Amb una cursa ja assentada i respectada, el japonès Ryûsuke Hamaguchi va ser la revelació cinematogràfica de l?any passat. Primer, al febrer, va guanyar el Festival de Berlín amb el seu tríptic sobre la coincidència, la imaginació i l'esperança, La ruleta de la fortuna i la fantasia.
I, després, a l'estiu es va alçar a Cannes amb el premi al millor guió i el Fipresci de la crítica amb Drive My Car (estrena a cinemes el 4 de febrer), per seguir un recorregut de premis internacionals que, molt probablement, acabarà a Oscar el proper mes de març.
Drive My Car és l'adaptació de un relat curt de Haruki Murakami, Homes sense dones. De les només 40 pàgines literàries, Hamaguchi desenvolupa una pel·lícula de 179 minuts. Una obra mestra que es desenvolupa a un ritme propi, pausat, líric, observador, que escolta els silencis i s'atura en allò que no es veu.
Misaki i Kafuku.
Drive My Car (Condueix el meu cotxe) és un roadtrip, però un de diferent. És un roadtrip continu, rutinari. És el recorregut diari de Yusuke Kafuku entre el seu hotel i el teatre en què dirigeix una versió multilingüe de l'Oncle Vània, de Txékhov. El cotxe, un Saab 9000 vermell, molt brillant, molt present, ho condueix Misaki, una jove contractada com a xofer.
Ell sabem que pateix en silenci el dolor de la pèrdua de la seva dona i per això va acceptar aquesta feina lluny de casa, a Hiroshima. D'ella, en sabem menys, però alguna cosa amaga darrere d'aquest silenci gairebé infrangible.
El lloc tan petit, gairebé claustrofòbic, on es desenvolupa gran part de la història va ser el primer atractiu per a Hamaguchi: “les interaccions d‟aquests dos personatges tan intrigants. Totes tenen lloc dins del cotxe”, diu.
“Aquestes xerrades em van recordar converses profundes que he hagut que només sorgeixen en aquest espai tan íntim i en moviment. En estar desplaçant-se de manera constant, no estàs realment enlloc, i de vegades aquest espai ens ajuda a descobrir aspectes de nosaltres mateixos que mai no hem mostrat ningú o pensaments que no sabíem com verbalitzar”.
Una parada al camí.
Per alguna cosa donem tant valor als roadtrips, als viatges amb cotxe, hi hagi o no una destinació final clara. Siguin viatges llargs, de carreteres infinites , o per camins coneguts. Tancats aquí, el silenci ens asfixia i ens obliga a anar deixant anar aire en forma de les revelacions més íntimes.
En viatges així, les relacions comencen o acaben per tot el que es pot desvetllar. En el cas de Kafuku i Misaki, comença. Tots dos acaben deixant anar el dolor, les pors, la culpa. Fins que el seu viatge fa un tomb i prenen una altra carretera, una que va cap al passat per mirar de curar el seu present.
El de Drive My Car és el roadtrip definitiu, transcendental, un dels que et canvia la vida. I per això fa falta temps. Per això Murakami no corre, no trepitja l'accelerador, deixa que els seus personatges gaudeixin del camí, aprofundint cada cop més en les seves converses en marxa i també obrint més els ulls i l'oïda a les parades.
El Saab 9000 sempre present.
En aquestes parades, Kafuku dirigeix els seus actors, com Hamaguchi dirigeix els seus, llegint el text sense cap entonació, deixant que les paraules trobin soles el ritme, la pausa i la melodia. Kafuku s'enfronta als fantasmes del seu passat amb un actor, Takatsuki, amb qui creu que la seva dona va tenir una aventura.
Aquesta estranya relació d'enemistat i gelosia és fonamental també en el viatge, sobretot, quan l'actor li diu: “Si un vol veure de debò els altres, no li queda més remei que observar-se en profunditat, de cara, a si mateix”.
“El motiu pel qual aquest comentari, força estereotípic, afecta Kafuku, és que sent que és una 'veritat' que mai podria haver aconseguit per si mateix. 'Les seves paraules van ressonar com una cosa pura, sortida de l'ànima. Era evident que no estava actuant”, reflexiona el cineasta.
L'actuació, les màscares, la revelació d'identitats és un altre dels temes centrals d'aquest viatge en què la veritat només emergeix dins aquest cotxe, aquest cotxe ia història del cinema.