Podem explicar la nostra identitat amb una pel·lícula (o amb un capítol dels Simpson)? Aquesta podria ser una de les premisses de Les pel·lícules que no vaig veure amb el meu pare (Cerculo de Guix), el debut literari d'Alberto Moreno (Madrid, 1981), l'argument del qual gira al voltant d'una absència, la del seu pare, que va morir massa aviat.
Periodista especialitzat en cinema, Moreno parteix d'una sèrie de títols –els preferits del seu progenitor, els preferits, els que voldria veure amb el seu fill…– per elaborar "un retrat al clarobscur", una mica allunyat d'una hagiografia. "Volia plasmar aquesta part indesxifrable del meu pare. Fins i tot vaig intentar trobar els punts lletjos. El llibre és com un electrocardiograma –ens explica aquest periodista que va estudiar Medicina abans de passar-se al món editorial–. Una mena de diari personal, i se'm va acudir vincular-ho a les pel·lícules”.
És la identitat de la nostra generació un sumatori de productes culturals? “Sens dubte”, contesta Alberto a Condé Nast Traveler. “I avui ho veiem més que mai, amb la proliferació del marxandatge de superherois omnipresent, per exemple. Els gustos són un codi de barres compartit. Per tenir determinades preferències se t'atribueixen certes sensibilitats, fins i tot es fan servir per lligar. I, per descomptat, també hi ha un cert esnobisme cultural”.
“Si bé es donen factors totalment aleatoris en els nostres gustos –el moment en què veiem un film, l'edat que tenim…– aquests ens defineixen”, sosté el periodista, que fa anys que registra amb minuciositat les pel·lícules que ha vist. Per què va triar precisament les pel·lícules per fer de fil conductor en aquesta història personal sobre la pèrdua? “M'interessa compartir coses. El cinema és fàcil, per poc que t'interessi és una bona pedra de toc una generació”, respon.
El padrí, una pel·lícula clau al llibre d'Alberto Moreno.
En elaborar els seus llistats, Alberto descriu una generació molt concreta, la seva, però també. com aquesta es relaciona amb els pares i amb la descendència. “Som fills de la dècada dels 80. Ara hi ha un hiperaccés a la cultura, intentem programar els caps dels nostres fills, volem donar-los dreceres… la nostra infància va ser el nostre lloc segur i volem transmetre'l”, reflexiona.
El llibre sorprèn per la seva humilitat: l'autor no intenta idealitzar la relació amb el seu pare, ni estem davant d'un compendi d'anècdotes familiars extraordinàries. “Vaig tenir la millor relació possible amb ell, però no em va ensenyar les meves passions. I no m'agrada que es digui que el llibre és valent ni necessari. Quan ho vaig escriure va ser perquè necessitava treure-m'ho de l'organisme. Tot va sorgir del fet que no vaig poder parlar al funeral, no vaig ser capaç. Devia aquestes paraules a la meva mare i germana, volia escriure-les per no oblidar-les, perquè no confio en la meva memòria”.
El cineasta José Luis Garci.
“Mentre ho escrivia no pensava en si es publicaria o no”, subratlla. Ara els lectors li comenten com la seva experiència ha estat bàlsam per a ferides pròpies. “Per exemple, una persona de Còrdova m'ha dit que li havia servit, això m'alegra, és clar”. No va sentir certa pudor o vergonya en explicar experiències tan íntimes? “No, la vergonya és contraproduent per al desenvolupament personal”, comenta Alberto, que per altra banda es defineix com “un fals extravertit”.
TROBADES CINÈFILES
Un dels passatges més interessants de Les pel·lícules que no vaig veure amb el meu pare parla de la trobada que Moreno va tenir amb José Luis Garci, en un intent de descobrir-ne més sobre el seu pare. A aquest li emocionava molt la pel·lícula El avi, del cineasta madrileny.
“També valoro molt l'oportunitat que vaig tenir de parlar sobre això amb Fernando i David Trueba, en aquest cas per La niña dels teus ulls, una altra de les favorites del meu pare. Va ser una sort i no és una cosa a què tingui accés tothom”, rememora el periodista, qui també va temptejar Coppola –El padrí era al podi familiar, per descomptat– sense aconseguir-ho, encara que no ho lamenta. "Només l'intent ja era important".
