N-634, ZARAUTZ-MUNDAKA: ENTRE FLYSH I MUNTANYES PER LA COSTA BASCA
De totes les possibles escapades per Espanya amb furgoneta, la carretera N-634 que uneix Sant Sebastià i Santiago de Compostel·la posseeix els atributs suficients per comparar-se en bellesa a la cèlebre Pacific Coast Highway que recorre la sempre assolellada Califòrnia. A un costat, l'ampli Cantàbric, sovint regirat i preparat per oferir onades adequades per surfejar al llarg del traçat de la N-634.
Orrua, Mundaka, Laredo, Sant Vicent de la Barquera, Ribadesella, Salines… La llista de llocs per capbussar-se al mar és interminable, i val la pena recórrer la N-634 amb diverses setmanes per davant.
El mar Cantàbric ha estat el company fidel de Zarautz
No obstant això, un tram de la carretera ens ofereix, concentrat en la mitjana centena de quilòmetres, tot el que aquesta històrica ruta ens pot regalar: l'itinerari Zarautz- Mundaka.
Al matí.
L'arenal de Zarautz acull visitants aficionats del suau estiu basc des de començaments del segle XX, cosa que es transmet als senyorials edificis que treuen el cap al seu passeig marítim. El restaurant Arguiñano domina el dic, encara que l'oferta gastronòmica es troba a l'alçada entre les carrerons del nucli antic, entorn de la medieval Torre Luzea. Després d'esmorzar a Zarautz, val la pena visitar la propera Getaria i respirar el seu ambient de pintxos i txakolís des del far que vigila la vila i el mar.
A la tarda.
Zumaia és la vila del flysh, curioses formacions rocoses que converteixen els penya-segats en un autèntic parc temàtic per a la vista. El Geoparc de la Costa Basca atrau visitants des d'allunyats racons del món, entusiastes de la geologia i la geomorfologia que es queden enamorats amb les rodanxes de roca que s'internen al mar. Des de la ermita de Sant Telmo, a Zumaia, es pot apreciar l'espectacle del flysh sense allunyar-se de la furgoneta.
A partir d'aquí, la carretera travessa un paisatge agrest i imponent per a conductor i passatger, sota farallons i muntanyes les roques de les quals cauen sobre el mar. Un itinerari en què la presència humana apareix de sobte sota la forma de pobles pesquers encaixats als únics llocs on l'abraçada entre la terra i el mar es mostra benèvol. Mutriku, Ondarroa i Lekeitio posseeixen ports naturals, raó de la seva existència, aprofitats des de l'Edat Mitjana per a la pesca de balenes.
Platja de Sakoneta (Guipúscoa, País Basc).
On dormir?
El tram entre Zarautz i Lekeitio posseeix una bona quantitat de càmpings on descansar. La majoria ofereixen tarifes més baixes per a cotxes i furgonetes, per la qual cosa són una opció preferible, sobretot si el viatge comprèn diversos dies. A més, dormir en càmping r educa el nostre impacte sobre el lloc que triem visitar, per molt idíl·lic que ens sembli aparcar el nostre cotxe-llit sobre una prada amb vistes al mar. Aquells que vulguin aventura, i sempre considerant deixar la menor empremta humana, posseeixen aparcaments a la vora del mar al tram que uneix Deva i Mutriku. També val la pena fer nit a Ea, i passejar per un poble que és alhora platja.
HUELVA-LACOS (PORTUGAL): EL SABOR DE L'ATLÀNTIC
Al-Garb significa, en àrab andalusí, “l'Occident”, i amb aquest nom es coneixia les terres que s'estenen més enllà del Guadiana, fins a les darreres platges del cap de Sant Vicenç. És una terra ampla custodiada per una serra xata que aporta poca ombra, però tampoc no cal: els vents de l'Atlàntic suavitzen l'impacte d'un sol amb tints africans, reflectint-se a les rajoles d'una banda i l'altra de la frontera.
Partint des de la N-431 a Huelva, i seguint la N125 portuguesa fins a Lagos, capital de l'Algarve, podem experimentar tot el sabor de l'Atlàntic a les nostres rodes.
El Rompido, parada obligatòria a la ruta de les platges de Huelva.
Huelva, la de les platges eternes.
Primavera i tardor són les estacions ideals per acampar entre pinedes, a poca distància a peu del mar. A l'estiu, l'afluència d'estiuejants, la calor, i l'afany més gran de les autoritats desaconsellen un viatge en furgoneta tant a Huelva com a l'Algarve.
Seguint aquestes recomanacions, les opcions que ofereix la província més occidental d'Andalusia són infinites com els grans de la seva sorra: des d'un passeig al capvespre a la platja del Rompido, després de creuar la barca, a perdre's als carrerons d'Ayamonte buscant xanguets i tellerines. La carretera cap a Portugal corre paral·lela a la costa, i al gust del conductor s'ofereixen parades que sempre acaben a la vora del mar.
