L'any de la teva vida
(Versió disponible en anglès) A la vida prenem decisions constantment. Unes són crucials, altres banals. Unes determinen el nostre futur proper, moltes altres només el present; però n'hi ha algunes, que poden arribar a marcar la resta de les nostres vides. L'Erasmus n'és una. I qui ho ha viscut, sap de què parlo.
Tot comença amb una destinació, un bitllet d'anada i una maleta plena d'il·lusions i expectatives, però també de pors, dubtes i incertesa. D'aquesta sensació de volar cap a un horitzó nou.
Anys després, nostàlgia a part, puc dir alt i clar que no em vaig equivocar, que cada un dels dies que vaig passar allà no es van semblar gens al que jo esperava trobar-me, que cadascuna de les persones que vaig conèixer no eren com jo les havia imaginat, eren, i són, molt millors.
Me'n vaig anar amb mil raons per partir, i vaig tornar amb un milió per quedar-me; me'n vaig anar perquè volia descobrir un lloc, i vaig tornar amb una llar i una família que van néixer entre quatre parets a les quals no vaig trigar a trucar casa.
Qui em diria a mi que aquella ciutat que vaig veure per la finestreta de l'avió aquella tarda de mitjans de setembre es convertiria a casa meva.
Qui em diria que dormiria a estacions, aeroports i fins i tot vaporettos. Que hauríem de sopar al passadís de la residència perquè tots no cabíem en una habitació. Que seria el primer any que no voldria que arribés l?estiu.
Aviat descobreixes que tots els tòpics són certs, començant per la burocràcia: un nou número de mòbil, un compte bancari, un carnet d'universitat i les dues paraules més odiades: 'Learning Agreement', perquè qui no hagi fet malabars per convalidar les assignatures, que pagui la primera ronda de xopets.
Pots viure en pis o residència, trepitjar més o menys la Universitat i cuinar, o trobar algú a qui li encanti fer-ho.
Uns aprenen l'idioma, altres tornen a casa amb un accent entre canari i andalús. Uns troben l'amor cada nit i els altres, una nit, troben l'amor de la seva vida.
Però si hi ha alguna cosa que tots els Erasmus tenen en comú, és la festa.
Qui no recorda aquesta targeteta amb aquestes tres lletres blaves? ESN: la clau que obria les portes de totes les discoteques.
Sí, és cert. No seré jo qui ho negui. Els Erasmus surten gairebé tots els dies de la setmana (i dic això de gairebé perquè sempre hi ha alguna excepció). Pot ser que arribi un moment en què el teu cos se'n ressenti i se't passi pel cap quedar-te a casa, però llavors sempre es planteja la mateixa qüestió: i si just avui em perdo alguna cosa emocionant?
Ha arribat l'hora de reconèixer-ho: estimats pares que vau creure (o no) que anàvem a classe, ja sabeu la veritable raó que la nostra darrera hora de connexió fossin les 7 del matí.
El tòpic de la festa és cert, igual que allò que tard o d'hora acabes ajuntant-te amb espanyols encara que t'haguessis proposat que no ho faries. També diuen que és més fàcil aprovar, i normalment ho és, encara que jo també n'he vist molts fent colzes de valent.
Què fa l'estudiant Erasmus quan no està de festa? Una de les millors coses de la vida: viatjar. Creuar Polònia a PolskiBus, descobrir Amsterdam amb bicicleta, colar-se a les casetes de l'Oktoberfest a Munic, atapeir-se de xocolata a Brussel·les, recórrer amb cotxe el sud d'Itàlia, veure capvespre al Sena...
Tants records, tants moments... Deu mesos que són tan intensos com una vida i en què tot es magnifica (em ric jo de Gran Hermano).
Deu mesos en què aprens, aquesta vegada de debò, que els amics són la família que un tria, que vint-i-tants anys només es tenen una vegada a la vida, que aquesta vida és massa curta per despertar-se al matí amb remordiments; i massa llarga per no tenir alguna ressaca. Que el Cola Cao és un bé de primera necessitat, que planxar és prescindible i que això de portar un horari està sobrevalorat.
I un dia et sorprens a tu mateix passejant per aquells carrers sense rumb fix, amb aquelles persones que han esdevingut una part fonamental de la teva vida, i t'adones que ja no trobes a faltar el teu llit, perquè el teu lloc hi és.
I per molts anys que passin, per moltes ciutats que acumulin les soles de les teves sabates, cap no tindrà res a fer front a la que va ser testimoni del teu Erasmus. Perquè és teva, perquè tens tantíssim que agrair-li com escales té la Torre Eiffel i monedes la Fontana di Trevi.
Perquè en part avui ets el que ets gràcies a com et va fer. Perquè tots els camins arriben a aquella plaça, a aquell bar de mala mort, a aquella parada de metro.
Què importa d'on vens, i què importa on vas, si ara hi ets. Feliç record. Feliç Erasmus.