El Carligte
Van venir de llunyans llocs seguint la seva misteriosa llegenda i aquí van trobar el seu paradís. Aquests colons ens descobreixen l'altra Costa del Sol, allunyada de mansions i bullici.
Malament anem si quan esmentem la Costa del Sol tan sols ens assalten aquests clixés que associem a Marbella. Perquè, si decidim mirar a l'est de Màlaga, hi ha una altra Costa, també del Sol, que viu sense voler fer soroll, menys massificada i lluny de tota ostentació.
És el litoral que defineix el perfil de ** l'Axarquia, ** un d'aquells llocs on donar curs també a més d'un estereotip, sí, però en aquest cas són permesos, perquè van néixer d'aquells viatgers romàntics que, al sud de Estimbagoss, exalçaven una estètica pintoresca, una llum desbordant, un paisatge demolidor...
Port pesquer de Caleta de Vélez
I sí, alguna llegenda segons la qual encara perviu l'esperança de creuar-te amb un bandoler pel camí –en Alfarnate , per cert, es conserva la venda més antiga de tot Andalusia, per si algú s?anima–.
Avui dia, no són pocs els que vénen des de terres llunyanes fins aquí a la recerca d'aquest imaginari tan... autèntic? Hi ha qui diria “bucòlic” ... i altres es quedarien simplement a folklòric. Per mi, l'Axarquia encarna l'Espanya real.
Visitar molts dels petits pobles, romàntics i emblanquinats, és com fer un salt enrere en el temps, amb ramats de cabres com a punts als turons, rucs pasturant a la distància, carrerons estrets molt anteriors a la invenció del cotxe i cases de poble apilades unes sobre les altres als vessants de les serres”.
Les paraules són de Alan Hazel, americà que, amb l'holandès Marc Wils, va abandonar fa onze anys “la sorollosa i implacablement atrafegada vida de Londres”.
Junts van arribar a un poblet de l'interior d'aquesta comarca malaguenya, Canilles d'Oli –el balcó de l'Axarquia– per regentar ** El Carligto , un exclusiu mas allunyat conscientment de la civilització,** que pren el nom d'una curiosa adaptació fonètica de l'eucaliptus que definia la propietat, i on hom pot pensar que és a la mateix cim del món.
Saló del Carligto, on el color blanc es barreja amb els tons càlids de la fusta i del terra de fang
Als 31 pobles i 67 pedanies de l'Axarquia, sembla que el temps no vol voler avançar. Ni el temps ni els cotxes es poden permetre anar amb una mica de pressa.
Amb unes carreteres més que sinuoses i un asfalt que sembla haver-se quedat petrificat des dels anys 70, la durada dels trajectes no respon a cap lògica, i el concepte de prop pot oferir més d'una sorpresa.
I segurament aquest aïllament –provocat també per un laberint de quilòmetres de carrils sense asfaltar del que emergeixen, dispersos, a l'atzar, punts blancs en forma de minicortijos–, ha permès que, malgrat tenir el mar com a companyia, “el turisme aquí no s'ha descontrolat”.
Ho diu l'holandesa Clara Verheij, propietària amb el seu marit, André Both, de ** Cellers Bentomiz **, a Sayalonga.
Fa més de vint anys van buscar un canvi de vida i van arribar a l'Axarquia amb la intenció de “construir cases belles” , ell, mentre ella, antropòloga, es dedicava a ensenyar anglès.
El passat mudèjar a Árchez, un altre dels pobles de l'Axarquia
Es van instal·lar en una finca envoltada de vinyes, i el que va començar com a hobby es va convertir en mode de vida i fins i tot van edificar allà un bonic celler inspirat en la Bauhaus, per cert.
“Si ets emprenedor, hi ha moltes possibilitats en aquesta àrea. Possibilitats que la gent local no acostuma a aprofitar”, precisa Clara. Avui ja coneixen de sobres aquests terrenys tan costeruts on ni els rucs es permeten entrar; encara que sí que hi trobaràs, desafiant les lleis de la gravetat, a adobats paisans amb les seves espardenyes.
I avui també saben que la brisa del proper mar d'Alborán, l'alçada de les vinyes i els terres de pissarra són perfectes perquè se'n surtin raïms com la moscatell d'Alexandria –el seu Ariyanas sec mereix col·locar-se com a blanc de capçalera– o la vaig romé.
