Düsseldorf: museus, arquitectura… i cervesa!
Em trobo embotida en un gruixut mico gris i als peus acabo de calçar-me unes enormes botes negres. Així, amb l'uniforme oficial de “exploradora aèria” col·locat, em llanço a fer un pas endavant tan emocionant —almenys, per a mi— com aquell que va fer Armstrong fa gairebé 22 anys. Bé, d'acord, òbviament no trepitjaré la lluna. Encara que el que sí que faré, és entrar “en òrbita”.
Tot i això, quan per fi m'animo a complir la fita, alguna cosa falla: després d'avançar tot just un metre les cames em tremolen; em paralitzo. Vaja, serà el vertigen, que ha arribat per enviar a passeig la màgia del moment.
També és lògic: em trobo sobre tres immenses i gairebé invisibles xarxes d'acer de 1.500 metres quadrats i tres tones de pes que es troben suspeses, a 25 metres del terra, sota la cúpula de vidre del K21, el museu d'art contemporani per excel·lència de Düsseldorf. I és clar, impressiona: què em creia jo que seria això?
Resulta que aquesta fantasia d'obra d'art no és res més que In Orbit, la instal·lació de l'argentí Tomás Saraceno que des de fa uns anys també és tota una atracció del museu —avís per a navegants: actualment, per motius de Covid-19, no se'n permet l'accés—.
Düsseldorf: museus, arquitectura… i cervesa!
Una estructura que, així, a primera vista, resulta una mica surrealista: entre les tres xarxes superposades, diverses bombolles immenses llueixen com un mar de núvols. La particularitat és que hom pot formar part de l'obra i recórrer-la.
En el meu cas, a mitges: després de decidir no mirar cap avall, al buit, sota cap circumstància, aconsegueixo mantenir l'equilibri, fer petits passets i tornar ràpid a terra ferma abans que el cor m'exploti. Quina pujada.
I sí, Tomás Saraceno mereix que hagi dedicat ni més ni menys que tres paràgrafs sencers d'aquest article a parlar-ne, però el K21 -Kunstsammlung o col·lecció d'art del segle XXI- és molt més que això. Per descobrir-ho es fa més que necessari recórrer les tres plantes pausadament, entrar a cadascuna de les seves estades i comprovar, en primera persona, què es cou a l'esfera de l'art contemporani mundial.
Sorpreses de la mà d'artistes de la talla de Ai Weiwei, Ei Arakawa, Wolfgang Tillmans o Margarete Jakschik apareixen a cada pas, i una acaba encantada amb aquesta borratxera d'art tan inusual.
Al germà bessó del K21, el K20, es pot arribar en un autobús de cortesia que connecta tots dos edificis cada pocs minuts. Aquest es troba més al centre, molt a prop de l'ajuntament de Düsseldorf i al cor d'un nucli històric que durant la Segona Guerra Mundial va quedar reduït un 85% a cendres.
Allí, sota la seva imponent i ondulada façana grisa, són altres noms els que es fan amb el poder: obres de Kandinsky o d'Henri Matisse, de Picasso, Miró, Magritte, Dalí, Francis Bacon, o la gran col·lecció del gran Paul Klee, llueixen a les parets i m'alegren el dia. Però quina meravella és aquesta.
Ens estem recreant a l'art, però és que aquesta ciutat, la capital de l'Estat de Renània del Nord-Westfàlia, és una gran entesa en això. I si no, atents a les xifres: més de cent galeries i una vintena de museus ho confirmen. Al costat del K20, de fet, la cosa no fa més que augmentar.
Allà, a la Grabbeplatz, hi ha el Kunstverein i el Kunsthalle, tots dos exultants després de reobrir les portes el maig del 2021 després de mesos sense rebre visitants. Un pla cultural que només amb això ja ens dóna per a un parell de dies d'immersió. I després, què? Doncs després queda tot Düsseldorf per explorar, que això no ha fet res més que començar.
DE CERVESES I PASSEJOS PEL RIN
La vida flueix amb força pels carrers de Düsseldorf, on, arribada la primavera, als veïns els convenç això de gaudir de la vida a l'aire lliure. Per això, si s'aterra a la ciutat durant els mesos en què el sol es deixa veure en tota la seva esplendor, el millor serà passejar. Passejar molt.
Començant, per què no, per aquests carrerons plens d'encant al voltant de l'Altstad t —zona antiga— que, encara que amb un patit passat, encara compta amb racons que han aconseguit conservar l'encant de temps llunyans.
Façanes de maó vermell s'alternen amb aquelles altres de tons pastís on florits balcons i porticons de colors auguren molta, però que molta història darrere les seves parets.
Bicicletes per allà —i també per allà—, petits comerços, una mica d'art urbà, restaurants… i bars! Al voltant de 260, per ser exactes, concentrats als carrers del centre, especialment al Kurzestrasse , despleguen les seves taules i cadires per fer honors a aquest sobrenom pel qual Düsseldorf és conegut més enllà de les fronteres germanes: el bar més llarg del món, en diuen. I serà que tenen raó.
Düsseldorf i el Rin: l'escapada perfecta
Per això potser és el moment precís per comprovar què sap una Alt, la famosa cervesa autòctona. Negra i ben fort, caldrà prendre-la a poc a poc, vaja que la seva alta graduació ens esmorrin i quedi molt per fer. Per exemple, apropar-nos a la Heine Haus, la casa del 1832 on va viure el poeta i escriptor local Heinrich Heine, avui convertida en un centre cultural i literari important.
