No descobrirem res de nou si et diem que Jerez de la Frontera és flamenc: la ciutat gaditana ha estat bressol de grans i prestigiosos artistes que quedaran per a la posteritat –aquí hi ha Lola o Mercé, La Paquera o Antonio El Pipa, per citar-ne alguns–. Tampoc no et sorprendràs si afirmem que Jerez és vi: aquests vins que li van fer gran i li van atorgar prestigi i reconeixement de llarg a llarg del món, ho confirmen amb escreix. No obstant això, avui venim a parlar-te del tercer pilar que marca la idiosincràsia d'aquesta ciutat gaditana. Els cavalls.
Perquè només cal fer una breu passejada per Jerez per adonar-se que aquest noble animal és present, a la seva manera, a cada racó: a les calesses aparcades al costat de la catedral, als molts monuments repartits pels seus carrers oa els espectacles on sorprèn veure'ls dansar al so de música espanyola. Però, per conèixer el seu veritable origen, ens cal prendre distància –literal–. I l'origen és, amics, a l'Euguada de la Cartoixa-Herro del Bocado. És a dir, als afores de Jerez.
Orador XLII.
ON, COM I QUAN
Un sinuós camí rural s'allunya de l'autovia que uneix Jerez de la Frontera amb Los Barrios i s'endinsa en un univers paral·lel pel qual, ja de lluny, un es deixa embolicar. Arribem a la històrica devesa Font del Sèrum, al costat del Monestir de la Cartoixa de la ciutat gaditana. Com ja passava a finals del segle XV, avui, a les seves terres, segueixen patint bells exemplars de cavalls de Pura Raça Espanyola. Continuen sent, malgrat el pas del temps, els veritables protagonistes del lloc.
Parlem, i no és poca cosa, de la ramaderia més important i antiga del món dedicada a la criança del cavall cartoixà, estirp excel·lent del Pura Raça. Una eugada que encarna, i ho porta fent per molts segles, la veritable bellesa d'Andalusia.
Al monestir.
Però tirem d'història, que mai no està de més. Les primeres dades relacionades amb la cria del cavall per aquestes llars ens porten fins al 1484. Van ser els monjos cartoixans, els qui a més de lliurar la seva vida a Déu, també realitzaven altres activitats als monestirs –al cap ia la fi, aquests funcionaven com a veritables centres de negocis– els qui van escollir la cria del cavall com una de les seves apostes. I ho van fer per una raó molt senzilla: durant aquella època els animals es feien servir per al transport, per a la guerra i per al treball. Quina millor inversió podien fer? Van dedicar llavors tot el seu esforç a millorar la puresa de la raça.
I ho van aconseguir: vaja si ho van fer. No obstant això, va arribar el segle XVIII, i amb ell les tropes napoleòniques s arrasant-ho tot. Els monjos van decidir posar-se fora de perill a Cadis, però no volien perdre les 500 caps de bestiar equí amb què comptaven –ni els 300 anys de tradició ramadera–. Així que li van vendre els animals a dos germans de Arcs de la Frontera, Juan Pedro i Juan José Zapata. Això sí: li van oferir la possessió, però no la propietat.
Per diferenciar-los, van utilitzar un nou ferro amb un mos, d'aquí el nom de l'eugada des de 1810: Euguada de la Cartoixa-Herro del Bocado. Després dels Zapata, va arribar la desamortització de Mendizábal, i encara que els monjos amb prou feines van tornar al monestir, sí que ho van fer els equins, que van passar per les mans de grans empresaris de Jerez fins a convertir-se, el 1983, en propietat de l'Estat.
Jocós XXVIII.
UNA VISITA A LA HISTÒRIA
Amb la base històrica a la mà, potser es faci més fàcil comprendre les raons per les quals el cavall cartoixà és tan especial. La resta, tocarà descobrir-ho en una visita: les instal·lacions de l'Eugada de la Cartoixa-Ferro del Bocado estan obertes al públic, i ja sigui en grup organitzat o de manera privada, podeu conèixer tots els detalls d'aquests Pura Raça Espanyola.
