Des del 2012 Amsterdam presumeix d'Eye Filmmuseum, un museu dedicat exclusivament al cinema: exposicions de Andrei Tarkovsky, de Chantal Akerman o de Martin Scorsese ; exhibicions amb innombrables objectes de la història del cinema, des d'un mutoscopi que mostra escenes de Chaplin fins i tot elements del cinema modern que et permeten actuar en una escena de pel·lícula; i, per descomptat, sales de cinema, el museu té quatre sales que projecten pel·lícules tot el dia.
Un ferri des d'Amsterdam Central, la icònica estació de tren dissenyada per Pierre Cuypers (el mateix arquitecte del Rijksmuseum), és la manera més ràpida d'arribar al Eye Filmmuseum , ubicat a Amsterdam Noord (el barri més nou i modern de la ciutat). Cada cinc minuts surten ferris gratuïts que creuen el riu IJ i, en pocs minuts, et deixen gairebé a la porta del museu.
Secrets d´un matrimoni, Ingmar Bergman (1974).
Només passar la recepció, hi ha una petita -però bella- selecció de la àmplia col·lecció de pòsters de pel·lícules que té el museu ( més de 47.000 pòsters, des de clàssics a blockbusters actuals): Teorema, de Pier Paolo Pasolini o Secrets d'un matrimoni, d'Ingmar Bergman són alguns dels que pengen pels passadissos. La selecció de pòsters va canviant i, a banda d'una ullada general per la història del cinema, mostra clarament els progressos del disseny gràfic.
La pel·lícula Viatge a la lluna (1902) de Méliès es va inspirar en l'obra de Julio Verne.
“Representar la realitat és una aspiració humana tan vella com nosaltres mateixos o és que, els mamuts dibuixats a les cavernes no són un primer intent de complir aquest somni?”, diu la primera inscripció que veus en entrar a l'exposició permanent a la planta baixa del museu. Al costat, un enorme croma verd –de quin altre color seria– et llança a coprotagonitzar el primer viatge a la lluna, de la pel·lícula francesa Le voyage dans la Lune, rodada el 1902 pels germans Meliés, i confirma que hem aconseguit el vell anhel de representar la realitat, fins i tot millorar-la, a través del cinema.
Una mica més endavant hi ha unes cabines on pots veure trossos de pel·lícules. Per exemple, a Dorothy, de El mag d'Oz, passejant per una terra desconeguda i dient la famosa frase “we are not in Kansas anymore”, que va acabar sent una dita popular als Estats Units (i significa que ja no ets en una zona segura i coneguda). O a James Dean, a Rebel sense causa, discutint borratxo amb els seus pares a la comissaria.
També tens l'opció de jugar un trivial cinematogràfic, amb fins a tres participants, en què descobriràs curiositats i posaràs a prova els teus –probablement insuficients– coneixements del món del cinema. La cabina és una immersió total i en surts repetint frases icòniques: “que la força t'acompanyi”, “m'encanta l'olor del Napalm als matins”, “mantingues els teus amics a prop, però els teus enemics més a prop”, “francament, estimada, m'importa un bledo” (i, aquí, recordo un amic argentí que deia que mai no va conèixer ningú que sabés què és un bledo).
Arriba la part tècnica de l'exposició i és que no tot són llums i estrelles al cinema. C com funciona el mutoscopi –que permetia veure pel·lícules, però d'un en un– o com funciona el zootrop –que mitjançant girs ràpids de dibuixos genera la il·lusió de moviment. També aprendràs què és el nitrat de cel·lulosa plastificat o cel·luloide, que avui dia coneixem com “rotlle antic de pel·lícula”, i quan es va començar a utilitzar.
Eye Filmmuseum, Amsterdam.
Per recuperar energia el museu compta amb un restaurant envoltat de finestrals que ofereixen una vista panoràmica del riu IJ. Mentre gaudeixes de un sandvitx, uns raviolis, una cervesa, un cafè o un còctel (“agitat, no barrejat”, que diria algun agent britànic) els vaixells creuen des de totes les posicions: una escena totalment cinematogràfica.
A l'exposició temporal es mostra part de l'obra de Guido Van Der Werve, un artista neerlandès que, a través d'interminables paisatges, partides d'escacs, esports de resistència i música clàssica, explora i palpa la futilitat de l'existència. Així es diu aquesta col·lecció de curtmetratges: “Palpable Futility”.
Guido van der Werve a Eye Filmmuseum, Amsterdam.
Durant aquest viatge, en gran part autobiogràfic, veiem Van Der Werve corrent al voltant de casa durant dotze hores; de peu al Pol Nord durant 24 hores, mentre la terra gira sota els peus; o caminant solitari sobre una vasta extensió de neu amb un vaixell enorme trencant el gel i apropant-s'hi.
“In the morning I can't wake up, in the afternoon I am bored, In the evening I am tired, and at night I can't sleep”, així comença el primer curtmetratge. Recorda aquestes pel·lícules d'Éric Rhomer en què no passa res, i passa tot. Passa la vida.
Quan surts del museu tot sembla tret d'una pel·lícula. I és que és la vida és bonica si la mires amb els ulls adequats, si saps mirar-la.