Per conèixer l'Etna, cal conèixer els pobles del voltant
Si veiem la Terra com un ésser vivent, podem imaginar trobar-nos a la pell i entendre els volcans com els pocs llocs on aquesta capa es renova.
Així és com ens endinsem a l'Etna, el volcà actiu amb més altura de la placa Euroasiàtica. Ens hi apropem des de Catània, ubicada a l'est de la illa de Sicília. Va ser fundada dalt d'un turó pels grecs el 729 aC, i avui segueix tenint aroma a mars de l'Antiguitat , recordant a les civilitzacions que una vegada la van habitar. Fenicis, àrabs, romans... Qui marca el ritme de totes elles és l'Etna –o Mongibello en sicilià–, fumejant permanentment i filtrant-se com a postal a molts dels carrers.
Catània ha estat destruïda set vegades a caprici del volcà , segons compte Carmel Giuffrida. "Tenim un catàleg enorme d´erupcions". El geòleg està convençut que a l'Etna no li agrada la rutina. “ Una de les seves característiques és fer allò que li dóna la gana. És un anarquista, o un artista”.
L'extrema aridesa de l'Etna
Les primeres panoràmiques les veiem des de Nicolosi, porta d'accés des del costat sud. Parem davant d'un bosc de pins que cobreix el cràter pel qual va emergir la catastròfica erupció del 1669 . Continuem avançant mentre enumera els cinc cràters de la cimera i les més de 300 ventilacions que existeixen als flancs.
“Si comparem la història de la Terra amb una pel·lícula, nosaltres vivim en un fotograma i els volcans són llocs on lenergia de transformació es veu molt més ”.
Recorrem cases arrasades per l'Etna, enterrades a terra i de les que només sobresurt la teulada, caves, pedreres i crestes àrides fins arribar al Refugi Sapienza, el punt més alt al que es pot accedir amb cotxe.
El músic Giuseppe Severini a Randazzo, la localitat més propera al cràter de l'Etna
Comencem a entendre els desastres i les sorts d'estar al costat de l'Etna: qui es troba a la muntanya viu lligat a la pedra. La nostra ruta segueix cap a Belpasso –pas bonic en italià–, un nom que va ser adquirit després del terratrèmol del 1693.
Dramaturgs com Nino Martoglio van néixer en aquesta població i la van convertir en un exponent del teatre sicilià, en què la mitologia grega es barreja amb una gestualitat pròpia de les cultures volcàniques: els actors de l'Etna imposten la veu i el cos com la lava s'arrela a la terra.
Cettina Muratore i Mario Morabito van dirigir la que va ser la primera companyia teatral del poble, el Gruppo Teatre Città di Belpasso . Ens trobem al cementiri per buscar les restes d'Antonino Russo Giusti , un altre dels autors més representatius.
Tots els nínxols són negres, com el color que envaeix l'Etna. Cettina es mou veloç mentre assenyala les diferents pedres. "Aquestes són de lava realment antigues, és més moderna, es veu per la claredat i per l'estil". Se les coneix a la perfecció.
Instruments medievals elaborats per Giuseppe Severini
Més tard, Mario –que a més a més és escultor– ens convida al seu taller . Hi confessa quina és la pedra que escull per treballar. “La que és a la superfície de la terra, es refreda més ràpid i ja està modelada”. Parla apassionat, movent els braços com si estigués recitant un vers en sicilià, mentre ens deixa tocar una Maternitat.
"No vaig a buscar una figura perfecta, sinó no utilitzaria aquesta pedra i treballaria en basalt o marbre". Ens acomiadem dels carrers de Belpasso, on abunden les llegendes, amb mascarons làvics i altres escultures que són part de la Città delle 100 Sculture, la Ciutat de les 100 escultures, un projecte que organitza simposis d'escultors –anomenats Belpasso, Or Nero dell’Etna (Belpasso, Or Negre de l'Etna) – per cobrir el poble d'obres d'art.
