Màlaga amb els ulls de Picasso
Una altra cosa no, però el dia que José Ruiz i María Picasso van batejar el seu fill, es van quedar bé a gust: Pablo Diego José Francisco de Paula Juan Nepomuceno Maria dels Remeis Cipriano de la Santíssima Trinitat Ruiz i Picasso -i aquí una ha de confessar que ha hagut de consultar Google més d'una i dues vegades fins a aconseguir escriure-ho bé- va ser el nom que van adjudicar al seu primogènit quan aquest va obrir els ulls per primera vegada el 25 d'octubre del 1881.
Expliquen que els seus plors s'escoltaven des de l'exterior de casa seva al 36 de la Plaça de Reg, avui transformada a la romàntica Plaça de la Mercè i un dels emblemes de la capital malacitana. Encara que aleshores ningú no tenia ni la més mínima sospita, òbviament, que havia nascut un geni universal.
La qüestió és que tot i que Picasso només va viure a Màlaga els seus deu primers anys —després va marxar amb la seva família cap a la Corunya i tan sols va tornar en cinc ocasions puntuals—, aquest va ser temps més que suficient perquè s'empapés de aquestes arrels de sabor del sud que, d'alguna manera o altra, sempre va mantenir amb si.
L'artista, que va marcar un abans i un després a la història de la cultura occidental, va arrencar la seva pròpia davant de la Mediterrània, entre els carrerons del cor malacità i sota la imponent llum que desprèn Andalusia.
'Malaga loves art', al Soho malagueny
COMENCEM PEL PRINCIPI
Hotels, botigues de records plens de souvenirs, restaurants o cafeteries: el nom de Picasso apareix a cada cantonada quan es camina per la capital malaguenya deixant palès l'immens orgull amb què els ciutadans presumeixen del seu veí més il·lustre.
En una façana del modern Soho, la ciutat reivindica el seu amor per l'art –Malaga Loves Art– amb Picasso per bandera. Amb ell, Marisol, Banderas, o el mateix Chiquito de la Calçada fan força en el missatge.
No obstant això, per fer-li honors —de veritat de la bona—, el seu fort és arrencar aquesta ruta on tot va començar: a la Plaça de la Mercè , la mateixa on va dur a terme els seus primers jocs infantils, es troba l'escultura que Francisco López li va dedicar el 2008.
Assegut en un banc, com contemplant el pas del temps, Picasso espera els que s'animen a fer companyia abans de continuar el seu camí. Camí que, en el nostre cas, té una nova parada una mica més enllà.
La Màlaga picassiana
Perquè precisament la casa natal de l'artista —avui número 15 de la Mercè— és actualment la fundació que porta el seu nom: Fundació Picasso-Museu Casa Natal. Una visita necessària per entendre els seus orígens i els de la família, d'essència burgesa, que va llogar a finals del XIX el segon pis de l'edifici on avui s'exposen utensilis, fotografies i objectes personals dels Ruiz Picasso.
Entre les joies que atresoren algunes de les sales repartides per la resta de plantes —la fundació va anar conquerint el terreny— hi ha des de valuoses ceràmiques elaborades per l'artista als quaderns de dibuixos preparatoris que va fer per a Las Señoritas de Avignon. També llibres il·lustrats per ell i altres grans com Miró o Chagall, i fins i tot una interessant col·lecció de litografies.
Abans de seguir el camí, una paradeta a la cantonada de la Mercè amb el cèntric carrer Granada ens fa topar amb l'Església de Sant Jaume, del 1490 i la primera cristiana després de la conquesta de la ciutat pels Reis Catòlics. Nosaltres ens quedem amb la importància històrica, però també amb un altre detall: és el temple en què Pablo Ruiz Picasso va ser batejat al cap de pocs dies de néixer.
Enfront, una placa fa memòria, a la façana de la farmàcia que va pertànyer a la família Mamely, que en aquella botica José Ruiz, el pare de l'artista, es reunia amb els amics i els companys en tertúlies setmanals per conversar sobre allò mundà i allò diví o, el que és el mateix, sobre les arts i la vida a Màlaga. Oberta el 1739, no és només un lloc icònic a la vida de Picasso: també és una relíquia arquitectònica en tota regla.
Casa natal de Picasso a la Plaça de la Mercè
DE CASTA LI VE AL GALGO...
I és que si hi va haver algú que va influir que Picasso desenvolupés aquesta vena artística des de ben petit, aquest va ser el seu pare. Professor de dibuix lineal a l'Escola de Belles Arts de San Telmo —avui Ateneu de Màlaga— i conservador del Museu Municipal de Màlaga, José Ruiz Blasco va saber veure en el seu fill el gran potencial amb què, amb només 8 anys i després d'acompanyar-lo alguna correguda de bous a la Malagueta —aquí una altra parada important a la ruta—, va pintar una de les seves obres insignes —i de la qual no es va voler separar mai—: El picador groc. Com no acabaria el món taurí convertint-se en una constant en la seva obra?