Les muntanyes de l'Axarquia a Frigiliana
També va mirar l'Axarquia, i també al seu interior, l'anglesa Tanya Miller. ** Frigiliana és el llogaret més bonic de Màlaga,** potser d'Andalusia i, si ens entestem, gairebé, gairebé d'Espanya.
Durant nou anys, i com que cada vegada fan més estrangers, Tanya només venia aquí uns dies de vacances a l'hivern –estiu ja és una altra cosa, i molts ja saben que al seu país d'origen l'asfixiant vent de terral ni treu el cap–, però fa un any i mig va obrir un petit hotel boutique, Miller's.
Porta i taronger a Frigiliana
Les dades diuen que un de cada tres habitants de Frigiliana és estranger (com també passa a Comares, a Còmpeta...) .
Els veuràs passejant per les sinuosos carrers empedrats, entrant en alguna d'aquelles cases amb façanes tan blanques que sembla que les pinten cada matí, sorgint de les portes de colors i... seduïts, és clar, per “la calor de la gent i la seva predisposició a una bona festa en qualsevol moment”, reconeix Alan Hazel, del Carligto.
Típic carrer blanc del poble de Frigiliana
“Els llocs no tenen dret a ser tan escandalosament deliciosos”, deia l'escriptor americà John Dos Passos sobre Nerja , l'expressió màxima del que suposa una Torre de Babel, encara que per a molts d'aquests estrangers 'adoptats', els ja 'axàrquics', potser –i curiosament– ja sigui massa turístic.
No obstant això, aquí també es troba la pedania de Maro, des d'on, novament mirant a l'est, arrenquen les que sens dubte són les platges més belles i salvatges i els penya-segats més fascinants del litoral malagueny.
Una costa que aixopluga peixos amb noms que semblen trets d'algun conte infantil: pintarroja, soldat, ferrera, sampedro... i que es col·loquen ordenats a la llotja de la Caleta de Vélez, competint amb el millor escamarlà de la costa i entre quantitats de petxina fina i sardines.
Beneït espeto, alimentant la llegenda foodie de les guinguetes d'aquesta costa.
El tradicional espès de sardines malagueny
A l'Axarquia se'n parlen desenes d'idiomes; però també hi ha mil i una arestes que marquen la seva orografia, i tres climes que semblen emportar-se constantment la contrària. Aquest és, doncs, un territori dispar.
Per això, pots arribar als anomenats “Pirineus del Sud” –llegeixi's Alfarnate, amb una horta envejable i on fins i tot apareixen les neus a l'hivern–, i recalar a una regió interior, més seca, més ocre, construïda amb ametllers i oliveres.
I també, sí, de ramats de cabres que paralitzen els cotxes, fins a aparèixer, un cop passat l'embassament de la Viñuela –d'un blau que sembla extret d'una postal dels anys 60, i amb la 'mirada' posada a La Maroma, el pic més alt de la província–, a la vega, ja propera al mar, on una catifa de fruits subtropicals ens traslladen a la mateixa Califòrnia.
Penya-segats de Maro-Cerro Gros
Aquesta imatge i aquest clima van inspirar el científic alemany Hans-Dieter Wienberg per impulsar a la dècada dels 70 la producció d'alvocat a la comarca.
“Vam portar milers i milers d'ossos de Mèxic, criem plantes i ensenyem el seu cultiu als vivers”, recordava anys enrere. Actualment, és la regió espanyola que més alvocats cultiva.
En aquesta terra també hi treballen alguns dels majors productors de maduixes silvestres, de coriandre i de les encara més exòtiques flors comestibles, com Peter Knacke i Til Runge.
També alemanys, que van aconseguir que al seu dia el Bulli, Dani García, Pedro Subijana i fins i tot, xefs francesos coneguessin el poble de Benamocarra, on han instal·lat la seva empresa Sabor & Salud.
Rosques carreres típiques del poble d'Alfarnate, amb un toc d'anís, canyella i clau
Sense la màgia i la complexitat del seu terreny, l'Axarquia, sens dubte, no tindria (el mateix) sentit. Bé, sense això i, avui dia, sense aquests nous ‘pobladors’ que han trobat aquí el seu territori.
Només esperem que la serena 'conquesta' no vagi a més... i que en el futur no l'hem de reclamar.
_*Aquest article i la galeria adjunta va ser publicada al número 121 de la Revista Condé Nast Traveler (octubre) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web ) i gaudeix d'accés gratuït a la versió digital de Condé Nast Traveler per a iPad. El número de Condé Nast Traveler d'octubre està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _
Coquines a la llotja del port de Caleta de Vélez