A aquest costat del planeta no som conscients del paper fonamental que té el menjar a la societat japonesa. Les olors, les textures o els productes estacionals marquen el ritme gastronòmic a Japó, però també el vital.
Menjar al país nipó és un ritual que es manifesta de manera senzilla i quotidiana, que evoca records i reforça llaços entre els éssers humans. Una manera d'entendre la vida al voltant d'una taula que podrem descobrir –sense aixecar-nos del sofà de casa– gràcies al Japanese Film Festival Online, que en la segona edició ens proposa (des d'avui i fins al 27 de febrer) un viatge cinematogràfic pels sabors japonesos –del passat i del present– en quatre de les pel·lícules.
“La cultura japonesa és enormement sofisticada. És plena de codis i gestos de profund significat. Sent la gastronomia una part tan important de la seva cultura, no podia deixar de tenir una sofisticada etiqueta i estar plena d'aquests significats profunds que esmentava; els quals són expressats tant a través de la preparació com a la pròpia degustació de l'enorme varietat de plats que la conformen ”, explica Alejandro Rodríguez, coordinador d'Art i Cultura de la Fundació Japó Madrid, encarregada d'organitzar aquest festival en línia i gratuït.
Mio's Cookbook (Haruki Kadokawa, 2020), The God of Ramen (Takashi Innami, 2013), The Chef of South Polar (Shuichi Okita, 2009) i Bread of Happiness (Yukiko Mishima, 2012) són les pel·lícules del Japanese Film Festival Online que ens conviden a menjar-nos Japó (en versió original amb subtítols en castellà), però no són les úniques que ens serviran per apropar-nos a la cultura del país del sol naixent, ja que tota la programació és un autèntic viatge per la geografia japonesa, de nord a sud: Aomori, Hokkaido, Tòquio i Shizuoka, Kumamoto...
Mio's Cookbook (Haruki Kadokawa, 2020).
'MIO'S COOKBOOK'
Argument: El període Edo (que va abastar 200 anys des del segle XVII al XIX) va ser una etapa de relativa pau i maduresa cultural a Japó. En aquest context, la jove Mio lluita per forjar-se un nom com a xef a l'efervescent Edo (actual Tòquio); mentre somia retrobar-se amb Noe, la seva millor amiga de la infància, que s'ha convertit en una cortesana (geisha de classe alta) al barri vermell més important del Japó.
Ambientació: El treball d'ambientació del film és digne d'elogi, amb una exquisida reproducció dels utensilis de cuina de lèpoca. La meticulosa recreació dels plats activa el paladar de lespectador i ens submergeix en tota una filosofia del sabor, analitzant la diferència de gustos entre Osaka i Edo.
Plat d'ostres.
Gastronomia: “A Mio's Cookbook veiem una gran varietat de plats, amb preparacions en alguns casos molt més sofisticades que un bol de ramen (en altres també s'aprecia la mateixa senzillesa). Quan parlem de menjar japonès, moltes vegades oblidem que hi ha cuines regionals amb plats i sabors propis", explica Alejandro Rodríguez.
En aquesta pel·lícula podrem descobrir com la preparació d'unes ostres, per exemple, difereix completament segons es faci al gust de Kansai (regió on se situa Osaka), o al de Kanto (regió on es troba Tòquio; que rebia el nom d'Edo a l'època en què està ambientat el film), prossegueix el coordinador, que també ens parla de com a la cinta s'aprecia molt bé aquesta part emocional que el menjar té per als japonesos: “Un plat estacional pot connectar-nos directament amb una sensació de dolça nostàlgia, en associar-ho a un bon record evocat en un moment molt determinat de l´any”.
Chawanmushi.
Plats: Tal com comenta Alejandro, el Chawanmushi és un plat amb destacat protagonisme al film. Sopa quallada d'ou amb dashi, que s'elabora al vapor: “A la pel·lícula percebem la importància fonamental que té la consecució d'un brou dashi amb umami. Aquest brou, elaborat a partir de katsuobushi (flocs de bonítol secs) i alga konbu, aparentment tan senzill, és la base d'infinitat de receptes”. I trobar el punt exacte del dashi marca la diferència a l'hora d'assolir l'excel·lència a la cuina japonesa.
