De Moscou a Beijing des d'una llitera.
“Com passarà el temps?”, li pregunta sorpresa una de les treballadores del Vostok 20 als passatgers que no volen agafar cap de les revistes, diaris o mots encreuats que ella va repartint a la primera i segona classe del tren. Acaben d'iniciar el viatge, acaben de sortir de Moscou i queden per davant cinc nits i sis dies ficats en aquest mateix tren fins que arribin a Beijing, en aquests espais reduïts, on, per cert, des de l'any passat està prohibit fumar o beure alcohol.
Més pesat es pot fer el viatge per als passatgers de tercera que viatgen en aquests vagons plens de lliteres vistes (54 per vagó) , sense privadesa, uns parlen, altres posen música, nenes i nens salten d'un llit a l'altre, una de les revisores intenta creuar-lo demanant que, per favor, el mantinguin net. Queda molt per endavant. Queda molta Rússia per travessar, paisatges deserts, paisatges nevats i, de sobte, una casa al mig del no-res, algú que hi viu només tot l'any. “Això és Rússia”, riu un jove rus. “No hi ha res a 100 quilòmetres a la rodona i va un paio i es construeix una casa”.
Després de Rússia, travessa Manxúria.
Així és Rússia i així ha volgut plasmar-la des de la seva distància personal la cineasta Elisabeth Silveiro, bressolant les imatges fora i dins del tren amb poesia recitada per l'actriu Fanny Ardant. De mare russa, de pare brasiler, la directora va néixer en aquell immens país, i aquest tren va agafar més d'una vegada de nena per anar al mar amb la seva mare. “No era tan llarg, eren tres dies de viatge, però això d'anar tots junts, compartint menjar, amb la guitarra, se m'ha quedat tota la vida a la memòria”, explica des de València, on aquesta setmana presentava la seva pel·lícula, Vostok núm. 20, al Festival internacional de migmetratges La Cabina (i es pot veure a Filmin fins al 30 de gener) .
Espais tan petits es converteixen en tot un univers.
Recordant aquells viatges d'infància, va decidir tornar a agafar el tren per dedicar una pel·lícula “a les dones que hi treballen”. Dones que deixen congelades les seves vides cada setmana que s'embarquen durant tant de temps, treballen torns de 12 hores i descansen 12 més, en què cuinen, mengen, llegeixen i, sobretot, dormen.
Silveiro, amb l'operador de càmera i de so amb què va viatjar, va gravar aquestes dones, les va entrevistar, va observar en silenci, però en tornar del viatge es va adonar que tenia més material per a una altra pel·lícula: allò que de debò havia tret d'aquells sis dies i cinc nits era un retrat d'aquella Rússia que feia tant de temps ella havia abandonat (viu a França ara) a través dels passatgers de tercera, treballadors que hi viatgen no per turisme sinó per obligació, es queden en parades intermèdies o arriben fins a Beijing, comparteixen menjar, música, anècdotes d'altres viatges i baixen a cada parada a fumar o comprar a les paisanes peix sec, fruita…
Jornades de 12 hores i descans de 12 hores, la vida en un tren.
“Tenia por que les coses haurien canviat en aquests trens, però tot segueix igual”, diu i fa comptes de quan havia fet els viatges amb la seva mare: “Farà 20 anys. De fet, en una passada de la pel·lícula a França, una dona se'm va acostar i em va dir que ella havia anat al Vostok 20 feia 50 anys i seguia exactament igual”.
Una metàfora d'aquell país que segueix, d'alguna manera, lligat al passat de la grandesa, com diu una passatgera. “No entenc per què la gent se'n va de Rússia per sempre, no entenc per què la meva cunyada se'n va de vacances a Grècia o Turquia, si Rússia és molt bonic”, deixa anar a càmera entre somriures.
La Rússia que segueix igual, i la Rússia que s'està modernitzant. “Ja hi ha trens que fan aquest mateix recorregut molt més moderns”, explica Silveiro. “I potser d'aquí 10 o 20 anys aquest tren que surt a la pel·lícula ja no existeixi”.