Una autopista directa al mar, 20 llocs per visitar, pobles bonics i un hotel rural. Platges blaves, patis cordovesos i catedrals patrimoni de la Unesco. Una Sagrada Família apuntant al cel, una Alhambra que va enamorar el Clinton i una catedral de Santiago on arriben milers de pelegrins. Espanya es pot explorar a partir dels seus clàssics, però també aquesta màgia que només sospira entre les fulles dels tarongers i les onades del mar.
Hi ha un om centenari al costat del Duero heretat de la retina (i el cor) de Machado, una pringá que només Bécquer sap disseccionar, i una lluna que en fregar Andalusia és més lorquiana que en altres llocs. Descobrim aquesta Espanya on coexisteixen poesia i realitat.
Glòria Fortes a El Rastro (Galeries Piquer).
EL MADRID DE GLÒRIA FORTS
“Jo puc dir moltes coses,
i algunes no.
No puc dir: Madrid és la meva terra,
he de dir el meu ciment,
–i ho sento–.”
Alberti, Bergamín, Neruda; són tants els poetes que han escrit sobre Madrid com de vegades hem mirat el cel. No obstant això, creiem que avui més que mai la capital pertany a Gloria Fuertes perquè sense ella no s'entén el postisme, ni la nostra infància, ni el castís.
Forts a la Taverna d'Antonio Sánchez (Mesón de Paredes).
Gloria era aquella nena que pedalejava per Rentapeus als anys trenta i la poeta que organitzava lectures dels seus contes als bars de Madrid. La que escrivia a la Taverna Antonio Sánchez del carrer Messió de Parets amb un got de vi mirant de cara al seu temps, a l'home, a la seva ciutat.
GRANADA ÉS FEDERICO GARCÍA LORCA
Granada, carrer d'Elvira,
on viuen les manoles,
les que se'n van a l'Alhambra,
les tres i les quatre soles.
Una vestida de verd,
una altra de malva, i l'altra,
un corset escocès
amb cintes fins a la cua.
(...)
Ningú no hi va, ningú;
dos agrons i un colom.
Però al món hi ha galans
que es tapen amb les fulles.
La catedral ha deixat
bronzes que la brisa pren;
El Genil dorm als seus bous
i el Doro a les seves papallones.
Lorca i Salvador Dalí a Cadaqués.
Federico García Lorca és Andalusia en la visió més abstracta i metafòrica: des de Font Texans , el poble on va néixer el 1898, a Valderrubio , on va passar els seus estius de la infància, passant per la ciutat de Granada on va viure fins a 1916.
La ciutat de l'Alhambra es rendeix al poeta a través de llocs com el restaurant Chikito , antic cafè Alameda on se celebraven tertúlies, o l'Horta de Sant Vicenç, el sítio de la família a partir de 1926. A Granada comença el viatge de Llorca amb l'eternitat com a testimoni.
GRAN CANÀRIA I TOMÀS MORALS
Port de Gran Canària sobre el sonor Atlàntic,
amb els fanals vermells a la nit calina,
i el disc de la lluna sota el blau romàntic
riolant en la movible serenitat marina…
Silenci dels molls a la pau vergonyosa,
lent compàs de rems al confí perdut,
i el lleu xipolleig de l'aigua verdinosa
llepant els carreus del dic adormit…
Fingeixen, a la penombra, fosfòrics trenats
les esmorteïdes llums dels vaixells ancorats,
brillant entre les ones mortes de la badia…
I de sobte, esquinçant la calma, assossegat,
un cantar mariner, monòton i cansat,
aboca a la nit el deix de la seva malenconia…
Les Pedreres, Las Palmas de Gran Canària.
Encara que Benito Pérez Galdós fos el gran ambaixador poètic de Canàries, el seu camarada Tomás Morales, nascut al poble de Moya de Gran Canària, va abraçar la via modernista amb el mar i el seu temps com a temes predilectes . La relació del gran blau amb l'home, la Terra i el destí formaven per a l'autor els tres aspectes d'un sol món, com va confirmar Oda a l'Atlàntic o Poemes del Mar.
GALÍCIA I ROSALIA DE CASTRO
“Adéu, rius; adéu, fonts
adéu, rierols petits;
adéu, vista dels meus ulls:
no sé quan ens veurem.
