L'altre dia vaig escoltar en una pel·lícula un terme, en anglès, que em va semblar fascinant: xero, que es pot traduir aquí com a “heroïna”, encara que en espanyol em sembla que perd una mica de força. Quan ho vaig sentir, vaig pensar en tota aquesta força , aquesta gosadia, que habitualment s'atribueix a un heroi masculí, i com, amb tan sols una consonant, tot allò es tornava femení.
Shero.
“Heroïna” porta a pensar en una fosca manera de destrossar-se la vida, també, a més que aquesta terminació sembla un diminutiu, com si ser una heroïna fos ser com un heroi, però menys.
I no. Una feina, una gesta, no té menys valor si la fa o aconsegueix una dona. Tampoc no ho tenen els oficis si són elles els qui els exerceixen i defensen.
Per això avui, 8 de març, unes quantes dones, que són una mica xeroes en les seves tasques respectives, perquè de vegades s'han d'enfrontar a una quota maleïda com és la de l'escepticisme davant la seva vàlua, se citen en aquestes línies per parlar del que fan a el món del vi.
Perquè sí, perquè és el seu dia. El de totes.
Bibi García, Cortijo Els Aguilars, Ronda.
L'ENÒLOGA: BIBI GARCÍA
Sevillana que creu de si mateixa que “tinc més anys ja que un bosc” als 44 anys. Responsable d'un equip de 15 persones a Cortijo Los Aguilares a Ronda, Màlaga, un celler familiar amb un equip molt femení on jo sóc l'única tècnica, la responsable de la vinya, l'elaboració i la comercialització i exportació”.
Tot i que encara és considerada una jove enòloga, García mana al celler i pensa, respecte a un dia com el d'avui, que “parlar de gènere quant a capacitat no té sentit, les dones podem fer el que ens proposem”, però matisa, “el 8M continua sent necessari perquè igualtat en salaris i llocs directius no n'hi ha”. Explica que Cortijo Los Aguilares pertany a la Associació Grans Pagaments d'Espanya ia les Juntes Directives l'única dona ha estat ella, fins que ha arribat una segona representant.
“No crec en la sensibilitat femenina, la sensibilitat és humana”, diu i explica que “el meu marit fa vins que de vegades són molt més fins que els que faig jo”. Per si en quedava algun dubte…
García s'ha treballat el seu lloc o, més ben dit, els seus llocs, al celler: “Sóc la directora tècnica, però també sóc gerent, sòcia… tinc un lloc polièdric. El camí ha estat dur, però crec que hauria estat igual si hagués volgut ser metge o militar”, considera.
Recorda que, quan va començar, a la seva família i entorn es van sorprendre que volgués dedicar-se al vi, al camp on el seu avi llaurava. I una dona criada i formada a la igualtat, acaba la carrera i se'n va a la vinya, on es troba escepticisme i desconfiança… Masclisme, també, “sobretot quan vas escalant en responsabilitat i et toca enviar homes que tenen l'edat del meu pare”, recorda.
Quan estudiava Agrònoms hi havia més dones que homes a classe, però es van anar apartant; la societat, opina, ho va anar fent. Per això encara es necessita un dia com el d'avui. “Però, compte”, assenyala, “que de vegades al voltant d'aquest dia s'exalta la feminització i hi ha biaixos ximples com “Els vins de dones…” com si fos una cosa excepcional i només unes quantes arribessin a aconseguir-ho”. Segueix: “I no, nosaltres, com ells, fem vins de persones, de paisatges. No som Barbies i sembla que, sent Barbies, hem estat capaços de fer vi… i no és així”.
Pinot Noir de Cortijo Els Aguilars.
Al celler, García s'ocupa que tot funcioni: “Treballo amb un company trasbalsant, embotellant… en verema és més dur i requereix un estat físic que jo amb els anys començo a notar que em falta, perquè ja són 15 veremes les que porto” , es queixa, mig de broma.
“Volem créixer moderadament, consolidant com a productors de qualitat i que els vins, que en local sí que es reconeixen, tinguin èxit fora d'Espanya, i jo també m'ocupo de ser ambaixadora de la marca”. El seu Pinot Noir, elaborat amb una varietat més pròpia d'altres latituds, es considera una de les millors del món i sens dubte és un dels vins més originals d'Espanya.
