Platja Arenal de Sant Martí, Llanes
Les empremtes infinites que donen forma al Camí del Nord s'aturen un moment a terres de l'orient asturià. Després d'un revolt, apareix un estuari de sorres daurades sobre les quals descansen barquetes de fusta que assequen els taulers al sol.
En plena maresma, fregat per una canella, s'alça un cementiri coronat per una església blanca que mira a llevant i brilla per la rosada matinera. Passen les hores, i l'església es comença a veure envoltada per les aigües del Mar Cantàbric.
A poc a poc, canella a canella, les aigües salades penetren al jardí sorrenc que envolta l'església, fins a acabar abraçant el cementiri. A la nit, sota la llum de la lluna, l'escena guarda una màgia que frega el sinistre.
Potser per això, Niembro i el seu cementiri han estat escollits com a lloc de rodatge de nombroses pel·lícules de terror. Les platges que envolten el poble, però, resulten tot menys terrorífiques, i ningú ha de témer més perill que l'onatge i els corrents, habituals companys quan un es banya al Cantàbric.
Església de La nostra Senyora dels Dolors de Fang
Ascendint per una carretera molt ben indicada, arribarem a la platja de Torimbia, amb forma de petxina marina envoltada per alts penya-segats, els fons de roca dels quals alberguen daurades, llobarros i pops.
Des del mirador de Torimbia, la costa de Llanes es dibuixa davant nostre sostinguda per la properíssima Serra del Cuera. Tan propers es troben els cims, on campen els llops i les àligues, que aquests semblen anar a caure, d'un moment a l'altre, sobre les onades.
La costa de Llanes és ben coneguda per als que busquen destins de platja al nord d'Espanya, i els seus pobles han patit tant les bondats com els esperpents del boom hoteler. Per sort, les platges de la Vall i Serrelle, visibles des de Torimbia, han estat verges a l'especulació, i per això, són les més buscades pels que busquen un bany en aigües fresques però cristal·lines, entre corbs marins i gavines.
Platja de Torimbia
Els amants de la història es podran donar una capbussada sota els murs d'un monestir si s'acosten fins a Celorio, i les famílies trobaran el seu lloc a la segura platja de Barro.
Els més aventurers es poden llançar a caminar fins a la bellíssima platja d'Almenada, i amb la marea baixa, caminar per la ria de Poo. Hi ha sendes que recorren totes aquestes platges des de Torimbia a través de penya-segats verds on pasturen les vaques que produeixen la llet per al cèlebre formatge de Vidiago, permetent als amants tant del mar com de la muntanya delectar-se amb les vistes dels Pics d'Europa.
A Astúries es menja abundant, i això, a l'estiu, pot resultar angoixant. La sidra és omnipresent, ja que molt a prop es troba Villaviciosa, principal centre productor d´Astúries.
Formatge Vidiago
A la costa de Llanes, el rei és el formatge de Vidiago, amb locals com la formatgeria Los Cuetos, a Puertas de Vidiago, a la terrassa del qual podreu degustar també les famoses cerveses locals asturianes, amb menció especial a Caleya.
El cachopo també es troba per tot arreu, però val la pena tastar carns menys conegudes com el pitu de caleya, un pollastre criat a l'aire lliure, entre les cases dels pobles, alimentat únicament de tot el que pot menjar a terra.
Per gaudir de un bon rostit asturià , segurament el millor de la comarca, val la pena fer més quilòmetres, fins a la propera Ribadesella , i tastar les meravelles que es dauren sobre les brases de la graella El Texu.
Ribadesella, o la perfecta vila marinera d'Astúries
El bon menjar i el millor paisatge que atresora l'orient d'Astúries són producte de segles de presència humana al voltant de les platges on ens banyem. Aquest lloc va ser anomenat Primòries als documents medievals, i es podria dir que aquí, a l'esquena de les muntanyes de Covadonga, va començar a caminar Espanya.
Per desgràcia, tot el bell que posseeix la costa de Llanes ho té de pobre el seu sòl, i els prats, constrets per muntanyes i penya-segats, amb prou feines donaven llavors per mantenir gruixudes poblacions. Els asturians, a cop d'espasa i esperó, van arrabassar als musulmans les terres de Castella, la capital va passar d'Oviedo a Lleó, i l'orient d'Astúries, llar de Pelayo, va caure en una llarguíssima i somnolent letargia.
Va haver d'arribar l'estiu del 1517 perquè l'orient d'Astúries tornés a ocupar un paper a la Història. Carles I d'Espanya, futur Emperador, va ser arrossegat per una tempesta cap a aquest lloc aïllat, i en lloc d'arribar a Santander com tenia previst, va prendre terra a Bols (Villaviciosa) , trepitjant per primera vegada sòl hispà.
Carles I d'Espanya va recórrer la costa de Llanes entre Ribadesella i Sant Vicent de la Barquera
El nét dels Reis Catòlics va recórrer la costa de Llanes entre Ribadesella i Sant Vicent de la Barquera, i va poder comprovar per si mateix l'endarreriment que patien els seus habitants. Els xàfecs i el vent van jugar una mala passada al nouvingut, i Carlos sempre guardaria un mal record del seu pas per un racó del seu futur regne que molt distava de posseir el poder de Castella, el comerç del Llevant i la bellesa d'Andalusia.
I el mateix van pensar els qui durant segles van abandonar Llanes i els seus pobles rumb a les Amèriques, per tornar com a indians malenconiós que sempre tornaven al terrer on s'havien criat, enyorant veure, una darrera vegada, la visió de les muntanyes banyant-se al Cantàbric.
La costa de Llanes es dibuixa davant nostre sostinguda per la Serra del Cuera
L'arribada del segle XXI ha obert nombroses portes a una costa en altre temps aïllada, i ara, la costa de Llanes té una de les millors ofertes d'allotjaments rurals a Astúries.
Destaca l'esforç d'una família local per desenvolupar Primorias, un conjunt de cases rurals que també posseeix cabanes a Camijanes (Cantàbria), i que als seus habitatges ex novo de Llanes ha sabut respectar a la perfecció l'arquitectura tradicional a teula, fusta i pedra que diferencia els pobles d'aquesta costa.
Aquí pasturen les vaques que produeixen la llet per al cèlebre formatge de Vidiago
Alguna cosa d'agrair en observar la manca de gust i interès per la tradició que exhibeixen nombroses cases construïdes els darrers anys, i que esborronen la vista de un paisatge tan cuidat.
Des de l'alt de Torimbia, però, amb prou feines sabrem que hi són. Els nostres ulls només podran observar les muntanyes, les valls, els penyals i les sorres que fan d'aquest lloc una mena d'Irlanda ibèrica, una Escòcia on la calor apareix amb més freqüència: és l'orient d'Astúries, i aquí, encara viuen els celtes, amagats entre culins de sidra.