L'espectacle geològic que són Las Tuerces
Tots coneixem l´existència de Parcs Naturals, Reserves de la Biosfera i altres espais protegits on la biodiversitat es preserva en base a la protecció del territori. Els geoparcs, per contra, protegeixen l'orografia, la cultura i la geologia dels llocs que engloben.
La geografia, i el que abraça, és la peça museística d'una llarga sèrie d'espais protegits per la UNESCO repartits a l'ample del globus. Espanya compta amb quinze geoparcs, i un d'ells, potser el més misteriós, és el Geoparc de Las Loras, situat a cavall entre Burgos i Palència fins a fregar la frontera amb Cantàbria.
Formacions càrstiques, tobes, falles i dolines s'alternen amb jaciments arqueològics de castros càntabres i campaments romans. Prepareu les seves torresnes i sentiu-vos a veure el paisatge: ens endinsem al Geoparc de les Lores.
PENYA AMAYA (BURGOS)
La Penya Amaya (1.377 metres) trenca l'horitzontalitat de la plana com el mascaró d'un vaixell enfronta l'ondulant maror. Aquesta 'mola' rocosa, composta per tres nivells de terrasses culminats en un altiplà plan, és geològicament un exemple perfecte de sinclinal i relleu invertit, i històricament, una fortalesa natural aprofitada pels humans des de fa mil·lennis.
Als seus peus s'entrecreuen els camins que uneixen la costa i l'altiplà castellà, i des del cim es pot atalaiar les terres que travessa el Camí Oblidat de Sant Jaume. És un oter inigualable perquè els amants de la geografia gaudeixin de la vista de calcàries del Cretaci i afloraments de margues del Cretaci superior.
Aquestes roques que ara conformen muntanyes van ser, fa 65 milions d'anys, part del fons marí: no és estrany trobar fòssils passejant per Penya Amaya. Tampoc ens hem de sorprendre en trobar-nos de front amb dos enormes brancals de pedra i el llenç enderrocat d'una muralla, doncs Penya Amaya va ser ciutat i fortalesa ocupada a intervals per càntabres, romans, visigots i castellans.
La seva inexpugnable posició va requerir set legions romanes comandades pel propi emperador August, a qui la fatigosa campanya contra els càntabres va valer una malaltia dolorosa. I vuit segles més tard, serien els visigots que escapaven cap al nord amb els exèrcits musulmans trepitjant-los els talons els qui s'enfilarien a dalt d'Amaya, on van acabar rendint-se per gana l'any 713.
PAREM DE LA LORA (PALÈNCIA)
Penya Amaya és la porta de la muntanya i del Geoparc, les carreteres de la qual l'envolten per l'est. Prenent la carretera BU- 621 podrem admirar les seves colossals dimensions mentre ens internem a valls encaixades entre 'lores', tal com es coneix a les muntanyes de cim aplatada que trenquen contínuament el paisatge, com queixals picats que devoren la coca color civada de la plana. Plans que, a mesura que avancem rumb al nord i després de creuar el riu Lucio a Quintanas, van desapareixent fins a donar pas al monument natural que dóna nom al Geoparc: el param de la Lora.
Per comprendre l'admiració que des de fa temps han provocat les soledats del param, el visitant haurà de prendre la sinuosa carretera que comença a Pomar de Valdivia i puja a la recerca del cel fins la Cova dels Francesos i el mirador de Valcabado.
És probable que avisem cabirols pasturant entre els blats, competint amb les roselles per atraure la nostra atenció. La fauna del Geoparc és tan rica i variada com les seves formacions geològiques i hi fan presència espècies tan emblemàtiques com l'àliga reial o el llop ibèric.
La presència del segon acudirà a la nostra ment quan fem camí per l'aspre i solitari erm, sense més horitzó que les muntanyes que ens envolten: la civilització desapareix a mesura que ens allunyem del mirador i, quan ens vulguem adonar, haurem perdut el contacte amb el món exterior.
Format per dures calcàries que fan del terra un erial, el param ha estat oblidat per quantes generacions han viscut entre els límits del Geoparc. Llar de pastors, maquis, pròfugs i caçadors, va albergar camps petrolífers que encara es poden visitar i en els temps moderns s'ha reconvertit en un lloc aprofitat per la ciència. L'Observatori Astronòmic de Cantàbria es troba sobre els tallats del param, lloc idoni per observar el cel per netejar la seva atmosfera.
Els camps eòlics són l'únic símbol d'humanitat que trenca el param: la resta és vent, mala herba, horitzó i silenci.
EL CANYÓ DEL RIU EBRE (BURGOS)
La monotonia del param és sobtadament interrompuda a l'est del Geoparc. El riu Ebre, jove i vigorós, esbocina les calcàries de la lora en la seva incansable recerca del mar, donant forma a un accident geogràfic sortit d'un western: el canó de l'Ebre.
De clima i relleu molt més benigne que el param, el canó allotja pobles de postal com Orbaneja del Castell i Tubilla de l'Aigua, aixecats al costat d'enormes cascades d'aigües cristal·lines anomenades tobes.
Tot líquid element que brolli de les parets del canó de l'Ebre, donant de beure a la seva fauna i als seus pobles, prové del param, constatant que fins i tot el pitjor desert pot donar lloc a la bellesa vegetal que atresora el fons del canó.
