Grup de nens i joves llançant-se a la piscina natural de Las Salinas de Fogo.
Només començar a planejar el viatge a Cap Verd comprovem com n'és de difícil obtenir informació sobre el més desconegut dels arxipèlags macaronesis. Encara més quan busques l'autenticitat del lloc i allunyar-te del focus turístic. Ja fos per atzar o per les dificultats de la pandèmia, els astres es van alinear i tot va acabar sent fins i tot més “real” del que preteníem.
La primera conversa amb la gent local, ja a l'avió, ens va colpejar amb la primera dosi de realitat: Cap Verd és un país pobre, un dels més pobres d'Àfrica, i, encara que una de les principals fonts d'ingressos és el turisme, el 80% està gestionat per inversors europeus i americans que han vist en aquest paradís una font de beneficis recent.
Panoràmica de la serra de Malagueta, a Santiago, Cap Verd.
L'illa de Santiago i la seva capital, Praia, van ser el nostre primer destí, almenys per unes hores, ja que de seguida agafaríem el ferri a Maio. Admilson, de Bu Country Tours, es va desviure això sí perquè descanséssim una mica a Casa Sodadi, un acollidor hotel ubicat en una casa colonial, regentat per la carinyosa Cynthia.
Després d'un somni fugaç, contemplar l'alba des de la coberta d'un vaixell va ser el millor dels esmorzars: el mar, els colors, les barquetes de pescadors que deixàvem enrere, la brisa a la cara fins que, per fi, vam veure la silueta de Maio, una petita illa d'aigua cristal·lina i sorra clara on la majoria de la seva escassa població subsisteix gràcies a la pesca... perquè no n'hi ha gaire més.
Petits pobles de casetes de colors i una infinitat d'animals de granja campant a gust per carrers deserts conviuen amb dunes de somni a les quals escalar per contemplar unes onades perfectes que enamorarien qualsevol amant del surf.
Església a Maio.
Decidim menjar al llogaret de Morro, al darrere de Casablanca Minimarket, un petit i colorit pati on Mariama, la seva propietària, ens va preparar arròs amb peix i verdures mentre donàvem bon compte d'unes Strela, la tradicional cervesa caboverdiana. La gent del poble passava a veure'ns a estonetes, ja que els semblava tot un miracle que hi haguéssim aparegut després de gairebé un any sense rebre visitants.
Després de fer-nos un bany ens vam disposar a tornar al ferri per tornar a Santiago sense comptar que els horaris i freqüències aquí eren una cosa testimonial. Després d'esperar asseguts més de dues hores a ple sol (i percebre a les cares de la gent que això no els contrariava en absolut), de sobte va aparèixer Joli, el nostre àngel de la sort. Joli és una capverdiana que resideix entre el seu país i els Estats Units, regenta una agència de viatges, A Vontade, i ens va oferir tota l'ajuda necessària per a la nostra ruta. Una coincidència increïble, ja que la filosofia que ens va transmetre encaixava amb lenfocament que volíem donar-li al viatge.
Vista des dels penya-segats de San Nicolas, a Fogo.
De seguida, Joli ens va parlar d'un poble anomenat Os Rabelados, també d'unes dones que elaboren ceràmiques, del meravellós cuscus capverdià... Va aconseguir que les dues hores de sol cremant-nos el clatell se'ns fessin curtes. Ens vam donar els telèfons i vam prometre trucar-nos a la tornada de Fogo, la nostra següent destinació des de Santiago.
De tornada a Praia vam fer cas a les recomanacions de Cynthia, la nostra amfitriona, i vam anar a dinar a Kaza Katxupa, lloc al qual tornaríem una vegada i una altra durant els nostres dies allà. La katxupa és el plat capverdià per excel·lència, fet a base de blat de moro i fesols, carn o peix i multitud de verdures. A les cases es cuina sempre de més perquè l'endemà es pugui prendre saltat o “refogat”.
La tradicional katzupa a Kaza Katzupa.
L'endemà al matí vam posar rumb a Fogo, una illa formada per un volcà en actiu l'última erupció del qual data del 2014. Edmar seria el nostre guia i xofer per recomanació d'Admilson i vam tenir la sort que parlava perfecte castellà. Aviat ens va portar a conèixer les Salines, una piscina natural als peus de les calderes del volcà que ens va provocar una síndrome de Stendhal infinit. Després d'una estona al mirador, gaudint de les barquetes de colors integrades al paisatge volcànic i del mar que trencava contra les roques al mig d'un vendaval, vam sentir que formàvem part d'una cosa immensa, impossible de processar.
Retrat de jove a San Nicolás, Fogo.
Durant quatre dies ens vam allotjar a Casa Colonial, un hotelet encantador a São Filipe regentat per un matrimoni, alemany i caboverdiana, i des d'allà vam recórrer l'illa. L'última nit la vam passar amb l'Edmar sopant pizza i bevent el vi que va portar de les vinyes als peus del volcà.
L'endemà al matí tornem a Santiago, on Joli havia preparat un pla per als darrers tres dies que va fer que definitivament acabéssim d'enamorar-nos d'aquesta illa. De llocs com Fonte Lima, el poblet de la ceràmica on dones d'entre 50 i 80 anys van començar a treballar l'argila per necessitat temps enrere i ara en viuen. També de Tarrafal, llogaret costaner al qual jurem tornar perquè ens va deixar una energia difícil d'explicar.
Ceràmica feta per dones a Fonte Lima.
I, és clar, de Us Rabelados, la comunitat religiosa que el 1940 es va rebel·lar contra les reformes que volia implantar la religió catòlica, va fugir a les muntanyes i es va aïllar de la societat per preservar-ne les tradicions. A dia d'avui molts es dediquen a l'art i diversos han exposat la seva obra a ARCO.
A Quintal da Música, a Praia, descobrim el batuko, ball tradicional que antany tenia com a objectiu promoure la fertilitat de la núvia els dies de casament, abans d'acabar el viatge amb un passeig pel street art de la ciutat i provar el cuscus de Lulusha, una dona que mereixeria tenir un canal de YouTube amb tres milions de subscriptors, una autèntica show-woman que no dubta a mostrar-te com elabora el plat estrella.
Foto analògica de l'illa de Maio.
La sorpresa final també va ser tasca de Joli: una katxupa a casa seva, amb música en viu i envoltats d'amics de diferents parts del món que, per unes coses o altres, van recalar a Cap Verd i ja mai no van voler marxar. Després d'aquest viatge ho vam comprendre i vam donar per fet que tindria a veure amb aquesta paraula de què tots parlen aquí... però ningú sap traduir ni explicar. La seva morabesa, això és.
Un minimercat a Chá das Caldeiras.
***Aquest reportatge va ser publicat al número 145 de la Revista Condé Nast Traveler (Primavera 2021) . Subscriu-te a l'edició impresa (18,00 €, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit