Havia de ser Rotterdam la pionera en una fita sense precedents: safata l'art més ocult. Des del passat 6 de novembre les portes del Depot Boijmans romanen obertes disposades a trencar prejudicis. A eliminar barreres. Ja és aquí el primer dipòsit d'art del món accessible al públic.
Ha arribat, sí, i ho ha fet en gran, com es fa tot en aquesta ciutat: construint com a seu un edifici que ha passat a convertir-se, ipso facto, en tot una icona arquitectònica roterdamés. Fa 4 anys i mig es va col·locar la primera pedra i avui, sent ja una realitat, milers de locals i forans s'hi acosten per contemplar-lo. També ho fem nosaltres, és clar: la bellesa i extravagància de la seva revolucionària forma no deixen indiferent a ningú.
Depot Boijmans des del cel de Rotterdam.
Per això, abans d'accedir al vostre interior i descobrir quines sorpreses ofereixen les seves entranyes, ens parem a observar des de fora. Veure'ns reflectits als més de mil miralls —1.664, per ser exactes— que recobreixen la façana, serà el primer que busquem. És el que fa que el Depot Boijmans sembli absolutament integrat a la seva ubicació, abraçat per la resta d'edificis que l'envolten, regalant un llenç que muta lentament, al ritme de la pròpia ciutat. La seva forma ovoide —hi ha qui diu que recorda una test gegant— va ser projectada per l'estudi neerlandès MVRDV, dirigit per Winy Maas, que defensa l'arquitectura com un treball artístic complet.
I resulta que la magnífica estructura alçada al mig del Museumpark destaca, vaja si ho fa. A un costat, us acompanya el Het Nieuwe Instituut -centre dedicat a l'arquitectura i al disseny-, ia l'altre, el vetust edifici del museu Boijmans van Beuningen, el fons del qual queda arrecerat a l'interior de la nova construcció.
Les seves parets van ser dels pocs llocs que van sobreviure als bombardejos de la II Guerra Mundial, de la que Rotterdam va començar a curar-se d'una manera molt particular: construint autèntiques obres d'art arquitectòniques amb què guarir les seves ferides. El museu, per cert, està tancat per reformes fins 2028.
EL MOMENT DE LA VERITAT
Potser alguna vegada t'has preguntat què passa amb totes aquelles obres que pertanyen a un museu que no es troben exposades. De fet —i aquí en va una curiositat —, normalment aquests només mostren entre un 5 i un 10% de les possessions al públic. La resta es troba salvaguardada als seus dipòsits i magatzems, ocult als ulls dels visitants.
És impossible apartar aquest fet de la nostra ment mentre que, amb l'emoció a flor de pell i una bata blanca com a escut protector —cal tenir cura del no introduir partícules mortes al lloc on es custodien els tresors—, accedim amb ascensor fins el cinquè pis del Depot (el sisè, que en té, millor deixar-ho per al final). L'enigmàtic edifici ens dóna aleshores la segona de les sorpreses: un immens atri d'escales voladissos en ziga-zaga domina l'espai. Un disseny d'allò més avantguardista que atrapa quin obra d'Escher.
Depot Boijmans, Rotterdam.
I si visitar-lo ja és tot un esdeveniment, fer-ho de la mà de Francesco Stocchi, comissari del museu, és insuperable. L'italià ens contagia la passió per l'art amb cada revelació: explica que quan es va concebre el Depot, l'extens fons del Boijmans estava dividit en fins cinc magatzems diferents repartits per tota la regió, cosa que suposava un alt cost i cap practicitat . Un d'ells, a més, es trobava als soterranis del museu, amb el risc que comportava veure's afectat per, a conseqüència del canvi climàtic, les crescudes del mar i les inundacions.
Obrim bé els ulls davant la fantasia artística desplegada: aquesta mena de Tetris vertical de vidrieres i escales, de portes tancades i sales de restauració com a aparador, ens deixen sense paraules: el Depot ens lliura la seva ànima de múltiples maneres. Als racons més insospitats, però alhora més visibles, fins a 13 enormes vitrines contenidors d'obres d'art mostren un petit exemple del que n'atresoren les càmeres. En una s'exposen les darreres adquisicions. D'altres mostren retrats o atuells. N'hi ha que contenen fins i tot singulars obres d'art contemporani: el Depot compta amb fins a 151 mil peces corresponents a set segles d'història de l'art, des del 1400 fins ara.
Retratat d'Armand Roulin, Vincent Van Gogh, 1888; Depot Boijmans, Rotterdam.
