El primer en arribar a Cali, Colòmbia, és acostumar-se al soroll. Tant trànsit, tantes motos i les busetes, tan endimoniades, conformen un paisatge sonor que et deixarà una mica atordit. La gran migració de nyus del Serengueti és una fila de preescolar ben organitzada en comparació amb una cruïlla qualsevol de Cali-calabozo, com agradava de dir-la Andrés Caicedo, un dels nostres protagonistes.
En alguns trajectes amb taxi o amb autobús hauràs d'estar atent a els sots, més grans i misteriosos que l'Amazones. I si passeges per certes zones durant la nit –“ donant papaia”, diuen aquí, o donant l'oportunitat, diríem nosaltres– et deslliuraràs de l'angoixa de contestar wasaps fins que aconsegueixis un telèfon nou.
Un cop preses les degudes precaucions per moure'ns per aquesta ciutat, Cali és un lloc de cinema: comencem un recorregut que ja no existeix.
Caliwood o el Grup de Cali va ser, com es pot imaginar, un nom donat a un grup de joves calers que feien cinema –entre altres coses– i que van posar de cap per avall la ciutat a la dècada dels 70s. “El país s'esfondra i nosaltres de rumba” és una de les seves frases d'aquells anys, i una de les que representen més bé aquest grup que es va gestar entre sexe, drogues i rock and roll. I salsa, per descomptat.
Andrés Caicedo va ser el màxim exponent de la generació, es va suïcidar amb 25 anys (el 1977): “a partir dels 25 anys la vida es comença a repetir”, deia, advertia, l'escriptor de “Que visqui la música!”, novel·la que va convertir Cali en un personatge literari i ell mateix en un mite calent.
Luis Ospina, de qui Caicedo deia: “és l'única persona que conec que ha vist més cinema que jo”, va ser el més longeu (2019) i es va encarregar de deixar-nos un autoretrat audiovisual del Grup de Cali, un documental de tres belles hores i mitja: “Tot va començar per fi” (2015).
Tot va començar per fi, de Luis Ospina (2015).
Carlos Mayolo, segons diuen, el més entregat a l'hedonisme tropical fins a l'últim dels seus dies (2007), va ser també actor –i estrella– a moltes de les pel·lícules i curtmetratges del Grup de Cali. Ospina deia: “Caicedo és un geni, Mayolo és genial”. Caicedo, Ospina i Mayolo són la trinitat santíssima d'aquesta generació.
CALIWOOD: CALI ARQUEOLÒGIC
Abans de recórrer els carrers de Cali, com un arqueòleg innocent, buscant les restes de la generació Caliwood, visito un dels supervivents a casa seva als afores de la ciutat. Eduard “la rata” Carvajal va ser el fotògraf de Caliwood. Va ser el que va fer les famosos fotos a Andrés Caicedo –que ara són la seva imatge més icònica– un matí assolellat de dissabte davant de les portes del cineclub. El que va gravar desenes d'hores de material darrere de càmeres. El que va ser memòria audiovisual del Grup de Cali.
M'ensenya fotos de rodatges: “aquest, va viatjar”, “aquest, també va viatjar”, “aquest, també va viatjar”, diu entre rialles i solemnitat mentre assenyala a la pantalla tots els que ja han mort. “La rata” és dels pocs que segueixen vius, dels pocs que, com ell diu, encara no han viatjat. Mentre explica anècdotes d'aquells anys tan salvatges, prenem cafè i escoltem bugalú. “Passàvem diversos dies de rumba, i en qualsevol moment l'Andreu es posava a escriure. S'asseia a taula, del saló o la cuina, i començava a teclejar, rapidíssim: clac-clac-clac-clac. Per això li comencem a trucar Pepe metralla”.
Neó del Teatre San Fernando, Cali, Colòmbia.
Amb les pistes que m'ha donat “la rata” començo a buscar els llocs on el Grup de Cali es va convertir en mite. M'apropo a l'edifici que, al seu dia, va acollir el famós cineclub. El teatre San Fernando, a prop de l'estadi de l'Amèrica de Cali, al carrer cinquè amb carrera 34, ja no reuneix hippies i intel·lectuals davant de la pantalla. Hitchcock, Bergman i Buñuel han perdut el panteó.
