Val que Múrcia és l'horta d'Europa: a hores d'ara no vindrem a sorprendre't amb aquesta dada. Val que el clima mediterrani, de temperatures suaus tant a l'estiu com a l'hivern, fa que de les seves terres i costes se n'obtinguin absolutes delícies.
Però és que això d'aquesta regió i la gastronomia és una cosa que va més enllà: la seva aposta per una cuina d'alçada , on prevalen les coses ben fetes i la qualitat del producte per sobre de tot, ja fa temps que van posar el llistó molt alt. Per això, dir que un viatja a Múrcia “a menjar” està més que justificat: quina millor excusa per llançar-se de cap a explorar els seus dominis… i els restaurants.
Aprofitant que queda molt poquet perquè la regió deixi d'ostentar per segon any consecutiu el títol de Capital Gastronòmica d´Espanya —el càrrec es va estendre fins al 2021 a causa de la pandèmia—, anem-nos d'escapada gastronòmica amb parada a tres imprescindibles. Nosaltres ens posem en marxa. I tu, véns?
EL RACÓ DE PEPE: CLÀSSIC ENTRE ELS CLÀSSICS
Corria 1925 quan José González obria un petit celler al cor de la capital murciana on servia xats de vi envoltat de bótes. Als xats, a poc a poc, va anar afegint unes tapetes per compensar. I a les elles, amb els anys, va sumar una nova ubicació i una cuina que es va convertir, a mans del seu nebot Raimundo González, en un dels referents de Múrcia: El Racó de Pepe , tan famós —o més!— com la catedral de la ciutat, va ser el primer restaurant de la regió a emportar-se, cap als 90, una estrella Michelin.
Encara la història ha evolucionat força des de llavors , i el restaurant, a punt de complir el centenari, es troba des de fa anys en mans del grup murcià Orenes , la filosofia darrere dels fogons continua sent la mateixa: qualitat, producte de proximitat i entusiasme. Només cal veure com treballa, després de la immensa vidriera que separa el menjador de l'encara més immensa cuina, Ginés Nicolás “Nico” , per adonar-se'n: el xef, que porta la batuta al Rincón de Pepe des de ja fa 15 anys , no escatima en passió a l'hora de posar fil a l'agulla. I això es nota. Vaja si es nota.
Potser té alguna cosa a veure el que tot això de caminar entre paelles i receptes li vingui al murcià d'origen: ja quan era un nen la seva mare el feia passar les vacances a Torrejón de Ardoz, on la seva àvia tenia dos restaurants , i era feliç donant un cop de mà pelant patates o fent mandonguilles. Unes arrels que, unides a la històrica cuina del Racó de Pepe, donen com a resultat una carta plena de sabors de sempre, encara que abraçant nous conceptes, tècniques i fusions, algunes influenciades pels seus viatges a Àsia o Mèxic.
Múrcia en la màxima expressió gastronòmica.
Es respira pau quan es travessen les portes del restaurant, molt més en contemplar el jardí vertical que adorna una de les parets o, sobretot, quan és atès per qualsevol dels seus cambrers. Entre ells hi ha Juan, tot un veterà en el negoci. A la pregunta de quants anys ja és part de l'equip, contesta amb un bonic “taytantos” per despistar.
A la taula, ja s'intueix, el millor del millor de Múrcia: vins de Jumilla per presumir de Denominació d'Origen i plats que han marcat història com les albergínies a la crema o el festival de verdures: en fer-los un mos s'entén per què porten sorprenent la clientela des de temps immemorials. Alhora, Nico ha sabut fer la cuina seva apostant per propostes, sempre tenint en compte el producte de temporada, com les carxofes amb tallarines de calamar i allets tendres, els llagostins tempuritzats i salsa siracha, o les favetes tendres amb pernil ibèric i ous de corral.
Arròs amb verdures de l'horta.
Després —perquè hi ha d'haver un després— el festí ha de continuar amb un arròs —de Calasparra, obvi— en qualsevol de les versions que el xef maneja a la perfecció, una bona llobarro a la sal o unes costelletes de cabrit —també amb el D.O. corresponent, què pensàvem—. Per morir de plaer, la llet fregida i flamejada a sala que ja només per l'aroma, conquesta. Després d'això, només caldrà parlar: Venir a dinar a Múrcia? Sens dubte.
MERCAT DE CORREUS: EL LLOC DE MODA
El que s'ha convertit en el nou lloc per veure i ser vist murcià podria haver estat un mercat gastronòmic més, però no. Perquè, per començar, es troba ubicat en un edifici històric de començaments del segle XX projectat per Pedro Muguruza, arquitecte modernista de gran renom a l'època. Als espais on fins no fa tant —finals dels 70 aproximadament— es feia cua per enviar paquets, recollir cartes certificades o consultar els apartats de correus, avui se serveix l'oferta gastronòmica més atrevida i enginyosa de la ciutat.