Després d'una mampara de vidre, diversos cavallets sostenen un grapat d'obres d'art, entre elles, un Van Gogh: estem davant d'una de les quatre sales de restauració on es pot contemplar com els experts treballen. Ens colem entre bambolines mai abans vista. “La diferència entre el Mueo Boijmans i el Depot és que aquí estem a la cuina mirant la gent treballant: podem observar els ingredients i la manera de preparar els plats. Allà estaríem ja al restaurant, on degustaríem el menjar que aquí ens han elaborat”, comenta Stocchi.
Ens explica l'italià que el fons audiovisual és accessible al públic en sales especialitzades. Per poder contemplar les que guarden els quadres, hi ha dues opcions: veure-les a través d'un vidre prement un interruptor que il·luminarà l'estada durant uns segons, o entrant-hi durant els segons 11 minuts que permeten les visites guiades que el Depot ofereix a cada hora. Tot envoltat de estrictes mesures de seguretat, per descomptat. Nosaltres accedim a una.
El retrat d'Armand Roulin, de Van Gogh (1888) i un Kandinski, entre altres obres a Depot Boijmans, Rotterdam.
“Tenim quatre sales dedicades a pintures, una altra d'escultures i una més per a materials diferents. És molt emocionant mostrar una cosa que encara no compta amb història o referències directes”, comenta Francesco mentre agafa un dels múltiples panells mòbils dels que pengen desenes de quadres i l'arrossega al centre de la sala. “Normalment els museus estan dividits en contemporanis i moderns, però aquí tenim tot unit. La idea és fer alguna cosa que tot museu necessita pel que fa a conservació, restauració i preservació de les seves obres: convertir-lo en alguna cosa funcional per a nosaltres en el treball intern, però que alhora sigui atractiu per al públic”, afirma Stocchi.
Cadascun dels quadres es troba identificat amb un codi. Tot és visible, també protegit per les condicions estàndard d'un museu, a 20 graus i en una quantitat variable d'humitat en relació amb allò que s'està conservant. Tot i això, hi ha una novetat: les divisions no són històriques, sinó tècniques.
És a dir: l'habitació on ens trobem, per exemple, compta amb quadres de petit i mitjà format que tenen en comú que estan tots pintats en llenç. “Optem per una manera diferent de treballar: si he d'ensenyar aquest Fra Angelico, sé que hi ha un codi que diu que és aquí, però quan vinc, a més de trobar el que estic buscant, veig molt més que potser no hi està directament relacionat, però que em permet tenir present el context”, afegeix Stocchi. Un exemple més que, el Depot, camina diversos passos per endavant en aquest univers artístic.
Jim de Jong, xef de Renilde, a Depot Boijmans, Rotterdam.
LA SISENA PLANTA: ARRIBA LA DIVERSIÓ
És que pensàvem que s'havia acabat això? Ni parlar-ne: la sisena planta regala noves sorpreses i no podem abandonar l'edifici sense tastar-les totes. Per començar, asseguts a la taula de Renilde, l'aposta del xef local Jim de Jong. Nomenat el 2019 Xef Junior de l'Any per la prestigiosa guia de restaurants Gault Millau, torna a la càrrega després d'uns anys apartat dels fogons per oferir-ne una cuina basada en el producte de quilòmetre 0 i de temporada amb què juga amb els colors, presentacions i sabors. Una aposta sincera en què, reconeix, no hi ha més pretensions que fer gaudir als comensals de la seva gastronomia.
Durant el dia, de Jong ofereix propostes informals i lleugeres, mentre que en caure la nit el saló es transforma en un elegant restaurant on tastar el menú degustació del xef, ja sigui amb 3, 4 o 5 plats i opció tant a maridatge com a tast de formatges. L'estudi d'arquitectura Concreteu, encarregat del disseny d'aquesta part del Depot —també de l'espai per a esdeveniments batejat com a Coert— es va decantar per una cuina oberta on poder veure el xef i el seu equip treballant mà a mà.
Cartell del restaurant Renilde amb una imatge de Salvador Dalí, Depot Boijmans, Rotterdam.
Per rematar l'experiència, una mica d'aire lliure: aquells arbres que creixien arran de terra al parc que ocupa ara el Depot —que mesura, per cert, 40 metres a la base i 60 a la part més alta— continuen fent-ho des de les altures: 60 exemplars de bedolls poblen el terrat convertint-la en un autèntic bosc urbà accessible al públic, amb un regal més: les vistes de la ciutat de Rotterdam el 360è.
I si ja durant el dia la façana resulta tota una atracció, en caure la nit els jocs de llums i colors dissenyats per l'artista suís Pipilotti Rist suposen una revolució afegida. La videoinstal·lació rep el nom de Het leven verspillen aa jou (Perdent la vida amb tu) i revela una cara completament diferent de l'edifici per on —ja ho advertim— bé mereix tornar en caure el sol.
La ambiciosa i inconfusible proposta de la nova catedral de l'art neerlandesa ens està esperant.