El lloc on Andrés Caicedo, amb Luis Ospina i altres companys, projectava pel·lícules cada dissabte, i repartia fulletons amb les seves ressenyes i crítiques de cinema, ara és una església, una església evangèlica. Pare, Fill i Esperit Sant han reemplaçat Caicedo, Ospina i Mayolo. A la salsa, el periquito i l'Olivetti. D'aquells anys només en queda el cartell, a dalt de l'edifici.
RUMB A CIUTAT SOLAR
Segueixo la ruta que no existeix carrer cinquè a dalt, cap al nord, cap a Ciutat Solar: la comuna hippie en què van viure alguns. Cali és tropical i 32 graus transpiren la meva guaiabera. Cali-calentura abrasa. Les ciutats grans, tropicals i allunyades de la mar no s'expliquen bé. Aquesta calor no s'entén entre avingudes i trànsit.
Amb un suc de tres fruites arribo a la porta del que va ser Ciutat Solar, al centre històric de Cali: el lloc on gairebé tot va començar. A Ciutat Solar feien festes, cinema, tertúlies, fotografia. A Ciudad Solar va viure Caicedo. A Ciudad Solar, en els primers anys dels 70 –tot arriba una mica més tard aquí–, es va viure el maig del 68 i tot el que això suposava. A Ciutat solar s'ajuntaven viatgers, pintors, cineastes, escriptors, fotògrafs.
Andrés Caicedo al cineclub, Cali, Colòmbia.
Ciutat Solar és un edifici de dues altures, amb parets blanques i finestrals grans de fusta. La façana no està gaire cuidada, sembla un edifici mig abandonat. El carrer és desert i la porta de la casa oberta. Entro a Ciutat Solar demanant permís a l'aire: “Hola, hi ha algú?”. Entro a Ciutat Solar emocionat, com un madridista el Bernabéu.
L?interior està en obres i en silenci. Al mig de la casa hi ha una obertura per on passa el sol –potser vindrà el nom– que deixa veure la segona planta. Ara sí que surten els amos: “Ha fet bé entrant”, em diuen Alícia i Lisímac, "una porta oberta és una invitació a entrar".
Les portes, bigues, pilars són de fusta; el terra, de rajoles amb mosaics. La segona planta és a punt de caure, no es pot pujar. Des de baix es veu l'habitació on va viure Caicedo i l'habitació on “la rata” va muntar la cambra fosca per revelar fotografies. Del que va ser Ciutat Solar només en queda el nom, a més de molts records. Alícia i Lisímac volen muntar una casa cultural, de moment no hi ha plata. M'acomiado. Surto a buscar la següent parada un recorregut que ja no existeix.
ELS TURCS, SER I NO SER
El restaurant Los Turcos, de menjar libanès, és un dels més antics de Cali, obert des del 1960. S'hi reunien polítics, escriptors, intel·lectuals, estudiants d'Univalle (la universitat pública més gran de Cali) i també, és clar, la generació Caliwood. Ospina, Mayolo, Caicedo i companyia van passar moltes hores de tertúlia en aquest restaurant (fins i tot es diu que Caicedo va estar a Los Turcos el matí abans de suïcidar-se).
Cartells "La Llanterna", al Barri de Sant Antoni, Cali, Colòmbia.
L´especialitat de la casa, que segur van gaudir durant les seves llargues converses, és el suc de mandarina (pur suc: sense aigua, sense llet, sense sucre) que ara descansa sobre la meva taula. Víctor Hugo, el cambrer, que fa quaranta anys que treballa aquí, em recomana la safata àrab: quibde fregit, arròs amb pollastre i ametlles, cafta cebada, tabbule, indis mixtos i pa àrab.
Amb el estómac ple i feliç –realment estava deliciós– espero el cafè, per emportar (“indi menjat, indi anat”, em va dir una companya l'altre dia només acabar de menjar). El local és ampli, còmode, lluminós. M'imagino el Grup de Cali al voltant d'una d'aquestes taules fumant, bevent, discutint sobre pel·lícules, llibres i revolucions. Gairebé els puc veure, escoltar-los.