Hem trobat el poble més bonic de Burgos: Orbaneja del Castell
MUNTANYA BERNORIO (PALÈNCIA)
És una opció recomanable sortir del canó de l'Ebre travessant la vall càntabre de Valderredible per poder admirar els farallons vermellosos i les fagedes que marquen la frontera entre l'Ebre i el param de la Lora.
En arribar a Santa Maria de Valverde seguint el traçat de la CA-273, un altre enorme queixal de pedra, germana bessona de Penya Amaya, començarà a ocupar la nostra visió. Es tracta de Muntanya Bernorio, la història del qual donaria per a sagues eternes de novel·les doncs fou ocupat ininterrompudament des del segle VIII aC fins a l'arribada dels romans al segle I aC.
El oppida (poblat fortificat) de Monte Bernorio està considerat com el més gran d'Europa pertanyent a l'Edat del Ferro, i un dels jaciments preromans més importants de la Península Ibèrica.
Els càntabres, igual que els seus avis celtes, consideraven sagrats certes muntanyes aïllades i imponents, com Monte Bernorio i Peña Amaya. El primer acull una acròpolis i dues cintes de muralla i des del seu cim pot admirar-se tant la Muntanya Palentina, amb els cims del Curavacas, Valdecebollas i Espigüete, com els Montes del Pas i els Pics d'Europa; mentre que al sud, la gran plana castellana s'ofereix per ser sobrevolada.
L'estampa més fotografiada d'Orbaneja del Castillo
L'espectacle del capvespre i la lluna plena sobre el Monte Bernorio, al que s'accedeix mitjançant una pista ramadera, no té comparació, i els pobles que el van habitar van deixar al cim túmuls i menhirs per assenyalar-ne la vinculació amb la divinitat. Però ni tan sols el poderós misticisme del lloc va poder evitar que fos pres per dues legions romanes durant la campanya de l'emperador August.
LES TERCES (PALÈNCIA)
La Ciutat Encantada de Conca posseeix una cosina germana sobre les altures de les torços, a escassos quilòmetres de Monte Bernorio i Aguilar de Campoo. La trucada Escala del temps comença a Villaescusa de les Torres i, durant dos quilòmetres, travessa monuments geològics consistents en corredors, carrerons, buits, taules i grans bolets de pedra que són producte de l'erosió causada per aigües subterrànies sobre roques carbonatades del període Santoniente.
Des de dalt de les torçades, la història se'ns tira a sobre en contemplar les restes del veí castro de Monte Cildá, una altra ciutadella càntabra i posteriorment romana, així com la via de ferrocarril que recorre el fons del canó de la Horadada, vital des de mesurats del segle XIX per comunicar Santander amb Palència, Valladolid i Madrid.
Regió en altre temps important com a nus de comunicacions, els pobles que integren el Geoparc pateixen en els nostres dies l'endèmica despoblació del medi rural, amb la cridanera excepció del nucli galleter de Aguilar.
Des de dalt de les Tuerces, segons com bufi el vent, pot arribar fins a nosaltres la dolça aroma de la farina i el sucre de remolatxa enfornats a les fàbriques, però a la majoria dels pobles és difícil sentir una altra cosa que no sigui el pes del silenci.
I sentir-se petit als peus d'aquests grans bolets de pedra
ON MENJAR I DORMIR
Els pobles del Geoparc de les Loras mantenen als seus fogons el menjar tradicional castellà, on no hi poden faltar els productes del porc i de l'horta. Botifarra, torresnes, orella i morro competeixen alhora amb les saboroses truites del Pisuerga i els crancs de riu amb els quals s'amaneixen gegantines paelles com les de Ollers del Pisuerga. Aquest darrer poble posseeix, davant de la molt interessant església rupestre dels sants Just i Pastor (segle IX), una zona de pícnic al costat del riu que resulta ideal per als que optin per un entrepà.
Els paladars més exigents hauran d'acudir al restaurant de l'hotel El Convento, a Santa Maria de Mave, on podreu gaudir d'un entorn idíl·lic que comprèn les dependències i jardins d'un monestir benedictí del segle XII.
Els allotjaments al Geoparque de las Loras són, majoritàriament, cases rurals que han sabut rehabilitar o preservar la idiosincràsia pròpia de la vivenda campurriana. La pedra domina les construccions, encara que tampoc és estrany trobar cases de tova i fusta com les que encara s'alcen als barris de Becerril del Carpio.
És precisament a la petita vall tancada on s'alcen els barris de Sant Pere i Santa Maria, recollits a l'abraçada d'imponents regions muntanyenques i travessats pel Camí Reial i el Camí Oblidat de Santiago, on un podrà experimentar la sensació d'habitar en plena edat mitjana.
Els paladars més exigents han d'acudir al restaurant de l'hotel El Convento
La casa rural El Fresno, a Barrio San Pedro, és una antiga casa gentilhome d'aroma familiar, però si desitgen alguna cosa més autèntica, busquin sota el Monte Bernorio.
Allà, a Pomar de Valdivia, l'habitatge rural Porta de Covalagua, regida per una simpàtica família local, els ensenyarà com era la vida als pobles de l'Espanya buida i com aquesta es resisteix a desaparèixer gràcies a l'esforç dels qui, com els antics càntabres, es neguen a abandonar-la.