Amanda i la seva cosina Amy, Valdese, Carolina del Nord, Estats Units, 1990.
La fotògrafa documental Mary Ellen Mark va voler ser la portaveu dels més febles, per això utilitzés el seu talent i el seu objectiu per denunciar les situacions complexes, doloroses o abusives que patien les nenes i les dones durant la segona meitat del segle XX.
Una cosa en què la fotògrafa nord-americana va ser pionera, com també ho va ser a infondre humanisme a les seves fotografies, amb les quals, més enllà de mostrar-nos la dura realitat de front i sense artificis, aconsegueix fer-nos percebre el món interior de les persones retratades. Un impactant i moltes vegades dolorós món on, a partir del dia 18 de març, podrem mirar cara a cara i sense filtres a l'exposició Mary Ellen Mark: Vides de dones, a Foto Colectania (Passeig Picasso, 14, Barcelona) fins al 31 de juliol.
La que serà la primera mostra internacional –des de la seva mort el 2015– a abordar la major part de la trajectòria de Mark (del 1967 al 2011) recopila les fotografies, pel·lícules i el material amb què la fotoperiodista va aconseguir captar la dura existència de nenes i dones de tot el món.
Gypsy Camp, Barcelona, Espanya, 1987.
UNA EXPOSICIÓ EN FORMA D'HOMENATGE
“No podíem estar més temps sense rendir-li un homenatge a Mary Ellen Mark. Això només és una picada d'ullet, un preàmbul a una mostra de més envergadura que encara ha d'arribar”, explica Anne Morin, directora de diChroma photography, comissària de l'exposició i qui s'ha encarregat de bussejar a l'arxiu de Mark, compost per més de dos milions de fotografies, per escollir les 93 que componen la mostra Vida de dones. “Les he rescatat de una selecció personal que ella mateixa va fer el 2003 , on va incloure aquelles que va considerar òptimes”.
Tal com ens explica Morin, l'especificitat del treball de Mark consistia a presentar les fotografies a través de seqüències –grups d'imatges que responen a encàrrecs que feien certes revistes–, per la qual cosa, a l'hora de comissariar l'exposició, ha preferit marcar dues sèries, Circ Indi de 1989 i Twins de 2002. I, entre aquests dos pols, que van del monstruós al grotesc, abastar un panell de declinacions formals possibles on se situa la dona en la marginació de la societat. “Òbviament hi ha els drogoaddictes, els grupuscles neonazis, el ku klux klan, els malalts, els transvestits, els campaments, la prostitució… Una infinitat de temàtiques en què el denominador comú és la dona”.
Nena enfilant-se per una paret. Central Park, Nova York, Estats Units, 1967.
HABITANT LA REALITAT
No deixaran indiferent a ningú les cares que descobrirem a Mary Ellen Mark: Vides de dones, ja que la fotògrafa era experta a abraçar la realitat sense artificis.
“Prenia les fotografies 'de front', i per això moltes vegades va haver de compartir l'infern amb aquestes persones. Es quedava setmanes amb les drogoaddictes, mesos amb les prostitutes de l'Índia, no s'enlairava de Maria Teresa de Calcuta... fins que finalment 'habitava' allò que estava fotografiant. Aconseguia una plena adhesió. Es fonia amb les persones a qui fotografiava fins que s'acostumen a la seva presència i acabaven desvetllant la seva intimitat”, exposa la directora de l'empresa de gestió cultural diChroma photography.
Si no ha tingut un fort suport psicològic, la fotògrafa no hauria pogut sortir indemne de les crues situacions a què es va enfrontar amb la càmera. Una capacitat que Anne Morin descriu gairebé com a xamànica i amb què aconseguia assolir aquest grau culminant en les fotografies: “Sense fallar mai, sense deixar-se envair pels seus propis sentiments i debilitat. En tot aquest infern es defensa amb ponderació i tremp, i acaba trobant un element que contrasta aquesta realitat tan summament aclaparadora”.
Un exemple, tan esperançador com dramàtic, és el gest d'immensa tendresa que una nena li professa al seu germà petit a la imatge de la família Damm, que vivia dins d'un cotxe al desert de Califòrnia. Mary Ellen Mark va saber que aquest era el moment just de fer la foto , de contrarestar el més sòrdid que et pots trobar, que en aquest cas va ser descobrir que el padrastre drogoaddicte abusava sexualment de la petita sense que la mare, també drogoaddicta, ni tan sols ho hagués sospitat, ja que en assabentar-se'l va abandonar i se'n va anar amb els seus dos fills, ens recorda l'experta en fotografia.
