Cannoli per esmorzar, dinar i sopar: Sí, volem!
Sicília és com una immensa pasta de full. En una primera visita veus la superfície, però cada vegada que aprofundeixes una mica més trobes noves capes, tan interessants almenys com la primera, que et fan qüestionar-te tòpics i que et porten a pensar -amb raó- que segurament sota aquesta n'hi ha una altra capa més igual de desitjable.
Sicília és immensa, no només geogràficament . El centre d'aquella mítica Mediterrània que durant milers d'anys s'ha anat carregant de llegendes i cultures, per on van passar grecs, romans, musulmans, normands o espanyols deixant tradicions i monuments que han anat donant forma a aquest enorme cobrellit de patchwork que és avui l'illa.
Això és així en totes les facetes de la vida. Es palpa a la cultura, a l'idioma, a l'urbanisme, al caràcter dels sicilians ia la seva cuina. I es troba, també, al seu món dolç , potser menys conegut.
Amor a Sicília
Perquè és cert que tots hem sentit a parlar dels cannoli , i potser també de la cassata . Però més enllà d'això hi ha tota una constel·lació de dolços regionals , desenvolupats al llarg de segles, que converteixen en impossible la tasca d'abastar-los tots en un únic text.
Palerm necessitaria un reportatge per a ella sola. La costa nord, de Cefalú a Taormina, l'extrem orient, d'Agrigent a Trapani passant per Marsala.
Però per algun costat cal començar, així que ho farem pel triangle barroc, per aquest cant sud-est on un viatja presa d'una síndrome de Stendhal permanent. Perquè, encara que és una zona manejable, hi ha molt més del que podríem abastar en uns quants paràgrafs, dolços nous cada pocs quilòmetres, i perquè, posats a començar per algun costat, aquest és dels més interessants.
Pasticceria Marciante, al cor de Siracusa
CATANIA I SIRACUSA
Aterrem a Catània, una ciutat que sol quedar a l'ombra de la fama de Palerm i Siracusa d'una manera injusta. Perquè potser no sigui tan enlluernadora d'entrada com Ortigia, el nucli històric de la seva veïna del sud, o que el caràcter dels catanesos no respongui tant al tòpic que ens han gravat a foc centenars de pel·lícules i documentals.
Però Catània, amb la seva pedra grisa, les barbacoes al carrer dels barris més populars i les esglésies a cada pas, és el lloc perfecte per capbussar-se de cap al món dolç sicilià. A les especialitats que s'estenen per tota l'illa ia les més estrictament locals.
Primera parada, el Chiosco Giammona. Els primers quioscos van aparèixer a diferents places de la ciutat cap al 1896 i un d'ells va ser Giammona, que segueix, amb la seva estructura lleument modernista, salvant la vida a més d'un durant l'estiu i igualment interessant als mesos menys tòrrids.
Limone, surt i seltz. No és dolç i d'entrada sona contraintuïtiu, però comença per demanar aquesta beguda, molt més refrescant del que t'imagines, catanesa a més no poder i perfecta per posar el paladar a zero davant de tot el que se li ve a sobre.
Encara que, si prefereixes cenyir-te al guió dolç demana't un mandarí verd, per exemple, una de les begudes que fan amb els xarops que ells mateixos elaboren (són dels pocs que encara ho fan): mandarina, mandarina verda, taronja, taronja sanguina, tamarinde… Fes-te fort a la barra i gaudeix una estona de l'espectacle.
Fontana de Diana, Siracusa
Des d'aquí, a un pas, hi ha la Pasticceria Truglio, un petit obrador pastisser que passa ja dels 100 anys i que, encara que no és dels que són a totes les guies, és dels més interessants de la ciutat.
El petit taulell està envoltat de diplomes antics i de prestatgeries amb fruita martorana, aquestes fruites en miniatura elaborades amb pasta d'ametlla que tenen l'origen a Palerm però que són un orgull per a tota l'illa.
Demana't un cannolo. Descobriràs que la massa del canonet és d'una lleugeresa que no coneixies i que la ricotta de l'interior és intensa, però no cansa; és dolç, però no amaga l'intens sabor lacti.
Podem continuar amb una porció de Torta Savoia o un minna di Sant'Agata (pit de Santa Àgata), potser a la propera Pasticceria Savia, inaugurada el 1897. O amb una graneta al pistatxo , aquest esmorzar gelat que s'acompanya amb un brioix. Sicilianitat pura.
Pasticceria Savia, des de 1897
Siracusa, a menys d'una hora amb cotxe, és parada obligatòria, perquè malgrat un turisme de vegades excessiu és bellíssima, perquè t'apabulla amb els milers d'anys d'història i acaba enganxant-te. I perquè aquí també hi ha tot un món dolç per explorar.
És el lloc per prendre's un suc de magrana recentment espremut en un quiosc, visitar les parades de la Via del Mercat i buscar, per exemple, la Pasticceria Marciante, davant de l'església dels jesuïtes.
