La mateixa Gabrielle Chanel va ser qui va salvar Romy Schneider de l'allargada ombra de Sissi. Així ho explicava l'actriu, ídol de masses des que interpretés l'emperadriu austríaca, un personatge que s'havia tornat asfixiant i que la mantenia com a nena eterna davant de la mirada de l'altre. Els seus biògrafs expliquen que quan va visitar Espanya als 60, va quedar molt pertorbada que la gent l'aclamés per aquest nom –”Sissi, Sissi!”–. La sensual intèrpret de La piscina no aconseguia reconciliar-se amb aquesta càndida imatge.
Romy Schneider a París el 1962.
La retrospectiva inaugurada aquesta setmana a la Cinémathèque Française de París, Romy Schneider, que hi serà oberta fins al 31 de juliol de 2022, aborda la carrera i la vida d'una actriu sublim a la qual va pesar massa haver interpretat un paper que el públic va assimilar per sempre amb la seva persona.
Schneider sempre deia que hi havia tres persones que van jugar un paper decisiu en la seva vida i obra com a actriu: Alain Delon (el seu amor i company de repartiment), Luchino Visconti (gràcies al talent del qual va brillar a la gran pantalla)… i Gabrielle Chanel.
La mostra reflecteix com la icònica dissenyadora la va ajudar a trobar una nova silueta –que no tingués res a veure amb l'apastel·lada de la princesa bavaresa–. Va ser precisament Luchino Visconti qui li va presentar a Gabrielle Chanel perquè la vistés per al seu curtmetratge, Le travail, parteix de la pel·lícula col·lectiva Boccace 70.
Romy Schneider i Gabrielle Chanel a l'apartament de la dissenyadora, al núm. 31 de la rue Cambon de París, el 1965.
“Chanel m'ho va ensenyar tot sense donar-me mai consells. Chanel no és una dissenyadora com les altres… Perquè és un tot coherent, lògic, ordenat: com l'ordre dòric o l'ordre corinti, hi ha un ordre Chanel, amb les seves raons, les seves regles, els seus rigors. És una elegància que satisfà la ment fins i tot més que els ulls”, va confessar l?actriu en una ocasió.
Per primera vegada, i gràcies a aquesta amistat entre dones, la que fos una gran seductora i apassionada de la lectura, ja no tenia res d'ingènua, tampoc de cara a la galeria. Vivia en un apartament semblant al de Mademoiselle Coco a la rue Cambon. Les mateixes prestatgeries, els mateixos sofàs beix, les mateixes butaques orelleres. A partir de llavors, l'actriu va vestir de la firma tant a la pantalla –a El combat dans l'île d'Alain Cavalier, estrenada el 1962– com fora.
Romy Schneider i Gabrielle Chanel durant un fitting el 1963.
UNA MIRADA DIFERENT AL MITE
Com a principal mecenes de la Cinémathèque Française des del 2021, la firma Chanel ha col·laborat en aquesta exposició: en concret, la maison ha prestat un vestit de tweed jaspiat de la col·lecció Alta Costura Tardor-Hivern 1961/62, similar al que va lluir Schneider a Boccace 70, així com cinc fotografies realitzades entre 1961 i 1965 per Shahrokh Hatami i George Michalke.
A través de la figura de l'actriu (nascuda a Viena, 1938, i morta a París, el 1982), la mostra s'endinsa a cosa que podria ser la construcció d'una dona moderna. La seva carrera havia començat a Alemanya i continuat a França; Romy s'havia convertit en una estrella molt estimada pel públic, però per més que va intentar trobar-se ella mateixa, la majoria recorda avui únicament la tragèdia del seu final.
Romy Schneider el 1962 amb un look de Chanel.
“Sempre ven millor presentar una dona com un manat de neurosi, propensa a la malenconia i desesperada fins als ossos. Especialment si era increïblement bonica i una de les millors actrius de la història del cinema”, sosté Clémentine Deroudille, comissària de lexposició.
“Amb Romy només volíem centrar-nos en això: la tragèdia d'una vida massa curta que va haver d'amagar altres drames, altres dolors que les seves pel·lícules van permetre exorcitzar, transcendir. Com si hagués de pagar per sempre el preu de la seva bellesa, el seu extravagant amor per Alain Delon, les seves pel·lícules, la joventut i la llibertat. Tractant de trobar cada petita pista que portaria al fatal desenllaç, estava escrit, només podia passar així. Els Estats Units havia tingut el seu Marilyn, ens tocava somiar el mateix”, afegeix Deroudille a la descripció d'una mostra que justament vol fugir del simplisme.
Vestit de la col·lecció Alta Costura o/i 1961-62 de Chanel, semblant al que va portar Romy Schneider en una de les seves pel·lícules.
Romy era, abans de res, una actriu excepcional que va fer somiar milions d'espectadors, va inspirar grans directors i que, amb la seva gràcia davant de la càmera, va inventar un estil d'actuació que encara admirem i honrem. “En el seu intent de trencar la imatge de porcellana de la princesa austríaca que la va enlairar amb tot just 16 anys, Romy va agafar les regnes del seu destí com a actriu i va saber, al llarg de la seva carrera, arribar on menys l'esperàvem, sorprendre sempre, reinventar-se i envoltar-se dels més grans”, afegeix la comissària.
Alain Cavalier, Claude Sautet, Luchino Visconti, Orson Welles, tots coincideixen a parlar de la seva genialitat. L'exposició recull objectes personals de l'artista, a qui s'intenta tornar una veu pròpia, deixant de banda especulacions i històries dels qui van construir un mite tràgic i simplista.
Cartell de l'exposició 'Romy Schneider' de la Cinémathèque française.
A través de els seus papers personals, els textos, les entrevistes de ràdio i televisió, el diari, els making-of dels rodatges i fins i tot el seu armari, ens hi podem acostar de nou amb una altra mirada menys reduccionista. Aquest cop, més justa.