Solia Pau acompanyar-lo també a l'estudi-colomar que tenia al carrer Sant Agustí, a l'edifici del Convent dels Agustins que va arribar a ser seu, temps després, del mateix ajuntament de la ciutat.
Com una picada d'ullet a aquell espai d'intimitat i inspiració, a l'última planta de la veïna i mítica Bodega El Pimpi compten amb una sala a la qual han anomenat El Palomar de Picasso. Això sí: aquí en comptes de pinzells i paletes de colors es deixa caure algun vinet de la terra i uns rics seitons fregits, que per alguna cosa estem al sud.
El Pimpi, el clàssic entre els clàssics
Festejos taurins i tapes diverses a part, és curiós que just un edifici contigu del mateix Carrer Sant Agustí —la del colomar—, el Palau de Buenavista, alberg avui la seu del meravellós Museu Picasso.
Un temple al geni que des que va obrir les portes cap al 2003 de la mà de la nora i el nét —Christine i Bernard Ruiz-Picasso— no ha parat de rebre visites d'aquells interessats a conèixer una mica més —o més aviat, molt més— del llegat de l'artista. Va ser desig del mateix Picasso, per cert, que la seva obra fos present a la ciutat que el va veure néixer.
I què hi ha per veure aquí? Doncs més aviat caldria preguntar-se què no n'hi ha per veure: una col·lecció d'obres d'art que inclou des d'olis a dibuixos, escultures, ceràmiques i tota mena d'obra gràfica de l'artista i que representa les diferents etapes per les quals va passar el seu repertori creatiu.
Pati del Museu Picasso
Més de 230 obres que tornen a demostrar, una vegada més, les seves extraordinàries qualitats artístiques: s'hi veuen reflectides des de la seva relació amb Màlaga a la que mantenia amb els seus models; des de la seva sensibilitat pel dolor i la desigualtat al seu arrelament a la família; des de la seva manera d'interpretar bodegons, paisatges o nus a, per descomptat, la seva importància històrica com a creador del cubisme. Un viatge en el temps en tota regla de la pròpia mà, es pot demanar més?
Obres com Jacqueline Sentada, Mosqueter amb Espada, Dona amb els braços aixecats o Acròbata són només algunes de les que es poden admirar al museu, la col·lecció del qual recorre vuit dècades de la seva feina.
El millor? El valor de l'espai no es queda únicament en allò permanent, sinó també en allò que flueix: les exposicions temporals i esdeveniments que s'organitzen al seu espai són molt diversos i ha permès portar fins a aquest raconet de la ciutat natal l'artista a grans noms com Giacometti, Warhol o Pollock, per citar-ne només tres.
'Ni ficat al llit amb gat'
POSANT FI A LA RUTA
Tot i que visitar el Museu Picasso ja suposa un fi de festa en gran, nosaltres ens venim a dalt i afegim un parell de localitzacions més a el nostre periple picassià.
Un es troba al número 20 del carrer Comèdies: on avui hi ha un edifici d'habitatges, en el passat es va trobar l'antic Col·legi de Sant Rafael, a qui va assistir un jove Picasso. S'explica, com a curiositat, que per por que algun dia s'oblidessin de recollir-lo, sempre portava algun objecte del seu pare, com ara un pinzell.
També va anar l'artista pel carrer Gaona, concretament per l'Institut de Segona Ensenyament —aleshores conegut com el de Vicente Espinel—.
Antigament havia estat convent filipenc —el seu pati balconat envoltat d'arcs i columnes toscanes és una bellesa—, i a ell va acudir a examinar-se per poder accedir a l'institut l'octubre de 1891, just abans de marxar amb la família a Galícia. Aquell examen —que per si algú li ho preguntava, va aprovar— va consistir en un petit dictat i una divisió, i encara es conserva amb la signatura.
Una mica més enllà, ja als afores del casc històric, es troben els Jardins de Picasso, un homenatge que la ciutat va fer al seu fill predilecte pel centenari del seu naixement.
Entre ficus centenaris, xicrandes i plantes tropicals, una escultura, Sièxtasi de Miguel Ortiz Berrocal, rendeix honors de nou a aquell geni que va saber i va voler portar amb orgull el nom de Màlaga per tot el món.
No és estrany que aquí, a la seva terra, i més de 100 anys després, la imponent petjada de Picasso encara romangui present.
'Sièxtasi', de Miguel Ortiz Berrocal