La malaguenya d'adopció ha arribat on és mare de dos fills i amb el suport de la seva família i de la seva parella, Rodrigo, però veu Espanya com un país immadur en igualtat: “Quan es tenen fills s'acaba cedint la responsabilitat professional per estar més temps a casa”, encara que ella se sent afortunada per haver arribat a dirigir el celler.
Esperança Tomás, Cellers Roda, Rioja.
LA INVESTIGADORA: ESPERANÇA TOMÀS
La directora de R+D+i de Cellers RODA a Rioja té un cartell a la porta del seu despatx que indica: “Directora”, amb A; un detall petit, però un gran detall, al capdavall. Tomás és llicenciada en ciències químiques, Màster en Viticultura i Enologia i en Producció per ESADE i va tenir uns inicis en el vi poc convencionals: va arribar per amor, a través del seu marit també es va enamorar de la vinya i el seu entorn.
A RODA, Tomás, a qui li encanta llegir i fer esport en les estones lliures, cada dia tast vins, sola i amb el seu equip, llegeix, estudia l'estat dels projectes, recull idees, viatja, mira oportunitats i veu problemes a la viticultura i tracta de resoldre-les. “M'agrada planificar les reunions, encara que també fem pluja d'idees, però jo prefereixo tenir-ho tot previst per treure'n millor profit”.
A RODA, Tomás i el seu equip han posat en marxa projectes per mitigar els efectes del canvi climàtic: utilització d'energies verdes, en concret solar tèrmica, i també la investigació ‘Low PH Wine’, on es busquen phs més baixos (per aconseguir vins amb més acidesa) començant a la vinya i també al celler. Una altra iniciativa és una nova vinya a Cellorigo (La Rioja), plantat amb un sistema que aprofita millor l‟aigua de la pluja i aconsegueix evitar l‟erosió de forma natural. Està en una zona més alta, més límit, perquè, explica Tomás, “creiem que és a aquest tipus de vinyes cap a on es desplaçarà el treball vitícola degut al canvi climàtic”. La científica té al cap en tot moment el respecte a l'entorn: “Tenim l'obligació de deixar un món tan bo o millor que el que ens trobem quan arribem”.
Destaca que a RODA hi ha moltes dones treballant en el desenvolupament dels projectes de R+D, i explica una anècdota sobre un: “L'avaluador va comentar que hi havia desequilibri quant a gènere, ja que la majoria dels participants de la major part de les empreses l'equip era masculí, cosa que no passava al nostre, compost per moltes dones, i nosaltres aportàvem aquest equilibri”.
Comenta que ha pogut compatibilitzar treball i maternitat gràcies a la política de conciliació del celler, i considera que, si bé cal fer visible el paper professional de les dones, som nosaltres els qui no tenim afany de protagonisme i creu que això pot influir també que se'ns vegi menys: “Personalment”, explica, “no busco protagonisme a la meva feina, vull que això ho tingui el vi i que sigui ell qui reflecteixi tot aquest esforç i la feina d'equip que porta al darrere”.
Verónica Ortega, El Bierzo.
LA VITICULTORA: VERÒNICA ORTEGA
La localitzo a Mèxic, descansant, on busca un forat per xerrar. Verónica Ortega és de San Fernando, Cadis, filla de torero (d'aquí el nom) i una de les productores més apreciades de El Bierzo , on té casa seva, el seu gos i les seves vinyes, que treballa amb ajuda d'un company, perquè fer de tot al celler i tenir cura de més de cinc hectàrees sola seria impossible: “Als cellers petits cal fer de tot: jo sóc enòloga, viticultora, comercial, secretària… la meva feina dia a dia abasta mil coses, des d'atendre visites a viatjar per Espanya i l'estranger, contestar mails, mantenir al dia el celler, el camp… Jo a més estic molt deslocalitzada perquè tinc vinyes a Valtuille, a Cobrana, i tinc el celler en dues ubicacions, no m'avorreixo durant el dia, és molt difícil trobar-me parada”, comenta.