Mario Morabito i una de les seves obres
Arribem a Bronte, famós per la seva collita de festuc i pels Gullotti . Des de fa sis dècades, aquesta família custòdia i comparteix una col·lecció privada amb més de tres-centes peces de carretti sicilià_._ Aquest carretó de fusta va començar siend o un mitjà de transport agrícola entre els segles XIX i XX i es va convertir en símbol de la iconografia folklòrica de l'illa per les manifestacions artístiques i històriques enregistrades en ell.
A Bronte ens espera Nino Russo, un tendre poeta de 79 anys que encara que viu a l'altra banda del volcà va créixer al costat del riu Simeto, el cabal del qual neix molt a prop a les muntanyes Nebrodi. Diversos dels seus versos estan dedicats a les aigües, que descobrim a mesura que ens relata un dels seus textos.
Il Rovittese està ambientat en zona lavica i escrit en gran part en dialecte. “Hi ha sons que són a tota la Sicília però no a Bronte”, diu. “El nostre dialecte és especial, ja que va ser un poble aïllat”.
Tot i això, l'únic llenguatge que se sent és el del Simeto . A Bronte no es mou ni una ànima, només un petit so a mitja tarda quan travessa el Circumetnea, el ferrocarril que va començar com a tren de vapor al segle XIX i comunicava les poblacions amb Catània. Ara, continua fent la volta a l'Etna, recorrent plantacions de festucs, formacions de lava i camps cítrics.
El poeta Nino Russo, un dels escassos habitants del poblet de Bronte
El nostre següent objectiu és Randazzo, un poble medieval on tot és passat. Els carrers, les esglésies, els portals i les teulades estan dominats pel to fosc de la lava. Es tracta de l a ciutat més propera al cim del volcà.
Giuseppe Severini, un músic artesà que té el seu taller a la zona, posa una mica de color al panorama. A casa seva tot és llenya, recordant que en aquest lloc la feina dels ebenistes és tradició. Al seu taller trobem instruments d'una altra època : tambors, campanes, llaüts de l'Edat Mitjana... Els té organitzats per tipus de llenya : avets, pins, oliveres, xiprers, salces vermelles.
“Cadascuna dóna un maneig propi a l'instrument, també una ressonància”. Ell mateix construeix les peces i, per aconseguir-ho, acudeix a l'Etna a la recerca de materials.
El castanyer és el més preat, ja que la seva escorça dura és perfecta per a les vores. “Creix amb les virtuts del volcà, un terreny que aporta més àcid i metalls a terra, dissenyant una llenya resistent”, diu. En tocar-la, té alguna cosa agresta. Està polida, coberta amb vernís o una unió de mel i oli, però no té un humor dolç. Una mica com el mateix Etna.
L'escultor Vito Guardo amagat darrere d'una de les seves nimfes de pedra volcànica
Després de recórrer algunes vinyes, travessar Linguaglossa i poblacions que transcorren entre rutes estretes, arribem a Aci Trezza , antic poble de pescadors. El seu nom li va donar el riu Aci, desaparegut per una erupció.
Passegem pel malecón al costat de Vito Guardo , un home a qui la paraula cansa més que l'escultura. “L'escultor no fa poesia, dóna l'oportunitat per fer-la”, diu mentre descriu una de les seves obres més grans amb la boca petita. Nascita di Venere és una nimfa de 2,30 metres d'alçada que va començar sent un immens bloc de pedra làvica i que va acabar donant la benvinguda als cotxes que passen la rotonda d'entrada a Gravina di Catania.
Tot i això, moltes tardes com avui, Vito recorre al mar. Li agrada veure els Faraglioni –les gegants roques de basalt que, segons la llegenda, un dia Polifem va llançar contra Ulisses– i dir: “Cada civilització viu de la pedra que troba”.
Amb el capvespre enrere i una olor de lava marinada, tornem a Catània. En poc més d´una circumferència de 140 quilòmetres hem estat a molts llocs. I en moltes èpoques.
Alfio Rapisardo
***** _Aquest reportatge va ser publicat al **número 119 de la Revista Condé Nast Traveler (juliol-agost) **. Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler de juliol-agost està disponible en la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit . _