Teulades i pintoresques finestres als enredats carrerons d'Évora.
Ens rep Évora amb un cel encapotat que augura una jornada interessant. Els núvols, que semblen haver agafat afecte a aquest trosset d'Alentejo portuguès, decideixen aturar-se sobre nosaltres i deixar caure una mena de xirimiri, aquesta pluja fina gairebé imperceptible que permet passejar sense que això suposi cap drama. Més aviat tot al contrari: Évora és bella fins i tot quan plou. Més encara. I tot és millor així: la tenim sencereta per a nosaltres sols.
Endinsar-nos a les entranyes de les seves muralles medievals, les mateixes que porten custodiant la ciutat des del segle XIV, suposa submergir-nos en un niu de carrerons que es recargolen al seu gust entre costes —la ciutat es troba en un turó sobre la plana alentejana— i edificis històrics. La calçada, formada per milers de llambordes arrodonides, fa que cap carrer s'assembli a un altre i que pensem, irremeiablement, en el beneït moment en què decidim posar-nos les sabatilles esportives...
Són aquests detalls els que provoquen que triguem a enamorar-nos de la ciutat tot just cinc minuts, els que ens porta assolir l'imponent temple de Diana des de la Praça do Giraldo, una de les més històriques, belles i cèntriques. Évora, amics, és veritablement meravellosa.
Temple de Diana, a Évora.
COMENCEM PEL PRINCIPI
Per un principi molt, molt llunyà, és clar. Perquè corria el segle II dC de C. quan l'emperador Adrià, nascut —per cert— a la ciutat romana d'Itàlica, a Sevilla, va fer aixecar el que està considerat un dels temples romans més ben conservats de tota la península ibèrica. Ara, així com si el temps a penes hagués passat per ell, ho contemplem davant nostre amb els caps ben alçats, sigui que se'ns escapi algun detall.
Però no sempre va ser així: la sort que tenim de poder gaudir dels seus 14 columnes corínties, que es mantenen gairebé intactes, es deu sobretot al fet que durant l'Edat Mitjana van ser tapiades. Així van romandre fins ja entrat el segle XIX, quan van deixar al descobert aquest veritable tresor patrimonial.
Tot i que parlar de tresors, tractant-se d'Évora, és força fàcil. De fet, acumula tanta quantitat que no ens estranya que les 40 hectàrees del nucli antic estiguin declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
No falla —mai no ho sol fer— la idea del passeig iniciàtic per fer-nos un primer mapa mental de la ciutat. Així és com ens topem amb la catedral de la Sé. Decidim escodrinyar cada centímetre del seu interior, on el gòtic i el romànic s'abracen i combinen de manera magistral, mentre ens debatem sobre què ens sedueix més, si la majestuositat de les seves capelles, la bellesa del claustre medieval —de veritat és possible tanta bellesa?— o les vistes des de les seves torres.
Va trigar a construir-se ni més ni menys que 60 anys i es va finalitzar al segle XII. A més, per ella va passar el mateix Basc da Gama per beneir les banderes dels seus vaixells el 1497. En sortir de l'edifici la vista se'ns va cap als apòstols esculpits en pedra que flanquegen el pòrtic. Sí, un altre tresor més.
Les vistes des de la torre de la Sé d'Évora són impressionants.
PARADA I FONDA
I serà que així, de sobte, ens ve de gust una paradeta. La sort és que a dues passes tenim la rua Cinc d'Outubro, la via principal d'Évora: de vianants i plena de comerços, es fa impossible no parar cada dos passos.
S'hi troba precisament la botiga i sala de tasts d'Ervideira, un dels cellers amb més solera de la regió: va començar el seu camí el 1880 i va ja per la cinquena generació d'una mateixa família dedicada a la seva producció. Perquè l'Alentejo, si no ho sabies, és terra d'uns vins amb denominació d'origen meravellosos que, a més, saben glòria.