Terra meva, terra meva,
terra on em vaig criar,
horteta que vull tant,
figueretes que vaig plantar,
prats, rius, arbredes,
pinedes que mou el vent,
ocellets piadors,
caseta del meu content,”
(...)
Estàtua de Rosalia de Castro.
Galícia no es llegeix sense Rosalía de Castro, aquella nena que amb prou feines sabia llegir i escriure i els quals Cantars gallecs (1863) van sembrar el Rexordiment gallec. Les arrels de la seva terra en forma de melodies i cançons pròpies de Galícia eclosionen a trenta-sis poemes que suposen el perfecte reflex de la visió de Rosalía i la seva adaptació del medi com a mare, com el millor sentiment.
ALBERTI I LA BADIA DE CADIS
“A la sortida del golf,
voga, negreta, l'illa,
blanca i blava, de la sal.”
Nascut a la gaditana localitat de El Port de Santa Maria , Rafael Alberti va escriure a la seva badia de Cadis des de tantes ribes com a llocs del món. Part de l'amor i la nostàlgia que processava pel mar, les seves salines i horts submarins van quedar gravats en poemaris com Mariner a terra , publicat el 1924 i guanyador del Premi Nacional de Poesia. Alberti va escriure gran part d'aquests poemes durant la seva estada a la localitat de Sant Rafael (Segòvia) , confirmant com el cor de qui neix al costat del mar es pot encongir una mica més terra endins.
Cadis.
LA CASTELLA D'ANTONIO MACHADO
“A l'om vell, fes pel llamp
ia la meitat podrit,
amb les pluges d'abril i el sol de maig,
algunes fulles noves li han sortit.
“L'om centenari al turó
que llepi el Duero! Una molsa groguenca
li taca l'escorça blanquinosa
al tronc corcat i polsegós.”
(...)
Soria al tren que recorre la inspiració de Machado.
“Som la ràbia serena d'una Espanya buidada, que es dessagna davant de l'oblit ” va ser el vers que Antonio Machado, el representant més gran de la generació del 98, va prestar a una terra que encara reivindica aquest poeta sevillà però castellà d'adopció. Fill del París simbolista i el Madrid bohemi, a Soria Antonio Machado es va convertir en un home diferent. Un professor d'institut capaç d'adaptar els elements geogràfics més rudes al simbolisme poètic d'aquesta terra de planes altes i aigües platejades, genets i traginers i sí, també llunyans passatgers.
Pati de la casa de Miguel Hernández, a Oriola.
L'HORTA DE LA VEGA BAIXA ALACANTINA, DE MIGUEL HERNÁNDEZ
“Agres horts, blaus llimonars,
de fruits, si daurats, corredors;
tan distants! que us sé si els vapors
alliberen sempre presos colomars.
Ja va el riu a regar-li els tarongers
al voltant dels seus voltants,
en detriment de l'horticultura:
oh solució, present per fi, futura!”
El punt d'unió entre la generació del 27 i la de postguerra va arribar amb Miguel Hernández, el “Perit en vidres” nascut a Oriola, poble de la Vega Baja alacantina. Els primers poemes d'Hernández mostraven una passió pel folklore guiat per el sentiment a la terra i els seus elements : la síndria i els llimoners, els coets i els bous, els solcs de la terra i aquella figuera sota la qual escrivia aquell noi alt de tant mirar les palmeres.
Vista de la ciutat i les muralles medievals de Belmonte.
LA TACA DE MIGUEL GALANES
“Després de contemplar el fons admets
que sense aigua només és buit
perforant la mudesa de la terra”
La poesia postmodernista no només focalitza la relació entre versos i paisatgisme, sinó que dóna més d'una denúncia a l'estat del medi com a costat més crític de la contemplació. Va anar a La Manxa (o Manxa, la terra seca dels àrabs), el lloc on l'autor Miguel Galanes va tornar de Madrid per trobar-se amb una terra desolada per la desertificació, com confirma en referir-se al Guadiana com “això va ser un riu” o al pou buit del poema que aquí ens acompanya i trobem al seu poemari Anyil (1997), nom en referència al color dels sòcols de les cases rurals manxegues.