Algarve, la darrera frontera.
Un cop creuat el Guadiana a Ayamonte, convé encaminar-se cap a un poble portuguès de nom Cacela Velha. Les seves casetes pintades de blanc i blau, apinyades al voltant d'una església que domina una platja de aigües daurades, suposen una postal encantadora. Hi ha llocs a l'entorn on aparcar i fer la nit, però sempre recordant que tot ha de quedar com si ningú hi hagués descansat.
Praia do Camilo, a Lagos (Portugal).
Si, per contra, decidim continuar el nostre viatge, Tavira ens acollirà amb els braços oberts. Aquesta ciutat coqueta i mil·lenària, etapa de rutes comercials en què es creuava el comerç mediterrani amb les rutes provinents d'Àfrica, guarda un aire a Sicília, però també Tànger.
On dormir?
Val la pena prendre's el trajecte amb calma, aturant-se a les platges que ens ofereix la costa de l'Algarve, i sobretot, les famoses cales que amaga la costa de Lagos. La ciutat també mereix una visita, perquè els seus carrers es troben plens de vida i la seva gastronomia és digna d?un article a part.
Proven, sobretot, les conserves que ofereixen a Arc da Velha, una tasca portuguesa on es resumeix el sabor duna terra. Per dormir, surtin de la ciutat i triïn algun aparcament de tots els que treuen el cap al mar: lluny de la temporada estiuenca, ningú no els molestarà.
MUNTANYES DE BURGOS: ON VIATJEN ELS AMANTS DE LES CARRETERES SECUNDÀRIES
El nord de Burgos suposa un laberint de carreteres comarcals que travessen valls amagades, canons profunds i congostos oblidats que han vist el pas d'innombrables viatgers. Al peu de les muntanyes de Cantàbria, a la cara més assolellada de la serralada, neixen rius com el Nela, el Trueba i l'Ordunte, al costat de les riberes del qual sempre trobem una ombra on aparcar la furgoneta.
L'estampa més fotografiada d'Orbaneja del Castillo, Burgos.
N-623: el canó de l'Ebre
L'avantsala que precedeix el canó que excava l'Ebre és un param desert on encara es poden visitar alguna de les escasses explotacions de petroli realitzades a Espanya. El param de la Lora n'és un llocs on la solitud fa por, i la nit és fosca com el mantell dels pastors que ja no gosen recórrer-lo. Per sort, el param s'acaba a l'entrada del canó de l'Ebre, on els arços donen pas a boscos establerts a les pendents parets del congost.
La N-623 gira, baixa, puja i travessa pobles detinguts en el temps mentre se succeeixen les atraccions que ofereix la natura, com ara el Pou Blau de Sedano o les agulles de roca rosàcia que vigilen l'Ebre des de dalt del canó. Orbaneja del Castell, amb la seva toba sempre ple d'aigua i les cases apinyades contra la roca, és parada obligada: ningú no es pot perdre l'espectacle de caminar per un poble enganxat a una cascada.
BU-561: el cor de Castella la Vella.
Puentedey, un dels pobles més bonics d'Espanya, s'amaga després d'una successió de carreteres comarcals que segueixen fidelment el curs del riu Nela. El camí fins allà recorre una regió amagada, llar dels primers plors i vivències del que un dia es va convertir a Castella. A la riba de la comarcal BU-561 se succeeixen els motius per frenar la nostra furgoneta; gorgs profunds on refrescar-nos a l'estiu, esglésies misterioses com Sant Andreu d'Escó, amb un passat preromànic que explica els primers temps de Castella, i penyes des de les quals atalaiar l'horitzó. La cascada de la Mea trenca el silenci del bosc molt a prop de Puentedey, el famós arc de pedra del qual li ha valgut l'admiració de veïns i estranys.
On dormir?
Els llocs on passar la nit abunden, sempre que respectem les finques privades i zones comunals. Després de l'ermita de Sant Bartomeu, entre Nela i Villarcayo, hi ha un prat amb ombra on es pot dormir embolicat per estrelles càlides com les que il·luminen les nits destiu. I l'endemà, seguint el costum local, una punxa de botifarra burgalesa servirà per poder perdre'ns per les Merindats sense preocupar-nos pel nostre estómac.
Port de Somport, a la ruta 1.
LA N-330, DES DE SOMPORT A LOARRE: ELS PRIMERS PASSOS DEL PELEGRÍ
El port de Somport pren el nom de summus portus, “el pas més gran”, perquè era el millor camí per travessar els Pirineus tant a l'hivern com a l'estiu. Els romans el van anomenar així després de construir una de les seves calçades més grans, la que unia Gàl·lia i Hispània partint des Caesaraugusta (Saragossa).
