Molta gent em pregunta per què nassos tornem cada any a Soldeu si no esquiem (allí) amb tota la mandra del viatge, les cadenes a les rodes i les cues, imprevisibles com el temps i el desencís. La resposta senzilla: per tornar a Hermitage.
Per situar-nos, Sport Hotel Hermitage & Spa ca un hotel que té més de refugi davant la vulgaritat que no pas d'hotel a l'ús. O sigui, sí, té llits i esmorzar, té servei d'habitacions i coixins tous com a records, té totes aquestes coses que un espera en un hostalatge, però jo sempre ho he vist com un espai on el cor està calent (això és de la Laura), per això em recorda una mica a això que em diu el meu Dani Borrás quan em recomana un jersei: “compra'l, et queda bé, sembles un mariner noruec a punt de salpar”. No ho diu perquè estigui de moda ni és que sigui d'aquesta o aquella marca nínxol; no, és més fàcil que tot això: estàs maco, et queda bé. Doncs una mica el mateix, al Hermitage el meu cor està calentet i em senti bé. És que no n'hi ha més.
Aquest temple on la fusta és presència va néixer fa quinze anys i és cosa de la família Calbó (Andorra són vuit famílies, molta neu i cap maleïda ganes d'armar bulla: per això m'agrada), avantpassats ramaders i moltes hores entre cassoles i ginebre: la cuina ve de mare i això es nota a cada visita. Us els resumeixo sense tanta floritura: aquí es menja com Déu. Crec que qui em llegeix ja té prou clar que ja no trio restaurants per les seves estrelles (és més, sol ser tot al contrari) sinó per la seva capacitat per fer-te feliç, per deixar-te tes d'amor per la gastronomia.
Per això a la meva família és important (no imagineu quant) la família Paniego i per això m'alegro que amb el seu restaurant hagin portat de tornada el van macar per al país gairebé vint anys després , a mi això m'importa tres pebrots però que feliç vaig ser l'altra tarda a Ibaya llegint Antonio Lucas davant de les muntanyes nevades, venien els plats i les copes de vi, el sol pintava de llum blanca la meva taula i jo era plenament conscient que la vida és això, poca cosa més.
Aquella mateixa nit Hideki Matsuhisa —del mític Koy Shunka— va omplir de nigiris la nostra ambaixada a la barra, a mi m'agrada agafar-los amb la mà i brindar sempre, a cada sopar especial. Per si de cas. Pedra, ferro i fusta. L'origen de Cal Calbó es remunta fins al 1800 (quan Soldeu era un poble de pas) i jo crec que aquestes coses s'intueixen, és que sóc dels que pensen que el passat ens persegueix i empara, per això és important entendre els qui ens van precedir: perquè en ells, gairebé sempre, hi ha totes les respostes. Pedra, ferro i fusta. I neu, neu a la terrassa i neu allà a l'horitzó. No esquio però sí que estimem passejar per les muntanyes nevades, escoltar els sons del bosc, perdre'ns per trobar-nos.
Sport Hotel Hermitage & Spa.
Hotelíssims va néixer per narrar l'experiència que batega darrere d'aquests hotels transcendents, importants. Espais on el detall és sobirà, llocs on ser. Aquests dies a Hermitage vaig connectar com mai amb aquest petit gran país picant tranquils la Vall d’Incles sense més equipatge que un parell de raquetes als peus, una ampolla d'aigua i aquestes ganes de col·leccionar entusiasmes. Us explico per què. Andàvem sota un mantell bellíssim de bedolls i avets, parant a observar cada rierol i cada borda mentre L'Esther i la Sabine (guies de l'hotel) compartien amb nosaltres relats carregats de cerimònia i terrer, ens van ensenyar a reconèixer les petjades d'una guineu i les empremtes d'un armiño.
És fàcil imaginar aquesta vall a la primavera, esclatant en colors de les seves azalees, narcisos i grandalles, arribant tard a la resta del món, i què? Vaig avançar-me uns passos, caminant ràpid fins al pic de Juclar on encara funciona un dels quatre refugis a Andorra. Diuen les llegendes que descansen aquí les dones de l’aigüa, habitant els llacs, protegint les muntanyes i el bosc —jo també vaig pensar a Miyazaki i al cérvol totèmic de Mononoke—; expliquen els vilatans que la dona d’aigüa més bella és de la de Fontargent, i que hi viu esperant la pau de la nit.
Els sons: la neu cruixent sota els meus peus, el frec d'alguna branca coberta de fred i el so eixordador del silenci. De tornada al nostre refugi (pedra, ferro i fusta) ens creuem amb Chantal, té 92 anys i cada dia camina sola la Vall d’Incles, aquesta dona és memòria en vida d'aquesta terra de gent sense pressa i molts es pregunten per què ho segueix fent, cada dia, un passet darrere l'altre, sense descans. Jo ho tinc clar: per combregar amb l'absolut, per seguir col·leccionant entusiasmes, per celebrar el que hi ha de sagrat a la vida. Per això passeja cada dia per aquestes muntanyes. Que per què tornem.