La benvinguda es realitza a un dels seus espais més espectaculars, el Pati dels Sementals, on no serà estrany topar amb algun dels bells exemplars en plena acció: el seu entrenament és diari –això sí, descansen els diumenges–, i suposa un espectacle inigualable.
L'estable.
Al voltant del pati, sis quadres amb deu boxes cadascuna on es protegeixen exclusivament els sementals: alguns són ensinistrats per a l'enganxi, altres, per a la muntura o la doma. Sobre cadascun d'ells, un cartell amb el seu nom, cosa que –atenció!– també té la seva particularitat: els poltres mascles són batejats amb el nom de les seves mares en masculí, i les femelles, amb un nom que comenci per la lletra de l'abecedari assignada a l'any en qüestió. Per exemple? El 2020 la lletra va ser la U, i d'aquesta anyada van sorgir femelles com Ungida, Ultimada o Urdida.
Apartar els ulls de l'espectacle que té lloc durant els entrenaments és, ho reconeixem, impossible: l'elegància dels cavalls en fer els exercicis és absoluta; el moviment de les seves estilitzades figures, sublim. L'activitat es desenvolupa també al picador cobert, on els exercicis de doma clàssica acaben de conquerir-nos: quanta bellesa concentrada en un mateix lloc.
Poltres.
SUPERVIVÈNCIA D'UNA ESTIRP
A més de lluitar dia a dia per fer arribar a tothom les bases de la història i l'origen del cavall cartoixà, des d'aquest enclavament de Jerez en plena vall del Guadalete –el mateix que veu créixer les vinyes amb els raïms dels quals s'elaboren els seus prestigiosos vins– barallen per salvaguardar i millorar la seva riquesa genètica. Uns trets que són palpables, visibles, a la puresa, a la bellesa ia les propietats morfològiques dels seus cavalls. No cal dir que són les eugues les protagonistes absolutes de tot aquest procés: les mateixes que durant segles han perpetuat la singularitat daquesta espècie. I la visita a les instal·lacions, és clar, deixa espai per a elles.
Així que ens acostem fins a la nau de les eugues –és clar– per contemplar-les: allà, apartades dels sementals, conviuen les mares amb els poltres més joves en absoluta tranquil·litat. Allí, també, es fa palesa aquesta noblesa de què tant es parla: només cal acostar-nos una mica perquè de seguida els pugui la curiositat i busquen l'afecte del foraster. I és precisament a causa d'aquesta noblesa pel que aquests cavalls són tan receptius al contacte amb els humans, una cosa que es tradueix en la facilitat per a la doma.
Eugues a la prada.
Envoltats de les eugues descobrim més curiositats, com que gesten les seves cries durant 11 mesos, o que la seva època de cobriment –és a dir, quan són inseminades– abraça des de l'hivern fins a la primavera. I aquí un incís per als qui els estranyi l'afirmació: sí, són inseminades. I passa després de molts estudis realitzats per la pròpia Yeguada de la Cartuja- Hierro del Bocado, que busca sempre el semental que més convingui a cadascuna: només així s'aconsegueix la puresa duna raça tan exclusiva.
Tot i això, si hi ha alguna cosa que crida l'atenció des del primer instant en què posem els peus en aquest enclavament de Jerez, és la llibertat amb què es crien els cavalls, fent ús de les més de 180 hectàrees de terreny amb què compta l'eugada. Praderies immenses en què també creix el farratge que després es destina a la seva alimentació. Una aposta clara per una economia tancada i circular.
De tots els cavalls que pasturen tranquil·lament als terrenys del monestir, la major part és torda –aquí un altre incís: al món equí no cal parlar de color, sinó de capes–. I resulta que entre el 85 i el 90% dels cavalls de l'eugada són així. També n'hi ha de capa castanya, negra, baia i alazana, a quin més bells. A quina, més espectaculars.
CDI Real Escola.
La visita guiada fa parada també a la sala de paritori, al quiròfan oa la cotxera, on s'exhibeixen exemples d'enlluernadors carruatges, alguns dels quals són utilitzats en les exhibicions al públic. Serà aquest espectacle el colofó a la visita. O, el que és el mateix, la immersió més absoluta a l'univers equí més especial. El del cavall cartoixà, aquest Pura Raça Espanyola que ens va robar el cor només arribar.