Els camins no acaben com passa amb els imperis, i la via va seguir allà, unint un vessant i un altre dels Pirineus per molts segles després de la caiguda de Roma. Ponts, castells, pobles bolcats cap al camí, i un nounat riu Aragó que marxa vessant avall com si es tractés d'un pelegrí: així són el vall i port de Somport.
L'església perduda de Sant Adrià de Sásabe
Val la pena desviar-se del traçat de la N-330 per acostar-se al vall de Borau. Els conductors apreciaran el sinuós traçat a base de corbes en pendent, i els passatgers, les vistes inigualables dels Pirineus. Borau és un poble detingut en un passat medieval que sembla enyorar, adormit i en silenci, envoltat de boscos frondosos que arriben fins a la base de les muntanyes.
Seguint el riu Lubierre fins al barranc on neix trobarem una de les esglésies més misterioses d'Espanya: Sant Adrià de Sásabe. La seva fama és ben merescuda, perquè comença amb una llegenda: el Grial s'hi va amagar durant dècades, lluny de l'amenaça musulmana. El mite es mostra probable quan s'observa el inusual emplaçament de l'església: al fons d'un barranc, entre dos rierols que inunden el temple quan es desfan les neus, convertint Sant Adrià de Sásabe un lloc inaccessible.
Jaca, Osca.
On dormir?
Al llarg de la carretera que uneix Jaca i Somport abunden els càmpings i aparcaments proveïts de serveis per als viatgers. També és bona idea, sobretot a la tardor i primavera, aparcar a prop de pobles com Canfranc o Villanúa, i camuflar-se amb els pelegrins que caminen cap a Espanya.
Per sopar, val la pena parar a Jaca i visitar La Tasca d'Anna, un local petit amb aires de taverna muntanyenca, de les bigues del qual pengen embotits i quadres de grans nevades. Els jacetans omplen aquest lloc quan els llums del dia s'apaguen per barallar-se per un plat de llagostins amb salsa: no poden passar la nit sense tastar-los.
LA RUTA DELS CELTES: FOZ-VALDOVIÑO
Un mur de núvols foscos i amenaçadors rep l'automobilista que des d'Astúries s'endinsa a Galícia creuant el pont de Ribadeo. El clima descoratja, però la ruta dels celtes, amb què acabem aquesta guia d'escapades per Espanya i Portugal, comença a les mateixes ribes de la ria de Foz, cap a unes Ries Altes embolicades amb misteri i boira.
Penya-segats de Loiba, a Ortigueira.
A partir d'aquí, tot allò que podem trobar a banda i banda de la carretera que voreja la costa fins a Ortigueira és salvatge i excels. D'un mar fred que ofereix a l'estiu platges solitàries sorgeixen peixos dels que viuen els locals, produint conserves de fama merescuda com les que venen a Conserves Ares, a Fazouro. Una llauna de ventresca pot saber a caviar rus si es degusta sobre un penya-segat, tret a ria de Viveiro.
Perdre's a O Barqueiro i Ortigueira
La carretera AC-862 tem allunyar-se de la costa per no perdre's la bellesa. Els dits rocosos del cap Ortegal vigilen des de ponent, sovint envoltats per les escumes de les onades i els corrents, famosos per la seva bravura. El paisatge podria ser escocès o irlandès, però és, sens dubte, celtic.
Els boscos d'eucaliptus no aconsegueixen desprendre les Ries Altes d'una bellesa arravadora, verges davant dels assalts del turisme. No hi ha apartaments, xiringuitos ni complexos hotelers una vegada creuada la ria de Viveiro: únicament barques de fusta, ports en silenci, i terrasses assolellades on els veïns d'Ortigueira obliden els dies de pluja.
Cap Ortegal, Galícia.
On dormir?
Les Ries Altes ofereixen al viatger que dorm en furgoneta un incomptable ventall de possibilitats. Les platges de Esteiro i O Barqueiro són llocs aïllats amb grans aparcaments on passen l'estiu caravanes procedents de tots els països d'Europa, creant-se veritables comunes on poder parlar en idiomes estranys.
Les passejades a la vora del mar buscant la solitud descobreixen apartats miradors des dels quals dormir bressolat pel bressolar de les onades, però compte: la facilitat d'aquesta costa per trobar racons inaccessibles ha posat sobre avís els seus veïns. La raó és la manca de neteja de molts visitants, que deixen els aparcaments i llocs escampats entre els caps Ortegal i Bars plens d'escombraries i deixalles. Un bon caravanista és aquell que no deixa rastre del seu pas.