Ortega somia amb “fer vins que emocionin la gent tant com m'emocionen a mi. Vull que qui els begui, els valori; que aquestes persones que gaudeixen amb un vi trobin als meus alguna cosa que els agradi i que a mi em faci sentir-me orgullosa”.
La gaditana troba molts encants a la seva feina diària: “sóc afortunada de dedicar-me al que m'apassiona, estar en contacte amb el camp, la natura; a més, això té una part creativa i tens el feedback de la gent, això em permet anar aprenent cada any. Resumeix: “És una professió preciosa, que enganxa, però exigeix muuuucho sacrifici i dedicació completa”.
Si escau, explica, “estic sola i ho faig jo tot, dedico cos i ànima al celler”. A més, viure en zones rurals implica, explica, que no hi ha molta gent jove i, si escau, la seva família, la seva gent, és lluny: “Puc passar setmanes sense veure ningú, i això de vegades necessita una cosa molt forta que ho compensi, perquè és dur”.
No obstant això, a la distància troba altres dones del camp que, com Ortega, han emprès un projecte petit que n'està donant els fruits.
Recorda que quan va començar al camp havia de tractar amb gent gran que ella, gent que no estava acostumada a rebre ordres d?una dona jove i, confessa, “has de treure el caràcter, posar-te al teu lloc perquè et prenguin de debò, però quan et veuen deixar-te la pell, et guanyes la seva estima, el seu afecte i també el respecte”. Es reconeix afortunada perquè “com que som poques dones en projectes així, aquesta escassetat, sobretot al principi, ha jugat a favor meu.
Verónica Ortega ha trobat la plenitud a un projecte construït amb les mans, lluny de casa i els seus, i ho està consolidant a base de treball dur i la confiança que dóna saber que sap el que vol, malgrat que al camp aquesta certesa sigui difícil d'aconseguir al 100%, però això és, també, part del seu encant.
LA SUMILLER (MULTIDISCIPLINAR): ROCIO BENITO
Aquesta val·lisoletana de 28 anys porta una trajectòria al món del vi, a què s'ha dedicat els últims set, que és equiparable a dècades en la carrera dels altres. Va entrar al vi a través de l'hostaleria, on va començar, com tants, per necessitar ingressos per pagar-se els estudis. En aquest primer treball, amb una cap, Alícia que, en ple Valladolid i al seu establiment, Vila Paramesa, gosava tenir vins més enllà de Ribera del Duero i obria ampolles magnum per als clients, va ser on el vi va començar a cridar-li latenció.
La seva inquietud la va portar, poc més d'un any després Cambodja , on va col·laborar per obrir la primera botiga de vins al país. Disposada a donar un cop de mà on fos, Rocío Benito va veure una bonica oportunitat a la formació de futurs cambrers i sommeliers cambodjans, amb el focus posat a les dones. “Allà molts no es podien pagar una escola, perquè l'educació és privada i acabaven de cambrers. Jo em vaig centrar en les noies perquè solen ser elles les que tenen menys accés a la formació, i els educava en el servei del vi, nocions bàsiques d'elaboració… Això em va permetre explorar una nova faceta, però allà fèiem des d'esdeveniments a plans de màrqueting, desenvolupament d'empresa… vaig aprendre molt sobre com funciona el vi a un altre país”.
En tornar, Benito va treballar en exportació per a un celler espanyol i després va demanar al restaurant del qual guarda un dels millors records de la seva carrera professional fins ara: Lera. “Era casa meva, un jardí, el lloc on vaig ser molt feliç”, recorda. Allà va ser on Rocío, sommelier de formació, es va estrenar en una sala. Luis Alberto Lera i Ramón Blas González li van donar ales per treballar amb els vins i els maridatges i va ser on va començar a notar que el xerès li agradava més que altres vins.
Restaurant Lera, Castroverde de Campos, Zamora.
