Johnny Depp i Winona Ryder en una escena d''Eduardo Manostijeras'.
Els bons directors de cinema us fan somiar. Els millors et porten de viatge a un món propi, el seu, del qual no voldries tornar mai més. El de Tim Burton és inconfusible, i els fonaments del seu imaginari, que té una incondicional legió de fans (molts d'ells, bossa de Malson abans de Nadal en rialla) van quedar plasmats en una obra cimera del cinema nadalenc: Eduardo Manostijeras.
Quelcom injuriat (incomprès, potser?) en els últims anys, Burton mereix ser reubicat a l'Olimp del qual mai no va merèixer ser expulsat, encara que la seva versió d'Alícia sigui, si més no, discutible. No per la gent de bé. Gents agraïdes que als 90 es van empassar compulsivament, per a sorpresa dels seus pares, una pel·lícula que, aparentment, no tenia cap ni peus. Fins i tot la persona que va donar forma al seu guió, Caroline Thompson, va dir de la història en un primer moment que era el més ximple que havia llegit mai. La delicada faula d'un noi inacabat, que en comptes de mans tenia una mena de tisores.
La idea d'un noi que pot crear bellesa i destruir-lo va ser l'embrió d''Eduardo Manostijeras'.
El millor d'aquesta pel·lícula estrenada el 1990, una fantasia fosca, divertida i entranyable protagonitzada per Johnny Depp i Winona Ryder, és que té un munt de lectures, però si et quedes a la més superficial... continua sent una meravella original i deliciosa. Com no podia ser altrament, va néixer del caparró d'un adolescent, el mateix Burton, que se sentia aïllat i incomprès al seu barri de Burbank, Califòrnia. De la seva infelicitat va brollar un dibuix, el de un noi prim i despentinat que tenia llargues i afilades fulles en comptes de mans, capaç de crear i destruir, com el mateix cineasta va explicar més tard.
Burton va tirar endavant el seu projecte, no sense dificultat, gràcies (o malgrat) a l'èxit del seu primer Batman (1989). Amb un pressupost força modest –compensant amb torrents d'imaginació i de personalitat– va aconseguir milions de recaptació a tot el món i convertir-se en pel·lícula de culte que no ha envellit gens ni mica. Ell mateix ha dit que no és la seva millor pel·lícula però sí la seva favorita, i probablement sigui també la nostra.
El conte gòtic de Tim Burton va marcar tota una generació als 90.
A continuació, nou coses de les moltes, moltíssimes, que vam aprendre veient Eduardo Manostijeras:
1. No hi ha Nadal sense el seu conte tenebrós. Ja us parlàvem fa uns dies d'aquesta tradició –de què forma part el mateix Dickens– i per a la qual Burton se les pinta sol. No en va, anys després, la seva fantasia animada Malson abans de Nadal (Henry Selick, 1993) es convertiria també en pel·lícula de culte. La naturalesa edulcorada i benintencionada del Nadal demana a crits un contrapunt, un calfred que ens recordi que l'altra cara de la moneda és fosca i això és el que aconsegueix l'equilibri.
2. La solitud és un tema fonamental que només aborden amb encert els més grans, més encara per Nadal. La de Burton ha estat una gran font d'inspiració per a ell, que ha elevat a la seva expressió més poètica la idea de la persona inadaptada. Sempre s'ha aliat amb els que l'entenen millor: Winona Ryder havia patit assetjament escolar per vestir 'de noi' a l'escola i va interpretar amb sentiment (tenyida de rossa al clàssic estil Burton, com més tard lluiria Christina Ricci a Sleepy Hollow) una adolescent que primer sent recel i rebuig cap a Edward i després... ja sabeu la resta. Diuen que Depp va plorar com un nadó en llegir el guió per primera vegada, i, des de llavors, ha seguit Burton fins als confins del millor (i pitjor) cinema: Ed Wood (1994), Sleepy Hollow (1999), Charlie i la fàbrica de xocolata (2005), La núvia cadàver (2005), Sweeney Todd (2007), Alícia al país de les meravelles (2010), Ombres tenebroses (2012) i Alícia a través del mirall (2016, produïda per Burton).
El personatge de Vincent Price va ser creat específicament per a ell.
