Sí, The Madrid Edition és l'hotel de l'escala. Per tant el fàcil hauria estat començar aquestes línies amb la foto de marres. La del immens cargol, el rebombori brutal en guix que sedueix tothom tot just posar un peu a l'entrada. Aquesta escala que compartim raudos a Instagram per dir “jo ja”. Continua llegint i et toparàs amb ella més a baix: aquesta vegada has de fer scroll fins al final per no perdre't res.
Anem primer a els antecedents. Al principi de l´escala, que és per on comença qualsevol ascens. Ian Schrager (Nova York, 1946), passarà a la història com el creador de la mítica discoteca Studio 54, que va obrir les portes a 1977 i, amb quina velocitat es forgen els mites, les va tancar la nit del 2 de febrer de 1980 al ritme de Diana Ross i Liza Minnelli, quin parell de bèsties per rubricar com de gran pot ser un cant de sirena.
El dissenyador Halston, la model Bianca Jagger i la cantant Liza Minnelli a Studio 54.
Allò va ser llegenda i aquí queda, entre túniques de Halston i vaivens de cabellera de Farrah Fawcett, però va ser a partir de llavors quan Schrager va començar a imaginar el futur dels hotels. Un futur que bevia de l'hedonisme après aquells anys bojos, però passat pel filtre del seny. Poc després, el 1984, amb el Morgans Hotel, l'inquiet novaiorquès donava per inventat el concepte d'hotel boutique. La resta de la seva expansió és història: els hotels Royalton i Paramount, també a Manhattan, els icònics Delano, a Miami, i Mondrian, a West Hollywood…
Avancem vint anys i escaig. Corria 2005 quan els fanàtics de l'hoteleria ens enamorem més, més encara, de míster Schrager en assabentar-nos que havia ressuscitat l'històric Gramercy Park, a Lexington Avenue –Manhattan, sempre Manhattan – al costat de Julian Schnabel. El va vendre un temps després, però aquí quedarà el seu nom, agafat per sempre al de l'hotel novaiorquès amb més fanfarrons de postí per metre quadrat amb permís del Chelsea.
Porta de Pedro de Ribera i edifici de The Madrid Edition, Madrid.
El següent va ser Edition Hotels, ja en aliança amb el gegant Marriott ia partir de dues sonades obertures el 2010 –a Waikiki ia Istanbul– que avui ja no existeixen dins de un portfoli que no para de créixer: vint-i-nou Edition esquitxen –o esquitxaran– el planeta entre els que ja existeixen ( Barcelona i Madrid inclosos), els que acaben d'arrencar motors i els que estan per arribar, a saber: Tòquio, Tampa, Roma, Jeddah, Riviera Maya i Doha (2022); Milà, Singapur i Nashville (2023); Kuala Lumpur, Scottsdale, Nayarit, Atlanta i Mar Mort (2024).
Però no avancem esdeveniments ni ens afanyem a tallar cintes. No sense pujar primer l'escala de The Madrid Edition.
L'escala. Segons ens van explicar fa unes setmanes durant la visita en primícia de Condé Nast Traveler Espanya, els operaris van haver de col·locar tamany mola gairebé al començament de les obres. Feta d'una sola peça, no haurien pogut encaixar-la d'una altra manera, així que vet aquí, colossal, com a caiguda del cel i dotant l'entrada de cert misticisme neoromànic, gairebé com quan camines per la capella Kamppi, a Hèlsinki, i no saps si senyar-te, levitar o què.
The Madrid Edition, Madrid.
Good job, François. Ha de donar pujada que et feliciti pel teu treball el mateix John Pawson, l'altre nom clau per entendre l'univers Edition i autor de una brillant renovació al modern edifici –i una mica insuls fins ahir– del Muntanya de Pietat de Madrid, a la plaça de les Descalces. L'arquitecte escrivia aquest animós good job (bona feina) fa uns dies a François Champsaur directament el seu compte d'Instagram, on aquest darrer, prestigiós interiorista francès, reconeixia orgullós l'autoria del mobiliari.