Quan va acabar la seva etapa al restaurant de Castroverde de Campos se'n va anar al flamant Ambivium de Peñafiel, per treballar com a part d'un equip en un restaurant on mana el vi sobre el menjar: “Teníem una carta de vins amb 4000 referències, 20 tipus de copes, maridatges de 34 vins per persona”, comenta, i aquest desplegament va requerir, per a ella, passar de la llibertat a la disciplina, la coreografia pactada, un salt que a Benito no li encaixava amb el moment vital…
I va arribar Jerez. Va conèixer un dels productors més rellevants del moment, Willy Pérez, i li va insistir perquè la deixés veremar: “Willy és el meu mentor, el meu pare al xerès”. Durant el temps que va passar a les feines del camp, també va portar furgonetes, va passar pel laboratori i es va ocupar de controlar les caixes de collita. “Això em va fer veure el treballo que hi ha darrere una ampolla de vi”, assegura.
Després, va recalar a Tohqa, a El Port de Santa Maria i per això s'embarca en un projecte de divulgació del Jerez en què està ara involucrada al màxim: “Crec que el Jerez no es comunica com cal, que la figura del sommelier com es venia entenent està obsoleta”, comenta, i el seu objectiu és aconseguir enamorar els joves del Jerez, un repte per al qual compta amb un equip de dissenyadors a artistes, filòsofs i historiadors. Vol donar-li un punt de vista antropològic i social, en què les persones tinguin més rellevància, amb un enfocament humanista la flama del qual va encendre la seva col·laboració amb Willy Pérez. “Abans entenia el vi des de les dades, la tècnica, els mapes, però no des del punt de vista social. Estant aquí veig la diferència real entre Sanlúcar i Jerez, social, i això és el que vull transmetre”, explica.
EL CONTACONTES: IRENE GUEDE, LA NOIA DE LA GARNATXA
Irene Guede , de Sant Martí d'Unx, va començar a estudiar Enginyera Agrònoma però el destí el va portar per la creació audiovisual, que el va fer formar-se en Comunicació i demanar una beca a la UE per treballar a la TV pública dels Açores. Allí, troba la forma de col·laborar amb una botiga on line de vins creant contingut. Va passar per París i es va adonar que Pamplona, la seva terra, li deia. “Aquí podia seguir en contacte amb el vi, explicar històries interessants i compartir moments”. Va passar pel Basque Culinary Center per fer un màster i va treballar a la Bodega Urbana de Bilbao, però el seu camí estava en la creació de continguts en relació amb el vi, des copy a vídeos, xarxes socials o gestió de webs.
Després de ser mare (té bessons encara petits) es va adonar que “no volia clients tòxics, el meu filtre s'ha fet més espessa i m'he posat les ulleres violetes, ara sóc més crítica amb l'immobilisme i la manca de diversitat del vi”. Creu que, comunicant, no es respecta els hostalers, els consumidors… i vol canviar això contribuir, des de la feina, a deixar un món millor per als seus fills.
Guede és molt activa en xarxes, guerrera i crítica, i la seva vocació, per poc que se l'escolta, és comunicar-ho. Per això era inevitable que acabés creant una manera de fer-ho a la seva manera, cosa que va arribar amb el podcast sobre viticultura La Fil·loxera, juntament amb Julián Palacios, expert en viticultura, i Gonzaga Santesteban, director del Departament d'Agronomia, Biotecnologia i Alimentació a la Universitat Pública de Navarra. Tots tres comparteixen opinions, històries de personatges poc coneguts del vi, conceptes i fins i tot paraules oblidades al voltant del vi: “Volem donar i compartir opinions més enllà de la polarització, no pas que tot sigui blanc o negre”.
Samarreta de @chicagarnacha.
La Fil·loxera ja ha arribat a la seva tercera temporada i és un dels podcasts de culte al món del vi, s'acaben d'estrenar emetent per Twitch i el seu to desenfadat fa que els temes que tracten, de vegades durs per a un no entès, es facin propers: "Aquest toc d'humor que li donem facilita les coses", comenta.
Irene està darrere, al costat de Palacios i Santesteban, del documental Les podes oblidades, un relat d'agermanament entre viticultors de diferents orígens a través de la poda, aquest exercici a la vinya que determina el seu futur i la seva longevitat.
