Estiu Blau
La primera manera de viatjar coneguda per l'home va ser sortir xiulant d'on hi hagués bestioles grans o glaciacions. Des de llavors, gairebé tots els hàbits viatgers han millorat, però altres s'han quedat com estaven o han tornat als seus orígens. No és per assenyalar, però ara que ja es coneix el foc, que ja es cuinen els animals i les verdures, ens mengem una altra vegada el peix cru o la carn en carpaccio a qualsevol lloc on hi hagi un restaurant italià o japonès , és a dir, en tots.
Però els canvis que més ens sorprenen quan ens parem a pensar-ho són els que han passat més recentment. Un recorda com era anar al poble en un 600 fins a dalt de nens o dels autobusos de tapisseria acoltellada apta per a una arrencada d'episodi de S'ha escrit un crim i amb els cendrers plens de burilles. I encara que sembli una dimensió paral·lela al món actual de low cost, Aus asèptics o xarxes socials de compartir turismes, la veritat és que ens va passar fa molt poc. Eren les vacances de la teva infantesa.
Es viatjava per carretera. A la platja, al poble o al riu: els viatges es feien amb cotxe. En uns cotxes on les finestretes baixaven mentre et musculaves i l'aire condicionat era treure una mà fora. Un oncle teu havia anat en un avió una vegada i et va ensenyar el bitllet.
Les vacances eren una estació. T'anaves amb tot, t'anaves gairebé per sempre, perquè tornaves sent un altre, adobat pel sol i per les pedrades dels nens nadius. T'acomiadaves dels veïns, dels del teu col·legi, et reclamaven els deutes i fins i tot algú podia agitar un mocador. Perquè, és clar, la gent portava a les butxaques mocadors de roba. Tu també.
Carregava grans quantitats de menjar. I no menjar per emmagatzemar a destinació: només per al viatge. Entrepans gegantins, tarteres de dos plats i bosses de rosquilles, fruites i galetes de xocolata. El viatge era un dilatat i misteriós territori on calia aprovisionar-se de calories per si l'URSS llançava els míssils. I com per oferir a tot el tren, perquè ells t'oferien de tot i allò es convertia en tots els viatges en un berenador. Menjar era l'avantpassat de veure pel·lícules, l'avantpassat de toquetejar el mòbil.
Pernil, pernil
La música la cantussejades. Ningú no duia uns cascos posats. Quan es va inventar el Walkman hi havia dos o tres tipus del futur que se'ls posaven, però se'ls acabaven les piles molt abans que el viatge. Els cascos eren una diadema rematada en dues esponges taronges de discreció distreta . La música no s'aturava a les orelles del paio, es desbordava amb alegria per l'entorn.
Parlaves. Davant l'escassetat d'entreteniment a bord un vespre o d'hora optava per parlar. Al teu vagó sempre hi havia algú que coneixia algú que et coneixia a tu, que per això havíeu sortit del mateix poble. I se sentien històries estranyes i fins i tot aterridores. El sotragueig hipnòtic afavoria les confidències o potser és que aquests eren els temes habituals en un viatge llarg: la mort i l'amor, la presó i la mili, l'U, dos tres . Al final d'un Bilbao-Valladolid et sabies el nom de tota la colla del barri del tipus patibulari de la teva dreta i les edats de totes les cunyades de la senyora del davant.
Llegies periòdics. No existia internet i no podies veure la tele mentre viatjaves, així que si no llegies diaris no t'assabentaves de res. Això passava molt: llargues temporades, sobretot durant les vacances en què no sabies res de la gent ni del món. Us imagineu?
T'acomiadava la núvia. O la família o un munt d´amics. Les estacions eren un lloc on anar, plenes de gent que s'abraçava, i et senties estrany si arribaves tu sol.
El destí era una destinació. El mitjà fa el missatge, i la lleu lesió d'esquena que et deixava un viatge a Santander feia precisament de Santander un lloc de ressonàncies mitològiques, rotllo Shangri-Lá.
Si costava tant arribar-hi, per alguna cosa seria.
*** Potser també t'interessi...**
- Estius en desús: la platja
- Estius en desús (II) : quan fumàvem als avions
- Tots els articles de Rafael de Rojas
Room in Rome