Mobles, mobles i detalls decoratius per tot arreu empastant a una gamma cromàtica que no baixa dels blancs, els cremes i les fustes torrades. Això és el que trobaràs quan pugis l'escala, butaques en buclé, taules i vetlladors de marbre, ceràmiques, tot immaculat aquí i allà. De nou el neoromànic, encara que ara ens vinguin al capdavant els cartoixans de Zurbarán en contemplar aquesta taula gairebé de refetor i, sobre ella, un bellíssim i enorme cartó de la Real Fàbrica de Tapissos en versió facsímil.
I, és clar, la taula de billar, marca de la casa Edition, en el mateix blanc aquesta vegada trencat pel blau klein de la taula i obra de Emmanuel Levet Stenne , autor també dels imponents llums ‘Full Moon’ que veuràs a Jerònim, el restaurant dirigit pel xef Enrique Olvera i situat a la planta baixa, amb vistes a la plaça de les Descalces.
Però espera, que encara queda lobby.
Els capçals, inspirats en Pedro de Ribera, a The Madrid Edition, Madrid.
Hem dit Zurbarán i és que a veure, el minimalisme també sap ser barroc si li dóna la gana. És més (més i més), embriagats de blanc girem el cap cap a un passadís arrabassat en rosa, una picada d'ullet a l'arquitecte mexicà Luis Barragán que, siguem pop, va pintar el seu univers amb el mateix xiclet i intens que aquell que Britney Spears ens va regalar fa un grapat de lustres (els llaços de les seves trenes a Baby One More Time, això és).
Rosa Chilango C1-13 el van batejar el 2018, quan l'empresa PPG Comex va triar tal to com a sant i senya de Ciutat de Mèxic, però no ens desviem de la història. Perquè aquest passadís, el del tribut a Barragán, ens porta directes a la portada barroca de la Capella de la Muntanya de Pietat que dóna llustre històric al conjunt. És aquí on Pedro de Ribera meets the future, per això Pawson i Champsaur van decidir traslladar tan riberesc relleu –xurrigueresc al capdavant, que Ribera va ser alumne de Churriguera– a la silueta dels capçals dels llits.
Penthouse a The Madrid Edition, Madrid.
Els llits. 177 habitacions, 21 suites i 2 penthouses, aquestes darreres amb piscina privada, dues plantes i terrassa suficient per no voler trepitjar mai l'asfalt, es reparteixen per la horitzontalitat de l'edifici que remata al pis 4t enfilat a un fenomenal terrat. No exagerem: a la piscina infinity més gran de Madrid se sumen 60 gandules, 10 llits balinesos, un pool bar i, annex, en un ampli “hivernacle” envidriat i ple de plantes, el restaurant Oroya, del xef peruà Diego Muñoz.
La proposta de Diego esgarrapa el cel madrileny i la d'Olvera, aclamat propietari dels restaurants Pujol (CDMX) i Cosme (Nova York), toca terra en un espai on no només criden l'atenció els llums de Levet Stenne, també les parets de roure tallat que repliquen el coixí castellà de la porta de Ribera, per la qual té accés directe. Per cert, el nom, Jerònim, és un homenatge a Jerónimo Antonio Gil, fundador i director de la Acadèmia de Sant Carles, a Ciutat de Mèxic.
Una copa i marxem. O dues. Perquè les butaques de pèl de poni gris (amor) del mateix Jean-Michel Frank –per a neòfits, el f***ing rei de l'art déco– conviden a allargar més del previst qualsevol pla a Punch Room. El nom fa referència a les reunions al costat de un bon ponx que Edition ha convertit ja en sant grial de la casa.
La Punch Room de Madrid és gairebé opaca; intencions clandestines que li van de cinema, de film noir, a les fustes de roure fosc, a la xemeneia de pedra de basalt, a la barra de coure raspallat i al mirall de bronze, tots dos de Garnier & Linker, a més d'unes catifes de llana els colors esquitxarien la paleta de Joan Miró.
El següent, expliquen, serà un club que pretenen memorable i del que aviat tindrem notícies. Només podem confirmar que ni es dirà Studio 54 ni la nostàlgia estarà convidada a la festa. Perquè Ian Schrager sap que no hi ha millor futur que atendre amb devoció el present. Beneït hedonisme.
I ara sí, l'escala.
Al final, l'escala. The Madrid Edition, Madrid.
Plaça de Celenque 2
28013 Madrid, Spain
Telèfon: +34 919 54 54 20