Ens animem a tastar-ne tres elaborats als seus cellers de Vidigueria i Reguengos. A cada glop que donem a Invisible, al Vinho da Agua ia Condé de Ervideira. Els dos últims elaborats amb el mateix raïm de la mateixa anyada, només que el primer és conservat a 30 metres de profunditat a l'embassament d'Alqueva i el segon s'emmagatzema al celler durant 10 mesos. La nostra amfitriona ens il·lustra amb una completa xerrada sobre els detalls i detalls dels vins alentijanos. Per si algú ho dubtava, ens vam endur una ampolla.
Vins alentijanos a la botiga i sala de tasts Ervideira, Évora.
Gairebé davant, al mateix carrer, tornem a ser febles i caiem rendits davant l'encantadora botiga Gente da Minha Terra, amb peces de gran bellesa i originalitat elaborades per artesans de tots els racons del país que fan les delícies dels que estimem les coses boniques.
Al Llarg Alvaro Velho es troba Oxalá, on també és l'artesania la protagonista: ceràmiques alentejanas, productes de llana, objectes de fusta o desenes d'aliments gurmet de la regió, omplen les seves lleixes. Quina delícia!
I per picar? Doncs per picar —o per donar-se un homenatge, allò que hom vulgui—, no hi ha dubte: Botequim da Mouraria, un petit oasi en el temps i en l'espai on Domingo i la seva senyora regalen una de les experiències més autèntiques d'Évora . Només una barra amb espai per a nou comensals —no fan reserves, així que millor estar aviat— i una atenció tan detallista que entren ganes d'emportar-se el matrimoni a casa, són ingredients que sumar a la veritable festa: la que se celebra sobre el plat.
Remenat de cogumels, formatge alentejano fos, cloïsses en salsa, pernil… Tot tastat, això sí, mentre es xerra amb Domingo sobre la vida i ell no para d'omplir la nostra copa de vi. Alentejano, és clar. Producte de 10 i servei encara més top: Un paradís gastro que, per cert, tanca els caps de setmana per –segons Diumenge– descans de la clientela.
Prestatgeria a la botiga d'artesania Gente da Minha Terra, a Évora.
Una altra opció per als que aposten per una cosa més nova és Origens, on el xef Gonçalo Queiroz s'inclina per donar forma i gust a una cuina d'arrels reinterpretada segons les línies més avantguardistes. I parlem aquí de un viatge a l'Alentejo més autèntic a través de propostes innovadores. De regal, vistes a la cuina oberta on tot passa al ritme frenètic que marquen les comandes.
Res com deixar-se portar per uns gambons amb vi blanc que —oh, déu meu!— estan de mort. També el seu risotto de cogumels o un clàssic: la carn de porc alentejana, cuinada amb cloïsses a una mena de mar i muntanya que fa explotar els sentits. Per rematar-ho, una sorpresa del xef —allà ho deixem— i un vinet dolç per recordar l'experiència. Què més es pot demanar?
Per baixar el menjar, cal passejar, és clar. I aprofitem per fixar-nos en els detalls de les persianes i portes, que ens demanen ser fotografiades a crits. També a les parets emblanquinades que, de tant en tant, sorprenen amb alguna rajola d'aquells que ens recorden a quin lloc del món ens trobem. Quan ens n'adonem hem sortit de les muralles del nucli històric i estem davant d'un dels monuments d'Évora més emblemàtics: la seva universitat.
Sala del restaurant Origens, a Évora.
ESTUDIAR ENTRE RAJOLES
No hi ha dubte que una de les raons principals per les quals Évora, tot i ser tan petita —uns 56 mil habitants—, és una ciutat viva i alegre, és pels seus estudiants. Perquè sí: Évora té universitat. I és així, de fet, des del 1551, quan va ser inaugurada pel cardenal Don Henrique, encara que el 1759 fos tancada pel Marquès de Pombal i es mantingués inactiva durant 200 anys.