I el millor és que tot això passa en un ambient que conserva aquesta essència del passat tan especial: com a edifici històric que és, a les obres de reforma es van respectar i recuperar elements singulars de la seva estructura com la façana, els terres, les fustes, les escales centrals o el pati, i se'n van afegir altres que li van regalar aquest caràcter únic del que presumeix avui. Detalls com la vegetació abundant, una barra central que és el somni de qualsevol amant dels espais bonics, miralls, llums de disseny i un univers d'aspecte —gairebé?— modernista, conquisten sense remei.
A l'hora de gaudir, el més difícil serà triar per quin dels 16 llocs que es reparteixen l'espai decantar-se, cadascú amb una oferta més temptadora. La cuina tradicional l'ofereix El Disparate amb propostes com les típiques marineres —aquestes rosquilles amb ensalada russa i anxova tan murcianes i tan exquisides—; uns banys de pollastre al curri donen la picada d'ullet a la gastronomia del món a Boss & Co ; a la xarcuteria de Javier Muñoz es poden assaborir els millors ibèrics o, si es prefereix apostar pel mar, ja hi és Les Bestioles per delectar amb unes ostres , una broqueta de salmó o una mica de marisc. Tot servit pels cambrers mateixos a les taules altes repartides per l'edifici: enrere va quedar allò d'anar a demanar.
L'hivernacle.
I més: compta el Mercat de Correus amb hamburgueseria, arrosseria, japonès o mexicà, sense oblidar el celler i la vermuteria, la cocteleria —on els bàrmans preparen autèntiques obres d'art a la copa— o la confiteria. Perquè les tardes siguin més animades, toca anar-se'n al pati del darrere: envidriat —per alguna cosa es diu El Hivernacle—, és el lloc ideal per deixar les hores passar sense mirar el rellotge. Total, ja ho hem dit: aquí n'hem vingut a gaudir. I compte, que si la ganes aguanten, ho podrem fer —en cap de setmana— fins a la 4 del matí.
ODISSEU: RENUTS AL TALENT DE NATZARI
Ningú —repetim, ningú— queda impassible en topar amb l'edifici d'Odisseu, aquest colós de 15 mil metres quadrats que s'alça imponent als afores del cor de Múrcia, i la raó és molt simple: probablement ningú no hagi vist mai una cosa així. Almenys a Espanya. Una bogeria.
Es tracta de l'aposta més forta del Grup Orenes , amb què va posar tota la carn a la graella fa ja tres anys, i des de llavors tot han estat èxits. Un temple a la diversió obert 22 hores al dia en què hi ha cabuda per quatre espais gastronòmics, un saló de joc, un Sports Club, terrasses de vertigen, salons per a esdeveniments privats, un dinner show o -atenció- la piscina volada més gran d'Europa. Tot i que visitar-lo és l'excusa perfecta per gaudir de qualsevol d'aquestes temptacions… centrem-nos en allò que hem vingut a fer: menjar.
Imponent Odisseu.
I resulta que tot el que tingui a veure amb menjar a Odisseu és a les mans d'un dels xefs més destacats: a Nazario Cano -El Rodat, Xàbia- no li va tremolar el pols quan va rebre l'oferta de dirigir l'oferta culinària d'aquest lloc icònic. Tant va ser així, que d va esplegar tot el seu enginy entre fogons, i en tot just vuit mesos ja havia aconseguit una estrella Michelin: la segona al seu haver.
Veure treballar al costat del seu equip a la cuina oberta del restaurant és un espectacle sense igual: en total més de 40 cuiners es desenvolupen a les seves ordres per elaborar les delícies presentades a cadascun dels espais. Apostar pel restaurant principal, ja sigui a la Barra Gastronòmica, a les taules-gàbia oa la terrassa, suposa gaudir d´una cuina única i equilibrada influenciada per les diferents cultures banyades pel Mediterrani.
I si cal posar nom i cognoms als plats, es fa. Per exemple, al vostre espectacular clatellera de tonyina en semi salaó, a la seva ensalada de calamar, a la vieira a la brasa amb sobrassada dels seus coralls o al gallopedre a la brasa encebut. Per acabar —i abandonar Múrcia abraçant la plena felicitat— res com decantar-se per el menú degustació: el que li va valer l'estrella. I tot, per descomptat, maridat amb els millors vins.
Ànec salvatge i botifarra d'arròs.
Una experiència de pura fantasia gastronòmica que confirma una vegada més que Múrcia, en les coses de menjar, se les sap apanyar molt, molt bé. I sí, la capitalitat gastronòmica s'acaba, però caldrà anar pensant en una nova excusa per tornar i gaudir de la bona taula. Ja estem trigant a reservar.