Les mols de pedra ocre es troben inserides al Duomo de fàbrica barroca
Imagineu-vos viatjant en un veler on es parla grec, seguint el sol cap a ponent a la recerca d'un port segur. La tempesta els empeny cap a una cala natural les aigües de la qual es troben protegides per un ample i pla esperó de roca ocre, i allí prenen terra, resant per trobar aigua.
On menys ho esperaven, sota uns rocosos penya-segats, els marins troben una font d'aigües dolces que brollen a escassos metres de l'oceà, vessant-se sobre les onades. Allò només pot ser obra dels déus, o potser, l'estada d'algú. Guiats per la força que aporta saber-se en terreny diví, grecs i fenicis van decidir construir sobre aquella illa, al costat de la font, la ciutat més cèlebre entre les colònies hel·lenes: Siracusa.
Illa d'Ortigia, el lloc on avui es troba el nucli antic de Siracusa
El brollador va prendre el nom de "font d'Aretusa", i els antics mites grecs van cobrar sentit. Aquell rierol envoltat per les onades només podia ser aquella nàiade, la jove Aretusa, convertida en aigua dolça per escapar del déu Alfeu, una altra deïtat fluvial. Tot i això, el déu la va trobar, malgrat els esforços d'Artemisa per proporcionar a la noia un refugi segur a l'illa d'Ortigia , on avui dia s'assenta el nucli històric de Siracusa.
El mite d'Aretusa i Alfeu representa literàriament, tal com només podien preveure els grecs, l'esdevenir històric de la ciutat. Fundada per colons grecs que buscaven escapar de la pobresa del Peloponès, Grècia no va deixar mai marxar del tot els siracusans. Els atenesos i els seus aliats de la lliga de Delos van intentar atrapar la ciutat a l'embolic de la Guerra del Peloponès, protagonitzant un dels setges més cèlebres de l'antiguitat.
Siracusa s'assentava i assenta sobre l'illa d'Ortigia, el refugi proporcionat per Artemisa per a Aretusa, i allà, igual que la jove nàiade, van resistir els siracusans els atacs navals dels atenesos, cèlebres marins les galeres dels quals eren la màquina de guerra més temuda del Mediterrani.
Castello Maniace
Els siracusans van demanar ajuda a Esparta, i aquesta va contestar enviant a un només dels seus generals, de nom Gilipo. Va ser aquest espartà, criat a la fèrria societat lacònia, educat amb l'única finalitat de vèncer batalles, qui va aconseguir guiar els siracusans cap a la victòria, encunyant una dita que faria plorar de vergonya els atenesos que l'escoltaven a la seva àgora: “un sol espartà val més que dos mil atenesos”.
Aquestes paraules ressonaran a les nostres orelles quan ens aboquem a la plaça Minerva i ens sentim petits en contemplar les columnes dòriques del vell temple d'Artemisa. Les mols de pedra ocre es troben inserides a el Duomo de fàbrica barroca, com si l'antiguitat volgués aferrar-se a la ciutat, i alhora, Siracusa es resistís a abandonar el passat.
Aretusa escapa d'Alfeu, que alhora, crea amb el seu obsessiu afany un lloc de somni on no passa el temps. Aquest pensament es torna recurrent quan, des de la plaça Minerva, caminem cap al sud, rumb al castell de Maniaces. Els arquets de les cases, de bona pedra blanca, semblen allotjar reunions d'espadatxins esperant la víctima, un alt funcionari de la corona espanyola o un comte sicilià amb deutes impagables. Els terrats allotgen vida i bullici, i dels patis coberts per esplendoroses buguenvíl·lies sorgeixen nens juganers i gossos entremaliats que fan olor de la pasta alla norma preparada per les seves àvies. Tal com sempre devia ser aquesta illa, i com mai no deixarà de ser-ho, joventut i vellesa s'ajunten mentre els capitals dòrics del Duomo es pregunten on és el temps, i per què es va aturar a Siracusa.
A l'oest del Teatre Comunale s'obre un laberint de carrerons que bé podria pertànyer a una medina tunisiana, les aromes del qual arriben llunyans a través del Mediterrani. També els musulmans, com els atenesos, van fixar les seves ambicions a la sempre pròspera ciutat de Siracusa. Els mahometans, però, sí que van aconseguir vèncer les defenses naturals de la ciutat, i Siracusa va ser musulmana durant més de dos-cents anys.
La herència cultural que van portar els conqueridors africans es va deixar sentir en l'art i l'arquitectura sicilianes, i encara ho fa en la seva gastronomia. Els dolços són a l'illa una cultura a part: mereixen menció d'honor els cruixents cannoli, la massa del qual, fregida en oli, fa olor de canyella i sap a pistatxo, transportant-nos amb la seva crema cap a latituds africanes.
Purament grec, llatí i Mediterrani és el gust sicilià pel que ells mateixos anomenen “cibo di strada”, “menjar de carrer”, servida en tot tipus de llocs ambulants que jalonen cada cantonada de les ciutats i pobles de la illa. Allí es poden degustar els pani ca meusa , panets farcits amb melsa i pulmó de vedella saltejats amb mantega de porc.
En passejar per Siracusa, hom té la sensació que no passa el temps
Els amants de la triperia tocaran el nirvana, mentre que la resta es preguntaran quina mosca ha picat al redactor per recomanar aquest bocata. La raó és simple: menjant una pani ca meusa s'experimenta al paladar la pròpia història de Siracusa. Primer, un regust fort, de guerra i supervivència amb aroma a espècies orientals, gregues i fenícies. Després, una calma grandiosa en què el sabor de la carn s'expandeix, donant a llum estrelles com ho va ser Arquimedes, símbol de l'edat d'or de la ciutat. Més tard arriba l'últim regust salat, la mantega aferrada als forts sabors de la melsa fregida, provocant una aroma semblant al pernil serrà sofregit.
I és aquí, en recordar el nostre embotit patri, quan apareix davant nostre la història d'una Siracusa que durant segles va ser part de la Monarquia Hispànica, els llaços dels quals amb la península mai no han pogut desanudar-se del tot.
Hi ha molt d'Andalusia als patis enjardinats de Siracusa, així com de Mèrida i Còrdova. Un se sent al sud del Tajo en treure el cap a les ruïnes del temple d'Apol·lo, perdre's pels bulliciosos mercats, i percebre en els crits dels botiguers el gust pel seu ofici. El sol crema i el cel brilla mentre el Mediterrani exerceix de mirall per a les terres que s'hi miren, mostrant les cares dels qui comparteixen les seves ribes.
En penjar els peus dels murs que envolten el castell de Maniaces, mentre les gavines criden ferotges al nostre voltant i l'escuma del mar esquitxa les nostres sandàlies, sentirem que Siracusa ens convida a dormir, com si estiguéssim a casa nostra, bressolats pels seus braços. L'últim amagatall d'Aretusa, la casa d'Artemisa, sempre ha ofert un matalàs als que han entrat respectant: i com a bona dama siciliana, només es mostrarà a qui primer demostri conèixer el seu passat.
Com a bona dama siciliana, Siracusa només es mostrarà a qui primer demostri conèixer el seu passat