Els immensos edificis destellants enlluernen, fins i tot apagats, des de milles de distància, quan es contemplen des de el ferri que uneix Hong Kong amb el port de Macau.
Molts d'aquells gegants —també brillants— de formigó corresponen a hotels i casinos de luxe, un dels grans reclams d'aquesta fascinant ciutat on el joc està permès: l'únic lloc a tota la Xina, de fet, on passa així.
Aquest important detall fa que milers de compatriotes s'acostin diàriament fins a la ciutat disposats a fer sonar les targetes de crèdit. També, és clar, els turistes: gaudir de l'atzar i les apostes és una cosa que no falta als seus to do list.
No obstant això, nosaltres preferim ignorar aquesta realitat. Deixem l'adrenalina dependent d'una ruleta per a un altre moment, i centrem-nos en allò que realment importa: en aquest infinit llegat que va quedar després del pas dels portuguesos per aquestes terres. Una herència que li ha valgut a Macau comptar amb un casc històric Patrimoni de la Humanitat i que es desplega davant nostre només baixar del ferri. Bé, doncs no esperem ni un minut més.
Macau, Xina.
ESPERA, ESPERA: CONTEXTULIQUEM
Això, parem un segon. I mentre fem el trajecte amb autobús que uneix la terminal de ferris amb el centre, aprofitem per entendre la singularitat d'aquesta ciutat de la costa sud-est de Xina. És a dir: tirem d'història.
Corria l'any 1554 quan soldats portuguesos van arribar a Ou Mun, cridada pels locals A Ma Gao —“lloc d'A Ma”, la deessa dels navegants—. I ho van fer disposats a conquerir-la, empresa que no els va costar gaire esforç. Van crear així la que seria una de les primeres colònies europees a tot el continent, cosa que els va permetre fer-se forts en el comerç amb Occident.
A Ma Gao, que passaria a ser pronunciada pels lusitans com Macau, es troba al costat de la desembocadura del riu de les Perles, cosa que sempre el va beneficiar: ia fins i tot la Ruta de la Seda va passar per ella a l'Antiguitat. El domini portuguès es va prolongar en el temps fent-se fort a la zona, però l'arribada d'altres colons –britànics, holandesos– va provocar que el seu imperi s'anés esvaint a poc a poc.
El 1999, i després de més de 400 anys com a colònia, els portuguesos van tornar l'hegemonia a la Xina: actualment la ciutat és, igual que Hong Kong, una Regió Administrativa Especial que us permet governar amb el seu propi sistema polític al llarg de 50 anys de readaptació. Peculiaritats en aquest trosset d'Àsia.
Macau (Xina)
EL MACAU D'AVUI
Més de quatre segles és molt. Què diem molt, moltíssim. I és clar que, amb tanta influència portuguesa, aquesta essència havia de quedar impregnada a la ciutat de moltes maneres. Avui, els cartells escrits en ambdós idiomes, portuguès i mandarí, continuen indicant-nos la direcció a cada cantonada. També ens acompanya aquest empedrat de tessel·les tan comú al nostre país veí: caminar pels carrerons del centre de la península de Macau —la ciutat compta també amb tres illes, Taipa, Coloane i Cotai — ens traslladen amb la ment, amb les sensacions, al mateix Portugal.
La primera parada de tot visitant sol ser la mateixa, i per tant, la nostra també: la gran icona monumental de Macau, que apareix a totes les fotografies i postals de la ciutat, són les restes de l'Església de Són Paulo, coneguts també com “la Porta a Cap Part”. Imponent al capdamunt de les escalinates de la plaça que porta el mateix nom, al voltant d'ells turistes nacionals i forasters s'arremolinen amb un sol objectiu a les seves ments: emportar-se la millor foto de tornada a casa.
D'aquell edifici fundat pels Jesuïtes al començament del segle XVII el que en queda és la façana i les escales d'accés, poc més. El 1835 es va produir un incendi que va arrasar tot excepte amb el que veiem. Construït per exiliats japonesos que seguien la doctrina cristiana i per artesans xinesos, entre les figures religioses que decoren la façana, també un drac: quin millor resum del lloc on ens trobem.
Abans d'introduir-nos de ple al seu nucli històric, una visita al Museu de Macau i una passejada pels camins a la costa que porten fins al Monte do Forte , on les antigues muralla i canons continuen agafant-se a la història: la panoràmica de l'església de São Paulo des d'ella, i de la silueta de la ciutat amb l'Hotel Grand Lisboa com a protagonista, bé valdran el nostre temps. Sentim-nos i gaudim de l'espectacle.
L'Església de Són Paulo, també coneguda com “la Porta a Cap Part”.
BOM DIA ENTRE PASTIS DE NATA I ESGLÉSIES
Ara sí: toca perdre's una miqueta. Perquè mirem al voltant i el que seguim contemplant són traços d'aquesta doble cultura que ja ens va conquistar fa estona. Caminar per carrers com la Rua dos Ervanaris o la dels Mercadors continua sorprenent-nos a través dels racons de rajoles blanc-i-blaves que apareixen on menys ho esperem. La figura d'un gall de Barcelos protagonitza l'aparador d'una botiga de souvenirs, mentre que a la vitrina d'un local amb productes típics el gran reclam són els pastissos de nata portuguesos.