Per si no n'hi hagués prou, Guede fa, també, samarretes amb lemes com “Podar mal surt car” o “El Hashtag és a la vinya”, una picada d'ullet al camp i una crítica als qui promouen per xarxes que el vi és una cosa luxosa i inabastable; i “WineWomen”, una reivindicació de la dona visible i el rebuig a què s'utilitzi el cos femení, les corbes o la sexualitat per vendre vi: “Em fa pena que les empreses comuniquin usant les dones i la seva sexualitat; el sistema, que fa que això tingui més likes com més carn ensenyin elles”.
Ana Torrent.
LA CONSUMIDORA: ANA TORRENTE
Ana Torrent és una professional originària de Huércal-Overa, Almeria, autènticament apassionada pel vi. El cuquet li va picar fa més d'una dècada gràcies a una amiga que la va enganxar per fer un curs de tast, i d'aquest tast va arribar l'interès per les fires de vins, els tasts privades. De forma natural, confessa, es va anar endinsant a conèixer varietats, regions, estils, i el vi el va anar atrapant fins ara. “Això sí, he de reconèixer que m'emporto la millor part del món del vi, la del gaudi sempre; tot és plaer i alguna ressaca, també”.
Té clar que “per mi el vi és molt gastronòmic, gairebé sempre associat a menjar. No concebo un gran menjar sense vi; als restaurants sempre miro les taules del voltant, com a bon xafarder que sóc, m'alegra veure que la gent gaudeix del vi. Això sí, n'hi ha algunes ampolles més especials que m'agrada beure gairebé sense res, amb una mica de picar, com a molt, perquè el protagonista sigui el vi”.
Torrent sent curiositat per vins que no coneix i es deixa guiar per les recomanacions d'amics, o escull ampolles que li semblen cridaneres, encara que sol tornar a aquells vins de regions, varietats o elaboradors que li agraden i no arrisca. Entre els seus productors favorits, la gallega Laura Lorenzo, de qui li sedueix “l'autenticitat dels seus vins”; Recaredo, del Penedès, “pel seu enfocament tradicional” o el de La Rioja Javier Arizcuren per “la seva finor i delicadesa”. Fora d'Espanya escull el celler portuguès Cinquena das Bágeiras i el seu vi de la varietat baga, “pur plaer ia sobre, pagable” i als productors de Borgonya Alice i Olivier de Moor, “per la seva puresa i profunditat”.
El seu perfil de vins, que, confessa, “no té res a veure amb allò que m'agradava fa deu anys” són els vins frescos i lleugers. Últimament “provo més referències de Galícia però també de zones com el Roine, el Piemont i la Rioja”. Menys en diuen els vins dolços, però no renuncia mai a un xampany i veu els escumosos com “una opció en qualsevol situació i amb qualsevol àpat” per “aquell punt festiu de la bombolla”, que li encanta, assegura.
Al voltant del vi, Ana Torrente també organitza viatges a zones com Bordeus, Loira, Rhône o les portugueses Dao i Bairrada. Té pendent Piemont, on planeja anar-hi aquest any, i quan està en aquestes regions, visita cellers, coneix a fons pobles i prova la seva gastronomia.
Reconeix que, a l'hora de comprar vi, escull internet “per comoditat” i “quan veig un forat a la cava, començo a buscar referències que no he provat i tinc pendents”, encara que també tafaneja per les botigues i “sempre cau alguna cosa”. S'ha fet amb una col·lecció de un centenar de vins que guarda acuradament a la seva vinoteca, alguns d'ells, per guardar-los “per la pura expectativa que d'aquí a uns anys estiguin millor”, encara que avisa que és possible endur-se'n una sorpresa decebedora si, en obrir el vi, resulta que té algun defecte: “Això és el pitjor”, conclou.
El Cap, Celler Matsu, Toro.
EL VI: EL CAP
Amb rostre de dona però sense un nom concret, aquest blanc de malvasia de Celler Matsu, Bou trenca tòpics sobre el fake del “vi de dones” o “per a dones”. Potència, intensitat, maduresa, volum… no és un vi per a dones, però sí que és un homenatge a aquelles que treballen el camp, se sacrifiquen, saben, coneixen, elaboren… dones, ni més ni menys.