"En viatjar van desfilant una sèrie interminable de quadres naturals, de tipus, de colors, de sons, i el nostre esperit voldria abastar-ho tot i quedar-se amb tot allò retratat a l'ànima per sempre”.
Ho va escriure Federico García Lorca i ara La Línia de l'Horitzó recupera aquestes paraules a Impressions i paisatges. Es tracta de la primera obra publicada del granadí, un llibre “molt poc conegut, excepte potser per a especialistes a Lorca”, ens explica Daniel Marías, expert en literatura de viatges que, davant del centenari de l'obra, va pensar que recuperar-la podria ser un homenatge bonic a l'escriptor.
Federico García Lorca amb uns nens a Cuba, el 1930, on va escriure l'obra de teatre El público.
S'hi va posar juntament amb l'editora Pilar Rubio i el seu company i amic José Manuel Querol, que ens explica: “Daniel i jo tenim, en certa manera, visions complementàries, ell com a geògraf, i jo com a filòleg”.
Per a Querol, aquest text primerenc del poeta és, però, “completament lorquià” quant a estil i influències.
És fruit de diversos viatges realitzats a la seva època universitària, en companyia d'altres estudiants i guiats per un professor que hi va deixar una gran empremta: Martín Domínguez Berrueta, que ensenyava Teoria de la Literatura i les Arts a la Universitat de Granada i que seguia els postulats de la Institució Lliure d'Ensenyament.
Mirant Maria Antonieta Rivas Blair, amb dos amics, a la Universitat de Columbia, el 1929.
“Domínguez Berrueta tenia bons contactes i gràcies a això van visitar llocs de molt difícil accés i van ser rebuts per personatges com Antonio Machado”, recorda Querol.
“No obstant, no de tots aquests llocs hi ha rastre a la seva obra; és més, hi són absents gairebé tots els més coneguts. Es pot dir que Lorca va voler ser original en aquest sentit, cosa que en un autor novell és de desitjar”.
La seva bella prosa recorre Àvila, Burgos, Granada... amb una síntesi entre la impressió viatgera, l'antropologia i la literatura en estat pur. L'ànim de Llorca era, en certa manera, total, és a dir, no parcel·lat sinó experiencial en sentit absolut.
I tenint en compte que qui està fent la descripció és un ésser humà d'una sensibilitat extrema i d'una intel·ligència molt gran, amb dots de descripció literària impressionants i un entusiasme imparable propi, no només de la joventut i del primer descobriment dels llocs, sinó de la seva personalitat”, prossegueix Querol.
L'expert suggereix que Federico pretenia trobar allò que els romàntics anomenaven el volkgeist, “l'esperit del poble”, a través de les seves descripcions.
Al Riu de la Plata, el 1933. Des de la dreta, en primer pla, Còrdova Iturburu, Ricardo E. Molinari, Gregorio Martínez Sierra, Federico García Lorca, la resta sense identificar.
“L'espai físic, la història, el paisatge humà, les pedres construïdes pels homes i la descripció dels costums, des del punt de vista de l'emoció, donen lloc a aquesta necessitat que sempre ha tingut Espanya de preguntar-se per la seva essència, diversitat i unitat.
No com a vague nacionalisme polític, que això crec que no interessava massa a Lorca, sinó com a necessitat de comprendre la pertinença al paisatge, de proveir-se de l'emoció productiva. El text és essencialment literari, però més que això, és un text humà, com tota la bona literatura”.
Portada d´Impressions i paisatges, el primer llibre que va publicar Lorca.
Per a Marías, el domini del llenguatge del celebèrrim autor i el seu caràcter altament poètic converteixen aquest llibre en imprescindible.
“Lorca era molt sensible i es fixava en qüestions que per altres haurien passat desapercebudes. Potser alguns ho consideraran massa cursi, barroc o superficial. La seva extraordinària sensibilitat el va fer gaudir molt, però també va patir molt. El viatge exacerba els sentits, i també les vivències, i ell no hi va anar aliè.
El cas és que, malgrat la seva bisonyesa i el conservadorisme imperant a l'època, no va tenir cap objecció a fer comentaris crítics o despectius, sovint relacionats amb qüestions vinculades amb la religió catòlica, o en incloure descripcions pujades de to. Això reflecteix o bé valentia o insensatesa”.
Curiosament, un d'aquests comentaris negatius que va fer per escrit va ser el motiu pel qual el professor, Domínguez Berrueta, se'n va distanciar.
Excursió a Miralcampo, a la finca dels Comtes de Romanones a Guadalajara, el 1932.
Què en queda d'aquesta Espanya que tant va emocionar el poeta? “Es podria dir que res i que, al mateix temps, segueix estant de manera molt real. Depèn dels ulls del viatger”, aventura Querol.
“És evident que la transformació del paisatge, del paisanatge, les infraestructures, fins i tot la desertització i el buidatge de l'Espanya rural, el progrés i totes les seves bondats i maldats han transformat allò que ell va descriure; però en essència a Lorca, li interessava més l'emoció que podien transmetre l'entorn i la gent, els costums o els ritus”.
Amb Ángel del Río i els nens Stanton i Mary Hogan, el 1929 a Sandaken, a les muntanyes Catskill de Nova York.
Els prologuistes sostenen que el Lorca d'Impressions i paisatges encara és baix la doble influència de la Generació del 98 i del simbolisme modernista, que es dóna la mà amb un incipient surrealisme.
“Crec que aquest llibre interessarà, i molt, qui vulgui descobrir una imatge emocional i subjectiva de l'Espanya profunda, no només de principis del segle XX, sinó de l´Espanya permanent”.
Alumnes de la Universitat de Granada de viatge amb Martín Domínguez Berrueta, davant de la Universitat de Salamanca, el 1916.
I remata Querol: “El component emocional de l'obra obre el camí del somni, consubstancial al viatge, i les portes a un viatge diferent, en què la guia turística és substituïda subtilment per la reflexió del viatger, que el lector es veu temptat de confrontar amb la seva pròpia. Per aprendre, gaudir i, és clar, somiar”.
Lorca i Salvador Dalí a Cadaqués.