La família Damm al cotxe. Los Angeles, Califòrnia, Estats Units, 1987.
FORCES ANTAGÒNIQUES
"L'obra de Mark era una obra de rescat”, confirma Anne Morin, perquè més enllà d'un tipus de gènere documental, de constatació pura i dura d'una realitat, l'americana tenia aquella espurna de la qual pateixen altres fotògrafs: aportava a la imatge alguna obertura, un optimisme, una esperança. “El poder de les seves imatges resideix a la frontalitat (pràcticament ella desapareix) i, alhora, en aquesta tendresa i humanisme profund, el que fa que hi hagi un punt culminant gràcies a la confluència d‟aquestes dues forces antagonistes”.
Serveixi com a exemple la seva història més famosa, la de Erin Blackwell 'Tiny', una adolescent fugitiva a qui va conèixer el 1983 i que vivia als suburbis de Seattle, la qual finalment va poder complir el seu somni infantil, que era tenir 10 fills.
Precisament la força de les seves imatges residia a mostrar molt més enllà de la realitat retratada, el que capturava amb la seva càmera era el rostre fosc del somni americà: “Tan brillant, tan de somriures blancs, tan d'anunci de pasta de dents. Doncs no, sota el teló hi ha això, la mugre, un aire tòxic que es cola per totes les grans ciutats, on les protagonistes són les dones”, denuncia amb indignació la comissària de lexposició.
Tiny al seu vestit de Halloween. Seattle, Washington, Estats Units, 1983.
LA SUBTILESA DE LA CARICATURA
A la carrera de Mary Ellen Mark també hi va haver lloc per a fotos més subtils. Va retratar coses més lleugeres, com els Twins o els balls de Prom, que per a Morin, alhora que són una mica circenses i monstruosos, també reflecteixen prototips visuals, gairebé caricatures, duna cultura. Desvelen la cara d'una societat, de la nord-americana, en què existeix el culte per allò visible i cinematogràfic, per l'espectacle.
“Només ella és capaç d'assolir aquests nivells de subtilesa. Captar aquesta exageració, que és tan real, i aquesta intimitat només és possible si ets dona", explica Anne Morin, comparant també la gosadia i la valentia de Mark amb la d'una altra gran fotògrafa, l'espanyola Isabel Muñoz.
ON ÉS LA PREMSA IL·LUSTRADA?
Fa temps que no trobem reportatges tan brutals a les revistes (l'obra de Mary Ellen Mark va ser publicada a Life, New York Times, Vanity Fair, New Yorker i Rolling Stone), cosa que la fotògrafa americana ja havia vaticinat als anys 80, al advertir que els continguts editorials estaven canviant i que ja no hi havia lloc per a la premsa il·lustrada.
Vera Antinoro, Rhoda Camporato i Murray Goldman, Luigi's Italian American Club. Miami, Florida, Estats Units, 1993.
"Ja no ens agrada l'enfrontament directe i frontal amb la realitat, perquè tenim tal acumulació que ja no té tant impacte”, aclareix Anne Morin, que ens recorda que aquests grans reportatges senzillament han canviat de suport i s'han mudat als llibres i exposicions, com aquesta de la que ella mateixa s'ha encarregat i que arribarà el 18 de març a Foto Colectania (en col·laboració amb la Fundació Banc Sabadell), des d'on està previst que parteixi cap a la ciutat suïssa de Lenzburg i París.
Al contrari del que passava fa 40 o 50 anys, ara aquest tipus de contingut, en lloc d'aparèixer a les revistes, entra a formar part de la consagració museística de les institucions, el que és d'agrair, i molt més si, com passa amb diChroma photography, existeix la voluntat de rescatar projectes i cares de dones que s'han deixat arrossega pel corrent de la història i han desaparegut. "I jo no voldria que Mary Ellen Mark desaparegués de l'escena internacional", conclou Anne Morin.
Ni tu ni ningú Anne, ni tu ni ningú...
Adreça: Passeig Picasso, 14, Barcelona Veure mapa
Telèfon: (+34) 93 217 16 26
Horari: Dimecres a divendres: 16 - 20 h / Dissabte: 11 - 15 hi 16 - 20 h / Diumenge: 11 - 15 h / Tancat: Dilluns, dimarts i festius
Preu mitjà: Entrada general: 4€ / Entrada reduïda: 3€ / Entrada gratuïta: primer diumenge de mes