Edificis colonials en tons pastís llueixen el seu barroquisme per aquí i per allà, i en assolir el Llarg de Sao Domingo, decorat amb llambordes portugueses que simulen onades del mar, és la Església de Santo Domingo, en groc i amb columnes a la façana, la que ens captiva. Va ser, no en va, la primera església catòlica d'Àsia. Se'ns fa difícil creure que no ens trobem a qualsevol altre racó d'Europa si no fos perquè tots aquests detalls es combinen amb rètols de negocis escrits en mandarí. També amb aquesta olor característica de la cuina asiàtica que ho inunda tot.
Un altre dels enclavaments més fotogènicament atractius de Macau és la Rua da Felicidade, que amb les portes i finestres pintades en vermell rememora amb nostàlgia aquells anys en què un jove Harrison Ford corretejava per ella en protagonitzar Indiana Jones i el Temple Maleït. Molt abans havia tingut un altre tipus de protagonisme: es tractava de l'epicentre del districte vermell macaenc.
Avui, aquells locals que un dia van custodiar les intimitats de molts acullen la majoria petits negocis de restauració d'ambient força autèntic. Entre ells, estrets carrerons on la vida local queda reflectida en tota la seva esplendor: roba estesa a les finestres, bicicletes aparcades, bosses d'escombraries amuntegades i fins i tot alguna façana decorada amb caràcters en xinès amenaçada per algun esvoranc. Darrere la porta d'un dels negocis és l'aroma, una vegada més, la que ens incita a pecar: acaben de treure una fornada de petites galetes elaborades a base d'ametlles i mongetes mungo. Caldrà provar-ho.
Llarg del Senat, Macau.
XINA A TOT EL SEU ESPLENDOR
La ruta continua: encara hi ha molt per descobrir per aquí. I mentre les esglésies segueixen assaltant-nos a cada pas —la Capela do Seminari São Jose o la de São Lourenço, entre altres— aconseguim un d'aquests llocs on el temps s'atura: la Casa del Mandarí és una altra història.
El que va ser el llar de Zheng Guanying, un influent literari del segle XIX que amb la seva obra va captivar emperadors i grans mandataris com el mateix Mao, és un edifici residencial tradicional que compta amb 60 habitacions, tranquils patis, coquetes porticons i una essència especial que fa gaudir de cada racó. La porta lunar d'entrada —és a dir, una obertura circular en un mur—, o la que dóna accés a un dels seus salons, destil·len bellesa a dojo. Cal visitar-la sense presses: aquesta és la única condició.
Cal caminar alguns minuts per assolir un altre emblema històric. De fet, tan històric és que fins i tot ja existia abans que es fundés la ciutat. El Temple d'A Ma és tot un entramat de laberíntics passatges envoltats de vegetació entre els que es reparteixen sales de pregària, altars a l'aire lliure i pavellons dedicats al culte de diferents deïtats: confucionisme, taoisme o budisme, tots tenen el vostre espai aquí.
Fanalets de colors es bressolen suaument amb el vent mentre que una senyora s'encarrega, amb un llarguíssim pal, de prendre algunes de les enormes espirals d'encens que pengen dels sostres. L'olor ens envolta gairebé sense ser-ne conscients. Cada escena viscuda dins aquest lloc és única.
La porta lunar a la Casa del Mandarí.
ACABEM AL GRAN: SATIEM LA FAM
Abans de partir del Macau més patrimonial, el que ens ha regalat un festival de monuments i estampes que fusionen les tradicions més arrelades de xinesos i portuguesos, cal menjar. I que no ens diguin el contrari.
I ho farem mentre seguim a la recerca d'aquesta barreja cultural que, per descomptat, també és present a la gastronomia. L'oferta de restaurants i cafeteries on gaudir d'un bon festí és àmplia, però on no fallarem serà a Alorcha (Av. Almirall Sergio, 289): qui ens diria que aquesta unió de sabors podia donar lloc a propostes tan exquisides? Aquí podrem gaudir del seu bacallà elaborat de mil formes, de les seves sardines rostides o de les cloïsses a l'all, però també de les seves samoses de vedella o el cranc al curri.
Per a propostes més refinades —per a un homenatge gastro, vaja—, una bona opció és optar pels elegants restaurants dels hotels més aclamats. A The Venetian es troba North, un immens espai que malbarata essència xinesa a cabassos i on el més atractiu és la seva cuina vista al centre del saló. Compte amb prestigiosos xefs del nord de la Xina que ofereixen una espectacular posada en escena mentre preparen fideus o dim sum.
D'altra banda, les colorides parets —encara que en realitat són escuradents gegants— de 99 Noodles, al Wynn Macau, custodien els millors noodles casolans de la ciutat: aquí es tracta d'escollir quins fideus es prefereixen, triar la sopa i guarniments que més convencin de l'extensa carta, i gaudir-ne.
Macau: molt més que casinos.
Però espera, que n'hi ha més! Perquè si el que preferim és menjar de bataleig, d'aquell que sacia la gana com cap però amb què no cal mirar calories —exem, i va de debò—, Macau també és el nostre lloc. I si hi ha una recepta vencedora pel que fa a greixós i saborós, és el seu famós Pork Chop Bun: una mena d'entrepà amb pa cruixent i filets de porc cuinats al carbó que ressusciten un mort. I els més famosos els preparen a PCB Macau , una franquícia que compta amb un local just al costat de les ruïnes de Són Paulo. El logo, per cert, és un porquet.
I ara sí: per fi, amb el vessant gastro macaenc ben tastat, serà el moment de marxar deixant enrere una ciutat que, per peculiar, aconsegueix fascinar com poques. I mentre encara assimilem la barreja cultural viscuda al llarg de la jornada, contemplem una vegada més aquelles mols de formigó on molts, encara, continuen temptant a la sort.
Qui sap, potser per a la propera, ens animem.