Si és tardor, pregunta si ja en tenen Totò, un dels dolços de temporada. En qualsevol altra època, deixa't guiar pel taulell i pel teu instint.
Pasticceria Marciante, al cor de Siracusa
EL VAL VAIG DONAR NOT
De Siracusa a Noto hi ha un pas, només 30 minuts d'autopista que et situen en un dels pobles més bells de la Mediterrània. La monumentalitat aquí es desborda des que creues la Porta Reale. Encara sort que el casc històric és petit, perquè tot i així és inabastable.
I allà, al mig, el Caffè Sicília de Corrado Assenza, un dels rebosters més respectats de l'illa. Tradició, elegància i, si aneu fora de temporada, fins a una certa tranquil·litat.
L'ametlla és la reina: la graneta di mandorla és estupenda, el bianco mangiare di mandorla és, potser, encara millor. La cassatina. I la zuppa di mandorle , com una xocolata calenta però amb ametlla en lloc de cacau. Treure tot això d´un mateix producte és delirant.
Si vols anar per altres camins, les opcions són igualment temptadores: zafferà i arancia estima (un pastís de taronja amarga i safrà), bergamotto i pepe bianco (bergamota i pebre blanc)… Compte en entrar, perquè no voldràs marxar.
Scicli, a pocs quilòmetres, és el vèrtex sud d'aquest triangle que recorrem. Gairebé tan espectacular com a Noto, però molt menys conegut, és el poble on es graven bona part dels exteriors de la sèrie del comissari Montalbano.
I és també el poble de els Macallè, un dolç semblant en certa mesura a un cannolo, però de massa tova, gairebé com un brioix elaborat amb mantega de porc, que es fregeix i s'omple de crema o ricotta. O dels Jaduzzi, galetes d'ametlla i llard, farcides de most cuit.
D'aquí a Mòdica s'enfila deixant enrere en pocs quilòmetres l'ambient costaner. Mòdica ja és interior, encara que estigui a penes a 20 km del mar, i anticipa una mica de la muntanya que ens espera.
És, a més, una preciositat de ciutat, congelada en el temps. Aquí cal tastar la xocolata, a l'antiga, tal com probablement la van portar els espanyols fa més de tres segles. I el millor lloc per provar-ho és l'Antica Dolceria Bonajuto, a l'estret atzucac que és Via Ventura, al peu d?aquest entramat d?escales i costes estretes que sembla dissenyat per Escher.
Els Bonajuto portem treballant la xocolata almenys des del 1850 i el seu obrador és el més antic de Sicília. No cal dir gaire cosa més. D'aquí vaig sortir amb una pila de rajoles de xocolata i torrons –ai, aquell torró de pell de taronja i mel o el Gelato di Campagna, que no és un gelat i té un toc de safrà– que gairebé em fa difícil recordar cada vegada que torno a veure la foto.
A poc més de 100 metres hi ha l'Osteria dei Sapori Perduti, una casa d'àpats oberta des del 1935 on val la pena parar. Pels seus plats locals, com la pasta amb il macco (amb puré de faves seques), la pasta amb el tenerezze (els brots tendres de la planta del carbassó) o el conill a la stimpirata , una mena d'escabetx calent amb verdures.
I per les postres tradicionals, és clar, que d'això estàvem parlant. Dolços com el gel, una mena de gelatina que es fa amb midó i que s'aromatitza amb ametlles, amb escorça de llimona, amb taronja i canyella…
L'endemà, per esmorzar, una cremolata de pistaccio , semblant a una graneta, però diferent, que els matisos aquí importen molt, al Caffè Adamo. I carretera, que ens queda molta illa per recórrer, encara que ens hàgim limitat a una cantonada.
Osteria Dei Sapori Perduti, Mòdica
Ragusa, crispeddi ri San Giuseppe, com uns bunyols d'arròs dolç fregits típics de Sant Josep; Caltagirone, Cubaita, com un torró que elaboren amb el sèsam que ve d'Ispica i Cuddureddi, una rosquilla farcida d'ametlla i most cuit, si és Nadal.
Caltanissetta , al centre de l'illa, amb aquest deliri de catedral barroca i el Caffè Bella, amb el seu segle d'història i el personal disposat a explicar-te les especialitats locals. La Crocetta, la Spina Santa, la graneta de magrana…
Palazzolo Acreide, ja de tornada cap a l'aeroport. Barroc i ruïnes gregues en els darrers contraforts de les muntanyes Ibleos. I, ja al centre, la Pasticceria Caprice , amb aquest interior d'arcs neogòtics, els parroquians que et miren curiosos i un taulell, una vegada més, del qual no en sabràs sortir.
Amaretti, giugiulena, ciascuna… el menú d'especialitats sicilianes ocupa set pàgines. No se m'acudeix millor manera d'acabar el viatge que aquí, entre dubtes, remordiments i felicitat.
Pasticceria Caprice