Prou a prop també hi ha un dels carrers més glamurosos —i cars— d'Alemanya. Perquè si d'alguna cosa entenen —també— a Düsseldorf, és d'elegància: a la Königsallee , ubicada al costat d'un bell canal que va conformar en el passat el fossat que envoltava la muralla antiga de la ciutat, es concentren les millors botigues i galeries de luxe.
Tiffany´s, Loewe o Dior… i també el mític edifici de Warenhaus Tietz, un enorme centre comercial d'estil art nouveau construït el 1909 de la mà de l'austríac Joseph Maria Olbrich —un dels fundadors de la Secessió vienesa, per cert—.
Königsallee: un dels carrers més glamurosos —i cars— d'Alemanya
Travessem la Burgplatz, segons diuen, una de les places més belles d'Alemanya construïda després de la guerra, i tornem a viatjar en el temps. Allí roman dret la també bella torre de Schlossturm o torre del castell, l'únic que va quedar de l'antiga fortificació de la ciutat, incendiada el 1872.
Avui, per cert, allotja el Museu Marítim i és pràcticament veïna a la basílica de Sant Lambert, la torre recargolada de la qual —en la seva reconstrucció es va utilitzar fusta humida, d'aquí el resultat— amaga una llegenda: expliquen que fa segles s'hi va casar una jove que va jurar ser verge. L'església es va estremir tant en saber que era fals, que la seva torre va quedar així. Expliquen que el dia que hi contregui matrimoni una noia que conservi la virginitat, tornarà a la seva forma original. Fa 200 anys que esperen…
I ara sí: el Rin. Les escalinates que parteixen del Burgplatz funcionen com a amfiteatre davant de la llera del riu i són meravelloses per seure-hi a no fer res. O bé, sí: a observar. Perquè no hi ha millor escenari on prendre el pols a la vida de la ciutat que aquest.
Músics i artistes de carrer amenitzen les jornades mentre que locals i forasters passegen, recorren la zona amb bici, xerren, mengen i, en definitiva, gaudeixen del bo de la vida. Precisament la ribera del Rin ens condueix fins al nostre destí següent: i compte, perquè s'acosta explosió arquitectònica.
El Neuer Zollhof, de Frank O. Gehry
EL MEDIENHAFEN: ENTRE EL CEL I EL SÒL
Resulta que els antics magatzems portuaris de la ciutat, ja en desús i pràcticament abandonats, van captar totes les mirades ja fa alguna dècada, quan es va decidir atorgar-los una nova vida. De quina manera? Brindant carta blanca a grans noms de l'arquitectura internacional que es van posar fil a l'agulla per aixecar alguns dels edificis més espectaculars de Düsseldorf, molts convertits en icones. El nou i el vell va passar a conviure en un espai, el MedienHafen. Un atractiu més per al turisme.
El primer va ser l'inconfusible Frank O. Gehry , que amb el seu conjunt de tres construccions dansaires de disseny orgànic, el Neuer Zollhof, ja va canviar completament l'estampa de la zona cap al 99. Als seus voltants arribarien a poc a poc els estudis de David Chipperfield, Joe Coenen, Steven Holl o Claude Vasconi per aportar més i més vida.
Ens prenem de la colorida façana d'aquest últim, amb una mena de trampolí a la seva zona més alta, i trobem a faltar a els populars flossies, uns graciosos ninots de colors a grans dimensions realitzats per l'artista Rosalie, de Stuttgart, que com si es tractés d'un exèrcit en ple assalt, van decorar durant anys la façana de l'antic Rogendorf-Haus. A causa del desgast de les figures per les inclemències meteorològiques, es van retirar.
Al MedienHafen, allò nou i allò vell conviuen en un mateix espai
Les que sí que pul·lulen per la zona pujades a pedestals —també per la resta de la ciutat— són altres figures: les Stylites, escultures realistes de persones comunes de la ciutat elaborades per l'artista Christoph Pöggeler. Una parella, un fotògraf, un treballador o una mare amb el seu fill en són algunes… la gràcia és trobar-les.
Tan de moda va aconseguir posar-se el MedienHafen, que no només al voltant de 700 empreses es van instal·lar a la zona, moltes dedicades a la comunicació. També es va anar convertint, amb el pas dels anys, en un referent gastronòmic de la ciutat: els millors restaurants —compte, amics foodies— són aquí.
El Rheinturm, “la Torre del Rin”
Però les coses com són: per a una experiència d'alçada, literal, el millor és pujar al capdamunt d'un altre d'aquests emblemes arquitectònics desplegats per Düsseldorf. I en aquesta ocasió és a tir de pedra: al mateix MedienHafen hi ha el Rheinturm, “la Torre del Rin”.
Una esvelta construcció de 240 metres on pujar amb qualsevol d'aquestes excuses: per gaudir d'un festí gastro a Qomo, el restaurant japonès; per contemplar les vistes a 360º de tota la ciutat —en els dies clars es pot veure fins i tot la torre de la catedral de Colònia de lluny—, o per trobar el millor punt final a la nostra particular ruta per aquesta ciutat cosmopolita, viva i trencadora, que sempre —sempre— sorprèn.
Auf Wiedersehen, Düsseldorf! I gràcies per tot.