel, on hi ha el port de la ciutat.
El riu Negre i el riu Odiel conflueixen a la ria de Huelva, amb el convent de la Rábida a la dreta.
Ample i navegable fins a diversos quilòmetres a dalt de la seva desembocadura, el riu Odiel, així com el seu germà Tinto, han estat la porta d'entrada i sortida per a nombrosos visitants arribats a la Península Ibèrica. Entre les seves aigües va néixer Tartessos, aquest misteri genuïnament ibèric que prosperava com a civilització mentre la resta d'Europa encara estava ancorada a les cavernes. Pels seus cursos, els mateixos que envolten Huelva, es van internar buscant les riqueses d'Iberia els fenicis, cartaginesos, romans, magribins i anglesos que van desitjar posseir quant aquesta rica terra podia oferir-los. En sentit invers, empesos pel corrent, van partir cap al Nou Món Colom i els germans Pinzón, així com la nombrosa tripulació de Palos, Huelva i Moguer que va acompanyar el descobridor. I, finalment, remuntant l'Odiel, va arribar el fenomen i l'esport que desferma passions i commou cors al nostre país, a bord d'un vaixell anglès: el futbol.
Tot això salta sobre les nostres esquenes quan caminem pel Moll del Negre, un enorme pantalà de ferro que s'introdueix a les aigües del riu Odiel. Aquesta obra d'enginyeria civil va ser realitzada a mitjans del segle XIX, quan importants companyies mineres de capital britànic van posar els ulls sobre les distants Mines de Riotinto, i van haver d'idear una manera de donar sortida al mar a les tones de mineral.
Les petjades de ferro de la revolució industrial van arribar a Huelva abans que a molts altres llocs d'Espanya, i el ferrocarril va anar acompanyat d'una nombrosa població d'anglesos que van passar a formar part del veïnat de Huelva. Com a record d'aquesta relació queda el Barrio Inglés, una petita poma on les cases recorden els barris obrers de Manchester, i que confirma una actitud que Huelva sempre sembla haver dut al davant: al costat de l'Odiel, els estrangers sempre trobaran seient.
Passarel·la d'accés a la platja dels Enebrals.
DELS ENNEBRALS A LA TRENCADA
Després de l'atracament perpetrat entre les terrasses de Huelva, toca el moment d'acostar-se a un mar que demana a crits una capbussada. Punta Umbría és, sens dubte, el destí més popular i conegut, i per això, val la pena treure el cap per altres enclavaments. Molt a prop hi ha la platja de Los Enebrales, sense edificis a peu de platja, oculta darrere dels pins i ginebres dels qui pren el nom. Comencen a caminar per la seva sorra, i observin el reflex del sol a les pàtines d'aigua que deixa enrere la marea, i hauran conegut un dels millors secrets de Huelva: els seus daurats. El cel es trenca a trossos quan cau el capvespre, i la brillantor de la sorra sembla enfrontar-se en combat desigual amb el sol que es fica al llit a Portugal. És el moment del bany, i de deixar-se bressolar per les onades del mar.
El dia de platja pot acabar a El Rompido, un bonic poble de passat i present pescador on els ancians continuen escalfant els seus ossos a força de brasers. Les cases dormen sobre la sorra, davant de la ria que forma el riu Piedras, i que forma una enorme llengua de sorra que es pot assolir en ferri. Les cedides fregides, les gambes i les tellerines volen des de les safates dels cambrers del restaurant Doña Gamba, les sabates de les quals es taquen amb sorra de platja. **Quan la llum del far ens il·lumini, sabrem que és moment de tornar a casa. **
La Fletxa del Rompido, emmarcada entre el riu Piedras i l'oceà Atlàntic.
ISLANTILLA I MAÇAGÓ
Als dos extrems del mapa hi ha dues platges ben conegudes, i no per això, menys dignes de menció. Islantilla és freqüentada per caravanistes i nòmades que busquen l'ombra dels seus pins per aparcar les seves furgonetes, esquinçar una guitarra, i posposar el seu retorn a un nord d'Europa que no troben a faltar. El confí sud-occidental del nostre país atrau nombrosos artistes i bohemis que busquen en les seves eternes hores de llum la inspiració pròpia del sud, i és a les sorres d'Islantilla on molts van compondre els poemes i cançons que guiarien més tard les seves vides. Des de la sorra es poden olorar els peixos rostits que es cuinen a la propera Illa Cristina, port pesquer de renom i importància, els mariners dels quals pesquen a la llunyana Mauritània. L'Àfrica es fa olor, com les sardines, però continua amagada després de l'horitzó.
Islantilla.
Mazagón suposa una bella excepció en el conjunt de platges de Huelva, ja que posseeix uns penya-segats que no admeten comparació fins que arribem a l'Algarve portuguès. Els vermells que desperta la pedra quan rep de ple el sol que es fica al llit dibuixen tons propis d'un western, reflectint-se a l'Atlàntic. Mazagón és molt freqüentada per surfistes, genets i amants del ioga, que treuen el cap per dalt dels seus penya-segats per saludar el sol ponent des d'un balcó privilegiat.
Els capvespres a Huelva són un leitmotiv del qual és difícil desprendre's, doncs aquesta és una terra que mira a l'oest, com va fer Colom al seu dia, imaginant Amèrica. Ningú no es pot cansar caminant per una sorra que tants passos ha acollit, provinents de mons nous i antics. Huelva és el llit del sol, el bressol del vent, i el seient dels viatgers. **Aquí viu i descansa l'astre que ens il·lumina cada dia: i sempre ens rebrà amb els braços oberts. **
Platja de Mazagón (Huelva).