3. El Nadal és el millor moment perquè donem la benvinguda a algú que arriba... amb un missatge diferent. Edward, que ha crescut en un castell gòtic, no encaixa a la (pesadillesca) arquitectura kitsch i colorista de la urbanització on viu la família que l'acull. Burton es va proposar reproduir el Burbank dels anys 50 en què ell havia crescut i va trobar-lo a Lutz, una ciutat de Florida que representa aquest món d'aparent perfecció sota el qual hi ha més d'esquerda. Un estrany arriba a aquest microunivers i ens recorda que estem massa obsessionats amb el nostre fútil i buit estil de vida, cecs a qui estan necessitats al nostre costat, incapaços d'abraçar realment algú que surti de la norma.
4. El Nadal és, també, romàntic, i aquesta pel·lícula n'és una prova. Sí, tenim exemples de sobres en la història del cinema, però aquest començament i final amb ressons de Wendy i Peter Pan, aquest amor impossible (que recorda La Bella i la Bèstia i El Fantasma de l'Òpera, aquesta escena en què Edward (Depp) talla un àngel de gel i Kim (Ryder) balla sota els flocs de neu... són difícilment superables. Més si els protagonitzen una de les parelles més populars dels noranta. Depp es va enamorar bojament de la seva companya de repartiment (recordem aquell tatuatge de Winona Forever que va lluir durant anys) i no podem culpar-lo, ens va passar a tots.
Johnny Depp i Dianne Wiest en una memorable escena de la pel·lícula.
5. Sempre és bon moment per viatjar, més encara per Nadal. Ja sigui per tornar a casa, per trobar-ne una de nova o per anar al lloc que ens sigui més estrany, com li passa a l'Edward, i trobar un tresor inesperat. I, com Edward, és temps per viatjar lleuger. El particular sentit de l'humor de Burton arriba a cotes inspiradíssimes en el moment en què vesteixen Edward perquè es mimetitzi amb l'entorn, posant-li la roba a sobre de la cuirassa que porta. Als espectadors de la (modesta) Espanya dels 90, a més, ens va fer viatjar a un lloc on la gent tenia més d'un cotxe, hi havia els matalassos d'aigua, les assecadores i les cases amb jardí del darrere.
6. La tragèdia sempre és a tocar (encara que sigui Nadal). I ja hi serà el malastruc de torn (com el personatge d'O-Lan Jones) per recordar-ho. Si ets diferent, al principi seràs el centre d'atenció, però arribarà aquell moment en què deixis de ser... i tornis a la teva mansió gòtica, segurament amb el cor trencat. Les coses bones i dolentes, belles i doloroses, la vida i la mort són cares d'una mateixa moneda, i no passa res per acceptar la segona i donar-li cabuda a les nostres faules més belles. La figura del creador, encarnada per Vincent Price com a Dr. Frankenstein és un altre element tràgic de la història, també més enllà de la pantalla. El paper es va crear específicament per a ell i va haver de ser més llarg, però l'actor estava molt malalt d'emfisema i Parkinson, per la qual cosa la seva aparició es va reduir finalment.
7. Una mare és una mare. Encara que no sigui la teva. A la pel·lícula és interpretada per l'estupenda Dianne Wiest –“Avon truca!”– i sembla que el personatge es va inspirar en la mare de la guionista, Caroline Thompson, que tenia el costum de portar estranys a casa. Wiest va construir un rol arquetípic propi de les pel·lícules més emotives (i nadalenques, insistim), el de la mare 'locatis' que confia cegament en un desconegut i trastoca la vida de tothom. Vegeu les recents dues entregues de Paddington (si no les has vist, estàs trigant).
El cèlebre ball de Winona Ryder sota la 'neu'.
8. La música no ho és tot, però gairebé. I més si està composta per Danny Elfman. Aquesta era la seva quarta col·laboració amb Burton i és, segons admet el compositor, la feina més estimada i personal. Burton va somiar inicialment fer d'Eduardo Manostijeras un musical –després s'ha endut, efectivament, a les taules– però va rebutjar finalment la idea. L'àlbum de la pel·lícula és immortal i pots escoltar-lo a Spotify.
9. Les pel·lícules per a (adults que segueixen sent) nens són les millors. Diu la llegenda que quan Tom Cruise estava valorant interpretar el paper d'Edward, feia preguntes com "Però com pot anar al bany? Com va poder sobreviure sense menjar tants anys?"... I així no es pot. I que consti que ens encanta Tom Cruise. Però feu-vos com a nens. És lúnic camí.