Selfie d'Alberto Moreno a Venècia.
Si pogués tornar a passar una estona amb el seu pare, no ho invertiria, no obstant, a anar al cinema. “Ara valoro menys aquest pla, perquè hi ets atrapat dues hores sense poder parlar amb la persona que tens al costat… però sens dubte tornaria a veure El Padrino amb ell. De les cintes que m'han marcat i es van estrenar després de la seva mort, voldria compartir amb ell Una qüestió de temps, (Richard Curtis, 2013), hi ha una connexió sentimental”.
El seu treball al capdavant d'una de les capçaleres més importants del nostre país us proporciona sens dubte material per a les vostres passions cinèfiles i literàries –el que li agrada més del seu dia a dia és la gent, de fet, i el que menys… “les reunions de Zoom que podrien haver-se resolt amb un mail”–. Ja hi ha argument per al llibre següent? “No tinc gaire temps per fer-ho, encara trigarà… però puc avançar que serà una història detectivesca".
L´emblemàtica façana de l´hotel New Yorker.
VIATGES CINEMATOGRÀFICS
Si Alberto pogués fer un últim viatge amb el seu pare seria sens dubte a Nova York. De fet, el seu primer sou –que es va guanyar a la revista GQ– se'l va gastar en un viatge a la ciutat que no dorm mai. “Sóc molt pel·liculer… i Nova York és la ciutat més pel·liculera del món”.
“Vaig anar al bar de la sèrie Com vaig conèixer la vostra mare, encara que la façana de Friends, per exemple, no em deia res, allà no m'hi vaig acostar. Però sí a la cantonada de l'estanc de Smoke (1995, Wayne Wang), aquesta sí que va ser una visita important per a mi". Paul Auster, un dels seus escriptors fetitxe, va signar el guió d'aquesta pel·lícula, que va suposar per a Alberto el seu despertar cinèfil. "Em vaig passar molta estona fent fotos sense parar, perquè volia parar el temps”.
Entre els seus hotels preferits, hi ha el New Yorker: ”Una mica cutre, potser, però amb encant, a més té una part que és residència d'estudiants, i el logo és al·lucinant. També compta amb un diner, que va ser on em vaig prendre els meus primers ous benedictins. Adoro aquest hotel, està com a congelat en el temps. M'agraden més d'aquest tipus que els dissenys més luxosos, que estan fenomenal i són comodíssims per a viatges de treball, però em transmeten menys”.
Madrid és la ciutat preferida d'Alberto Moreno.
Quin tipus de viatger és? M'encanta passar l'estiu a Madrid. Visc a la meva ciutat favorita, així que no tinc FOMO ('por de perdre't alguna cosa'). A més, no m'agrada viatjar sol i sóc molt adaptatiu. Això sí, els companys de viatge m'agraden fàcils. Sempre preparo una playlist i per mi el més emocionant sempre són els road trips”, comenta el periodista.
Ens convenç el seu concepte sobre com gaudir de la destinació: “No m'agrada arribar i posar-me deures del que he de veure o fer. Quan t'agrada alguna cosa, crec que ho has de repetir fins que t'avorreixis. Durant el meu primer viatge a Nova York, anava cada dia a Times Square, només per la catarsi. No sabia quan podia tornar”, ens explica (spoiler: va tornar moltes vegades).
Islàndia, el seu destí somiat.
A Alberto, que somia gaudir de la màgia d'Islàndia, també el sedueix entrar a esglésies quan viatja: “M'envaeix certa espiritualitat agnòstica per allò formidable, la majestuositat del que construeix l'home”.
Pel que fa a fascinació viatgera, recomana 'desvirgarse' en direcció est. “En un viatge a Tòquio per feina em vaig quedar desconnectat perquè no em funcionava el roaming. Em vaig sentir com una formiga i un orfe de tot… als Estats Units és més difícil aconseguir aquesta sensació, ja que tot ens resulta familiar per les pel·lícules que hem vist (ah, les pel·lícules…).