Aquesta roca arrodonida característica de Sálvora.
“Un thriller intrèpid protagonitzat per les nostres àvies amb mocador”. Així agrada a la directora Paula Cons definir L'illa de les mentides (estrena 24 de juliol a Filmin), la pel·lícula que, per fi, treu de l'oblit les heroïnes de Sálvora, tres dones, María Fernández, Josefa Parada i Cipriana Oujo, que a la matinada de l'1 al 2 de gener de 1921 es van llançar al mar a buscar supervivents del naufragi més gran de la costa gallega, el Santa Isabel, o el Titanic gallec.
“Jo, en realitat, sóc periodista, i sempre m'agrada escriure coses basades en històries reals”, explica Cons, que debuta a la ficció amb aquest llargmetratge. “A més, la història de Galícia la controlo força i em va sorprendre molt que de sobte em va arribar una amiga, també periodista, que havia vist una petita exposició sobre el naufragi… I jo no tenia ni idea d'aquesta tragèdia, ni d'aquestes senyores, em vaig quedar totalment al·lucinada, vaig començar a estirar el fil i m'hi vaig enganxar definitivament”.
Les tres heroïnes de Sálvora.
Les tres dones (joves, perquè cap superava els 25 anys) eren habitants de Sálvora, l'illa major que dóna nom a l'arxipèlag parteix del Parc Nacional Marítim Terrestre de les Illes Atlàntiques de Galícia des de 2008. Sálvora tanca la ria d'Arosa pel nord. Com bé diuen a la pel·lícula, “és l'escullera de la costa continental”. La seva orografia única demostra aquest flagell històric i constant als seus arrodonides roques granítiques, anomenades bitlles. Aquestes bitlles contres les que el Santa Isabel, un gran transatlàntic que anava recollint passatgers entre Bilbao i Cadis per després passar a Argentina, es va xocar aquella fatídica nit.
“En la realitat, va ser com una concatenació de mala sort: un far antic i molt petit en un lloc on hi ha tempestes, un far al costat, molt més gran, que feia 16 anys que esperava una òptica… I després hi ha múltiples teories: com anava el capità, la tempesta…”, relata Cons. Ella, va decidir omplir els buits que deixa la història real amb una mica de llegenda gallega. “Fabul amb molts elements llegendaris o veritables de la història i de la costa de Galícia. Com els raqueiros (pirates terrestres que provocava l'enfonsament de vaixells amb torxes per després quedar-se amb el botí), que són molt de la Costa da Morte, per això se'n diu Costa da Morte”.
El color de les aigües atlàntiques.
Maria, Josefa i Cipriana es van llençar al mar a dorques, a les rudimentàries i pesades embarcacions que tenien llavors, sense pensar-ho dues vegades. Aquella nit no quedava gairebé ningú al llogaret de Sálvora, poblat per colons, i elles es van passar hores remant fins a rescatar 48 persones (213 més van morir). "Probablement, eren les millors marineres que podies trobar en aquell moment", diu Cons.
Quan la notícia va arribar a terra ferma, van convertir aquestes tres dones (més una quarta que, en realitat, no es va tirar al mar) en heroïnes, les van donar homenatges merescuts, les van premiar amb diners i medalles. Fins que un dia la premsa va decidir ennegrir la gesta i les van culpar d'haver robat els morts. “Potser si haguessin estat homes, no haurien gosat tacar-los el nom i n'hauríem sabut avui. Però va ser tan senzill com que algú aixequés un fals testimoni per llançar-les a l'oblit absolut”, continua la directora.
Maria i Josefa, heroïnes sense voler.
Després, van caure en l'anonimat… Al trauma posttraumàtic que patien per l'experiència del salvament, es va unir tota aquesta atenció no reclamada i les va convertir en heroïnes (la idea de la instrumentalització de l'heroi en les tragèdies, molt lligada a la crisi actual, és un tema fonamental al film), juntament amb aquesta idiosincràsia gallega molt per dins, que s'engrandia perquè aquestes dones eren analfabetes intel·lectuals i emocionals que havien viscut sempre en aquesta petita illa. “Elles suposo que devien estar incòmodes, van continuar vivint a l'illa, i després se'n van anar a viure a la costa, els diners que van guanyar dels homenatges els van invertir en propietats, casinyes…”, revela Paula Cons.
UNA ILLA ENCARA SALVATGE
Sálvora es pot visitar avui amb permisos especials en embarcacions privades o vaixells que després ensenyen l'illa en visites sempre guiades i un aforament màxim diari d'entre 150 i 250 persones tot l'any. No es pot passar la nit allà, ni tan sols hi ha banys, ni aigua potable. Queda el far (el nou, al qual va acabar arribant l'òptica), el pazo del Marquès, la capella (que va ser abans la taverna marinera) i les ruïnes del llogaret de colons, en què van viure aquestes tres dones i que va ser abandonada pels darrers colons l'any 1972.
Les platges de Sálvora.
L'illa va ser propietat de la família Otero, el Marquès de Revilla, fins al 2007 quan la va comprar Caixa Galicia. El senyor de l'illa la utilitzava com a vedat de caça i per això encara queden cérvols per allà, que ell mateix portava per després caçar-los. Els colons que hi vivien estaven obligats a donar-li una part del que obtenien de la terra. Era un sistema pràcticament feudal que va sobreviure fins fa res allà.
La part positiva del règim terrible? L'illa s'ha conservat pràcticament salvatge fins avui. “L'illa és tremenda, té aquesta puresa perquè no hi ha res modern, no hi ha cap cable. La interferència màxima era l'estela d'un avió”, explica Cons.
Precisament per això i per les dificultats meteorològiques i marítimes per arribar diàriament fins a l'illa (és un viatge de 50 minuts amb vaixell des de Ribeira o O Grove), no van poder rodar tota la pel·lícula a Sálvora. “Vam estar diverses setmanes allà, però també vam rodar a Sant Vicent do mar, que té les mateixes pedres, les bitlles. De fet, una cosa curiosa és que, en algunes seqüències, quan creus que ets a Sàlvora el que es veu al fons és Sálvora”. **
L'illa de les mentides s'estrena el 24 de juliol a Filmin i participarà al Festival de cinema de Xangai.
Darío Grandinetti i Nerea Barros al llogaret de Sálvora.