Viuràs aquests capvespres com si fossin els últims de la teva vida
Ningú t'avisa de què estàs a punt de descobrir quan puges a la barca que et porta, al costat d'un parell de desenes de persones més, des d'Elinquine fins a aquesta diminuta illa de Senegal.
Tampoc ho intueixes mentre el bot avança, amb el motor a mig gas i sense cap pressa, per un exòtic manglar. Ni tan sols ho saps quan per fi arribes al teu destí, a la desembocadura del riu Casamance, aproximadament una hora després de salpar.
Però llavors arribes a terra, et treus la teva armilla salvavides i, mentre els qui han conduït la barca amarren els caps al diminut port, saltes amb energia disposada a descobrir què té especialment aquest lloc. Escolta, i no saps per què, però et fa bona espina.
Les barcasses de colors descansen a la riba
Et trobes a Carabane, un petit oasi al sud del Senegal perfecte per als que busquen desconnectar del món uns dies. Aquí no hi ha xarxa de telèfon. Tot just hi ha wifi. Aquí el que existeix són desenes de palmeres custodiant platges de sorra blanca i fina i unes aigües blaves que ja volguessin posseir algunes famoses destinacions playeros. El que hem dit: el lloc perfecte per escapar.
Comences llavors a recórrer, motxilla a l'espatlla, els carrers sense asfaltar d'aquesta petita illa. Això sí: et tocarà sortejar tolls constantment. Al capdavall Carabane pertany a la regió de Casamance, la més verda i frondosa del Senegal, i aquí el clima és 100% tropical. És a dir: la humitat ho envaeix tot i les pluges apareixen quan menys ho esperes, però el sistema de clavegueram és, senzillament, inexistent.
De seguida ets conscient que, en aquest racó del món, la tranquil·litat ho envaeix tot. Contemples a la mare que, amb el seu bebè a coll, camina amb parsimònia mentre carrega també amb un cistell de roba acabada de rentar. Molt a prop un grup de preadolescents juga un partit improvisat de futbol.
Així vas entenent que Carabane és com un oasi a l'espai. Com un parèntesi en el temps. En aquesta illa la vida transcorre a un altre ritme, les presses no existeixen i no cal fer més que deixar-se portar, passejar i viure. No se t'acudeix un pla millor.
A Carabane s'hi arriba amb barca
Un cop triat el teu hotel –el molt modest Campement Le Barracuda és un dels més escollits pels turistes que arriben fins aquí-, passes a indagar què es cou a peu de platja. Una hamaca lligada a dos arbres n'hi ha prou per paralitzar els teus plans i fer-te assolir la felicitat més immensa. Estirada-hi gaudeixes d'un balanceig incessant amb què abraçar la calma i deixar-te anar uns minuts.
Mires al teu voltant i t'agrada què veus. Un bon grapat de barcasses pintades de colors reposen al llarg de la quilomètrica riba. Llogant algunes es poden explorar els manglars veïns, plens d'espècies d'ocells que fan les delícies dels ornitòlegs.
La sorra és gustosa, d'aquella tan extremadament fina que s'enganxa als teus peus com si fos farina, i voreja l'illa donant forma a platges de somni o en què estirar-se al sol durant les hores que calgui.
D'això és, precisament, el que tracta Carabane. Aquí el que conquereix és ser testimoni de com transcorren els dies sense que res rellevant passi. Observar la vida atentament; sentir-la i compartir-la amb els locals. Perquè una no arriba fins aquí buscant grans reclams monumentals ni històries enigmàtiques del passat. Encara que compte, perquè alguna sí que hi ha.
I és que resulta que aquesta petita illa que avui contemples amb les seves atrotinades cases construïdes amb materials molt variats -des de xapes a maons de ciment o trossos de fusta-, i sense un entramat de carrers clar, va albergar els primers assentaments comercials francesos al començament del segle XIX.
Aquí s'és testimoni del passar del temps sense que res rellevant passi
D'aquell passat colonial en queda poc, encara que perduren en el temps algunes restes disperses pels seus camins de sorra. Per exemple, l'església, una construcció de façana groga i estil bretó les campanes del qual es fan sonar de tant en tant.
A poca distància a peu s'alça l'edifici que acull l'escola. Tot i mantenir les seves finestres tancades decideixes tafanejar. Després del vidre descobreixes l'espai desolat d'una aula buida i, encara que és estiu i no hi ha alumnes, les pissarres encara conserven escrites a guix la darrera lliçó.
Al costat de la platja, una altra visita memorable. Allí es troba, entre arbres i arbustos, el curiós cementiri catòlic: en ell van ser enterrats colons i mariners francesos. La tomba que et crida més l'atenció és una vertical. Es tracta de la del Capitaine Aristide Protet qui, segons sembla, va morir el 1836 després d'aconseguir-li una fletxa enverinada durant un aixecament dels diola, el grup ètnic més extens a la zona. Va demanar que l'enterressin drets per continuar contemplant el mar fins i tot ja mort.
Però les estampes se segueixen succeint a Carabane com si fossin postals vives. Més enllà el que et crida latenció és la roba estesa, que dóna color i impregna de certa alegria els carrers de l'illa. Està per tot arreu, volant al vent gairebé arran de terra.
La sastreria Paco
En ple centre neuràlgic -per dir-ho d'alguna manera- de Carabane, hi és La Sastreria de Paco . Paco és oriünd de Carabane i famós per cosir vestits a mida en temps rècord. Xerrades amb ell animadament i alguna cosa et diu que és un paio amb molt de carisma. Controla força de diversos idiomes, inclòs l'espanyol.
Fora, a la zona exterior de la seva botiga, pengen diversos models de les seves creacions, tots ells elaborats a partir de teles africanes dels colors més cridaners. L'èxit entre els pocs turistes que arriben fins aquí és rotund.
En un carrer estret et topes amb l'hospital maternal, on arribes a conversar amb la seva llevadora, l'única a tota l'illa. Aquí vénen a donar a llum les dones dels voltants en unes condicions que, si ens parem a comparar, deixen molt a desitjar.
Una mica més endavant un petit edifici de dues habitacions acull la biblioteca pública. A l'interior, una pacient mestra se les apanya per fer classes particulars a un grup de nens de diverses edats.
Quan arriba el capvespre és quan Carabane es transforma. Contemples el mar mentre els grocs i taronges acoloreixen el paisatge i donen forma a una bonica posta de sol que vius com si fos l'última a la teva vida.
Tot i això, la funció només acaba de començar: així que el sol s'acomiada, s'escolta el so d'un djembé. Comença la festa.
La música prové de Calypso, un petit local al costat de la platja des del qual diversos músics fan que els ritmes africans s'apoderin de l'ambient. Als peus del garito, les onades del mar arriben a la façana en pujar la marea. Els cossos comencen a dansar sense cap control i el que semblava ser tan sols un passatemps es transforma en un autèntic espectacle que es prolonga fins ben entrada la nit.
I així, entre balls, xerrades i música, decideixes deixar-te portar una vegada més. És clar: així és com funciona la vida en aquest petit racó del món.
En aquest trosset del Senegal en què Àfrica pren forma en el seu sentit més complet.
La vida aquí discorre a un altre ritme i amb un altre color