Una de les diferències de gustos reflectida al film entre les regions de Kanto i de Kansai és la que correspon als Tokoroten, fideus de gelatina vegetal d'agar-agar que es poden consumir tant dolços com salats.
Tokoroten.
‘THE GOD OF RAMEN’
Argument: Fa anys existia a Ikebukuro, a prop del centre de Tòquio, un petit establiment de ramen anomenat Taishoken. Cada dia hi havia llargues cues de gent esperant per gaudir el que consideraven com millor ramen de Tòquio. En només quatre hores, el propietari servia a 200 persones.
Aquest commovedor documental retrata la vida de Kazuo Yamagishi, fundador de Taishoken, i aprofundeix en l´ànima d´un home que va bolcar l'amor que sentia per la seva dona en la consecució del millor ramen. Kazuo va compartir generosament amb els seus aprenents tots els secrets de la seva tècnica, deixant aquest llegat a la humanitat.
Plats: A The God of Ramen, és fàcil destacar el plat que suposa el fil conductor d'aquest documental. El ramen és un menjar ràpid, econòmic, que satisfà i escalfa tot tipus de clients per igual. Però no per ser barata deixa de ser un plat que exigeix cura i dedicació l'elaboració i que admet una gran varietat d'estils”, recorda l'expert en cultura nipona.
The God of Ramen (Takashi Innami, 2013).
‘THE CHEF OF SOUTH POLAR’
Argument: Comèdia de culte al Japó, poques vegades exhibida a Espanya, que narra les peripècies d'un grup d'homes destinats a una expedició a la Antàrtida. Nishimura, encarregat de la cuina, s'afanyi diàriament per omplir l'estómac i el cor dels seus companys. Per això, combina imaginació, tècnica i generositat, elaborant plats japonesos, francesos o xinesos. Les seves receptes suavitzen la duresa de l'aïllament, a 54°C sota zero a l'exterior, ajudant a conservar les darreres escletxes de seny. Però què passarà quan es quedin sense ramen?
La pel·lícula està basada en les memòries de Jun Nishimura, qui realment va ser xef a la Dome Fuji Station, a l'Antàrtida. I el rodatge va tenir lloc al dur hivern de Abashiri, al nord de la regió de Hokkaido. Els colorits i suculents plats contrasten amb el gèlid i desèrtic paisatge blanc.
Gastronomia: A The Chef of South Polar veiem com la gastronomia japonesa no només comprèn els plats de creació japonesa, com el sashimi, sinó també l?adaptació al gust japonès de plats de gastronomies internacionals.
“Això sí, tots els prepara el protagonista amb una mateixa idea, ja sigui un plat francès o un japonès: la de fer del menjar un punt de trobada entre persones i un moment en què fer feliç la gent que l'acompanya”, apunta el coordinador d'Art i Cultura de la Fundació Japó Madrid.
The Xef of South Polar (Shuichi Okita, 2009).
BREAD OF HAPPINESS
Argument: La directora Yukiko Mishima ens ofereix un bell retrat estacional al paisatge rural de Toyamachi (Hokkaido, la regió més septentrional de Japó). Allà, lluny del soroll mundanal, una jove parella decideix obrir una cafeteria on cada dia s'enforna pa i brioixeria de forma artesanal. En ella, els visitants poden deixar les càrregues emocionals : la parella els acull amb calidesa i els tendeix la mà silenciosament.
Gastronomia: Fruites i verdures de temporada radiants, pa cruixent, bescuits esponjosos... Aquestes elaboracions humils, fetes amb minuciositat i des del cor, són part d'aquest esperit assossegat que transmet la naturalesa reflectida al film. Tot un ritual de sanació per a les ànimes atribulades.
Bread of Happiness (Yukiko Mishima, 2012).
Plats: “El pa al Japó és un menjar importat però adaptat als costums i gustos locals. Crida l'atenció com els diferents tipus i elaboracions de pa que es van preparant estan associats a les estacions i als productes de temporada que els propietaris de la cafeteria produeixen al paradís natural on viuen”, conclou Alejandro Rodríguez.