L'entrada ens permet deambular per passadissos, claustre, patis i aules al nostre aire —sempre que no s'hi estigui impartint classe, és clar—. A cada estada sorprèn un nou conjunt de rajoles, sempre sota una temàtica, encara que on de veritat acaba conquistant-nos és a la seva biblioteca: les vetustes lleixes, els llibres apilats, la pau que es respira i, sobretot, els frescos que decoren el sostre són increïbles.
Una de les classes de la Universitat d´Evora, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Vista la universitat, toca visitar un altre emblema monumental: la Capella dels Ossos, el gran reclam del Convent i Església de San Francisco. I que allò que cridi l'atenció d'aquest lloc sigui precisament una sala folrada amb milers d'ossos procedents, segons es diu, de fins a cinc mil esquelets, no és per res, però una mica de tètric té.
La qüestió és que la gent s'hi amuntega per contemplar l'espai on el que pretenien els franciscans era provocar la reflexió sobre la transitorietat de la vida humana i el compromís d'una vivència cristiana permanent. El missatge no sabem si arriba, però la realitat és que impacta. A les plantes més altes es pot visitar el museu de l'església, la col·lecció de pessebres i una terrassa amb super vistes.
I el que veiem des d'ella no és altra cosa que el Jardim Publico, un preciós parc que conté algunes joietes: uns paons meravellosos, un petit quiosc on parar a prendre, per què no, un cafelet, i el Palácio de Dom Manuel: un altre tresor més, aquesta vegada de l'arquitectura, tan vistós per fora com per dins.
Impactant Capella dels Ossos, al Convent i Església de San Francisco, Évora.
QUÈ MÉS, QUÈ MÉS
Doncs té més cosetes Évora, és clar. Per exemple, negocis originals, per als que vulguin anar-se'n de compres. Un és Capote's Emotion, a la Rua Miguel Bombarda. I què venen aquí? Doncs els típics capots alentejanos utilitzats pels homes tradicionalment per a les feines del camp, però reconvertits, a base de materials 100% sostenibles, en peces elegants i estilosíssimes per a dones. I tot fet a mà, escolteu!
Just al davant es troba l'església de Sant Vicenç, dessacralitzada i utilitzada per a esdeveniments molt variats. No ho dubtem i fem una ullada a la seva programació cultural: moltes tardes i nits s'organitzen concerts, ja sigui de música experimental, electrònica, de violí o fins i tot d'arpa. El pla perfecte per posar fi a una jornada alentijana en gran.
Bell capvespre a Évora, Portugal.
ESPERA, QUE AIXÒ T'AGRADARA
Però un moment! Que encara tenim un bonus track: a 30 minuts d'Évora fem parada per donar-nos el gran homenatge. Què tal si visitem Estremoz, coneguda com “la ciutat de marbre”, per descobrir un dels seus grans reclams? I no, no parlem del castell ni de la torre de l'homenatge. Ni de les seves bella Plaça de Rossio o el Convent de San Francisco. Ni tan sols ens referim al plaer de passejar pel seu enrevessat nucli històric pràcticament en solitari. Parem a Estremoz, amics, per menjar. A veure, què esperàveu?
I és que no hi ha ningú en quilòmetres i quilòmetres a la rodona que no hagi sentit a parlar de Gadanha: la gran meravella gastronòmica de la regió. Allà hi ha Michel Marques —als fogons— i Mário Viéira —entre la merceària, el celler i el restaurant—, per oferir la cuina més exquisida i el producte més destacat en una ostentació de fantasia gastronòmica que suposa una experiència única.
El millor? Com sempre, deixar-se aconsellar per la xef, encara que els seus croquetes de xai amb maionesa d'all rostit, els seus ous remenats amb espàrrecs salvatges i cansalada de porc o la seva presa ibèrica de Maldonado són aposta segura.
Però, més enllà del record inesborrable que ens queda al paladar, a Gadanha ens prenem del tracte, que ho fa tot encara més especial, i del local, que malbarata encant a cada racó. Com no sentir-nos com a casa?
I ara sí: ho sentim, però que s'aturi el món. Nosaltres ens quedem a l'Alentejo.
Amanida al temple gastronòmic Gadanha Mercearia, a Estremoz.