Però no, aquest no és pas el lloc. Víctor Hugo em desperta del somni: “fa nou anys el restaurant es va mudar”, l'original era a poques quadres. Mateix menjar, mateixa beguda, mateix ambient, mateix –i genial– cambrer, però no, aquest lloc, exactament, tampoc existeix. El record de Caliwood és borrós.
CORDIKI I QUE VISCA LA MÚSICA
Camí fins a l'edifici Cordiki, al començament de l'avinguda sisena, on Andrés Caicedo es va matar prenent seixanta pastilles de seconal el dia que va rebre la primera edició de la seva novel·la Que visqui la música! Cordiki és un edifici alt, blau i, aparentment, abandonat; no s'hi pot entrar.
Balada per a nens morts, Jorge Navas (2020).
Caicedo mai no va saber com enfrontar-se als avatars diaris, i així ho va reflectir en nombrosa correspondència que ha estat publicada recentment, també en fragments dels seus guions, a “Cali-calabozo” escriu: “Sí, odio tot això, tot això, tot. I ho odio perquè lluito per aconseguir-ho, de vegades puc vèncer, d'altres no. Per això ho odio, perquè lluito per la seva companyia. Ho odio perquè odiar és voler i aprendre a estimar. M'entenen? Ho odio, perquè no he après a estimar, i en necessito. Per això, odi tothom, no deixo d'odiar ningú, a res… a res, a ningú, sense excepció!”.
Al documental Balada per a nens morts, sobre l'obra de Caicedo, de Jorge Navas, un altre boníssim director calent, Luis Ospina diu que “Caicedo és el Kurt Cobain de la literatura colombiana”. Penso a Caicedo i Cobain mentre miro cap a les finestres del primer pis, busco l'apartament 101, en què se suposa que va viure Caicedo. Diuen que la seva mare va ser la primera a arribar, que el va moure de l'escriptori al llit, li va tancar els ulls, li acaricio els cabells i li va parlar fins que va arribar l'ambulància.
“Mamacita”, comença la carta que Caicedo va enviar a la seva mare el 1975 en un primer intent de suïcidi (dos anys abans de matar-se), “un dia tu em vas prometre que qualsevol cosa que jo fes tu la comprendries i em donaries la raó. Si us plau, intenta entendre la meva mort”. No hi ha res al voltant de l'edifici que recordi Caicedo; ni un mural, ni una signatura, ni una xapa.
¡Que visqui la música!, d'Andrés Caicedo.
PARC DE VERSALLES: RUMBA I LICOR
Continuo la ruta per l'avinguda sisena, una avinguda molt caicediana, en direcció al Parc de Versalles. En molts dels seus textos apareixia aquesta avinguda, molt freqüentada als 70s, ara continua sent un lloc de rumba, ball i licor. Cada pocs metres hi ha un bar, un restaurant, una discoteca. L'avinguda sisena aguanta el pas del temps.
Des de l'edifici Cordiki fins al Parc Versalles, on Maria, la protagonista de Que visqui la música, surt a rumbear a les primeres pàgines, hi ha només deu minuts a peu. Pels carrers perpendiculars que alimenten l'avinguda sisena es deixa veure el turó de les Tres Creus, una muntanya que presideix Cali amb tres creus enormes a sobre.
“A Cali es van posar tres creus al capdamunt del turó perquè no entrés el diable, el problema és que el diable ja era a dins i no va poder sortir”, aquest fragment del documental Cali: de pel·lícula (1973), d'Ospina i Mayolo podria explicar la sensació que sentia Caicedo en aquesta ciutat, a la seva Cali-calabós.
Salsa, rock, Héctor Lavoe, Rolling Stones, cinema, periquito, solitud, ficció, marginalitat, violència; el retrat d'una ciutat que va devorar Caicedo. Quina fina és la línia entre el refugi i la presó, devia pensar moltes nits.
Encara que la majoria dels llocs on Caicedo i el Grup de Cali es van convertir en mite ja no existeixin, encara es pot recórrer la ciutat a través del que van ser, del que van deixar escrit i gravat. Al final del dia, Cali és Caicedo, Caicedo és Cali. Cali-cedo, proposo, d'ara endavant.