Matamoe (Paul Gauguin)
L'edèn existeix. No és un racó celeste, ni un lloc sobre els núvols poblat per personatges amb expressió de santedat.
Cadascú té el seu: els turistes que mantenen la fe a les imatges publicitàries, els que sospiren pel retorn al seu llogaret i els refugiats que somien amb la terra de la qual es van veure forçats a fugir.
També els artistes. Cada imatge de la Història de l'Art representa un lloc que el creador desitja (o rebutja) habitar.
La projecció de un refugi al marge de les penúries quotidianes sorgeix en un paisatge o en un gest que es veu alliberat de la textura abrasiva de la realitat.
El jardí de l'Edèn i la temptació d'Adam i Eva (Rubens)
SOTA L'ARBRE DEL BÉ I DEL MALAMENT
Al principi és l'arbre, els arbres. A ** Egipte , Mesopotàmia i Síria,** on neixen molts dels nostres mites, l'amenaça és el desert, l'aridesa, la mort dels cultius.
Per això, l'edèn és el verger: el lloc on la natura no és enemiga, sinó aliada. La tradició bíblica recull l'arbre sagrat dels assiris, l'Arbre de la Vida, i inverteix-ne el sentit.
Perquè existeixi el paradís cal l'expulsió, perquè només es valora des de l'exili.
Les representacions medievals incideixen en l'abundància d'aigua, les praderies i la amenaça de la serp després del fruit. Cap escena de la seva pèrdua és tan desoladora com la de Massaccio.
Expulsió d'Adam i Eva del Paradís terrenal (Masaccio)
DES DEL MEU JARDÍ
Però el jardí no sempre és culpa i càstig. En paral·lel a la imatge bíblica es desenvolupa una variant que reflecteix la seva naturalesa dòcil, domèstica.
Aquest ideal, que combina la fertilitat de l'hort i un esperit lúdic, es configura com un recinte tancat.
Dins: el so de les fulles, el rajar de l'aigua, el cant dels ocells; fora: el mundanal soroll.
Livia, esposa de l'emperador August, cobreix els murs del menjador a la vila de Prima Porta de llimoners, codonys i ocells que voletegen al voltant dels fruiters.
Més endavant, aquest entorn idíl·lic uneix plaers i valors cristians. L'hortus conclusus apareix representat en multitud de miniatures gòtiques, entre les que destaquen les que il·lustren el Roman de la rose.
Fresc a vila de Prima Porta
UN EDÈN ANIMALISTA
De vegades, la simplicitat vegetal es fa monòtona i el paradís imaginat es pobla de animals que perden la ferocitat. La profusió zoològica assoleix la seva màxima expressió en Rubens.
En un dels olis que va realitzar al costat de Jan Brueghel el Vell , no només es recrea en l?abundància de carns de la parella protagonista. A l'habitual rierol i la frondositat que amaga la serp, afegeix una profusió de mascotes que retocen sobre l'herba.
L'observació naturalista es fa simbòlica a El Jardí de les Delícies, de El Bosco.
A la taula del paradís, l'arbre del bé i del mal és un drago canari, i al voltant dels estanys apareixen unicorns, estranys amfibis i éssers monstruosos.
El pecat s'introdueix a l'edèn i fa explosió a la taula central. L'amalgama de cossos nus avui representa una aspiració molt més vívida que la calma de l'escena bíblica.
El Jardí de les Delícies (El Bosco)
CHERCHEZ LA FEMME
Des del Renaixement, la pulsió eròtica es manifesta sota clau mitològica. En un univers masculí, la dona es fa objecte i refugi. El nu de la Venus d'Urbino, de Ticià, marca el camí cap a un edèn de pell pàl·lida.
De vegades, joves efèbics ocupen el seu lloc. Caravaggio representa als seus llenços un univers homoeròtic que flueix en les mirades dels músics.
Al segle XVIII, els tous matalassos de Boucher demarquen un territori de plaer. El paradís llibertí jeu a la fantasia del sexe.
Al XIX, aquesta fantasia es desplaça a terres llunyanes. El bany turc d'Ingres emergeix com un espai lúbric de somieig, els ressons del qual persistiran en Dones d'Alger de Delacroix.
Venus d'Urbino (Tiziano)
RUÏNES I PALMERES
L'auge de la burgesia i la Revolució Industrial fan que la mirada dels creadors es dirigeixi cap a **Àsia i Orient Mitjà** a la recerca de vies d'evasió.
Allò no-civilitzat i les costums bàrbars inverteixen el puritanisme i la mediocritat de l'era victoriana.
També es viatja a la història. L'Antiguitat i l'època medieval es configuren com a destins de fugida. David Roberts exalta la monumentalitat de les ruïnes de època faraònica.
A Gérôme els basars i les mesquites l'atreuen en la mateixa mesura que la cort de Lluís XIV.
A Anglaterra , els prerafaelites dilueixen el fum de les fàbriques en les recreacions històriques de Millais i les escenes del món romà d'Ànima-Tadema.
El mercader de catifes (Jean-Léon Gérôme)
LA SOLEDAT DEL PELEGRÍ
No sempre cal fugir a latituds o temps llunyans. El moviment romàntic estableix un idil·li amb el paisatge.
Només cal adreçar-se a una muntanya oa un penya-segat fuetejat per la pluja perquè l'èxtasi manifesti el sublim.
No es busquen els entorns bucòlics, sinó el dramatisme d'una cimera que s'eleva sobre els núvols –com a El Caminant, de Friedrich– el vertigen de les tempestes de Turner o els paisatges primigenis d'Edwin Church.
La postal com a enclavament de revelació.
El Caminant (Friedrich)
EL SALVATGE
Abans, ho exòtic havia estat contemplat des d'una perspectiva superficial, externa. A l'artista l'enlluernava el colorit, l'abigarrament, l'anecdòtic.
En els viatges, Paul Gauguin canvia la manera de veure. Les seves estades a Martinica ia Polinèsia són expressió d'un desajust, de una cerca.
L'arribada a Tahití marca el començament d'una immersió en una cultura assetjada per la presència colonial.
Des de la pobresa i la malaltia, idealitza la puresa del salvatge i defineix un nou concepte de paradís.
Altres artistes, com Emil Nolde o Henri Rousseau , busquen als seus llenços la foscor del salvatge desconegut, però només Gauguin hi arriba a través de l'experiència.
El somni (Henri Rousseau)
CLUB MED
El Mediterrani flota sobre el mite. La bretxa religiosa que divideix Europa i Àfrica es concilia amb llum i aigua.
Quan el mar deixa de ser via de transport i es converteix en un entorn lúdic, la paleta blava s'estén.
Des d'Aix-en-Provence, Cézanne s'acosta a les vessants coberts de pinedes que cauen cap a la costa, a pobles de murs ocre, a banyistes que, en la seva nuesa, s'estenen al sol.
Sorolla explora la llum empastada del capvespre, els jocs infantils entre les onades, les espelmes, les cares adobades.
Però és Picasso qui, tornant a un classicisme reinventat, atrapa el mite dels cossos desencaixats sota el sol.
Elena a la cala de Sant Vicenç (Joaquín Sorolla)
CAOS I GEOMETRIA
Des de les avantguardes, el viatge cap a l'edèn s'abstrau. Kandinsky ho persegueix a l'harmonia del color. Al segle XX, l'artista plàstic, davant la deriva conceptual, s'evadeix a la línia.
Pollock es perd al caos. Rothko i Albers segueixen el camí de lʻajust tonal. Yves Klein i els minimalistes ho redueixen a una línia, a un angle, oa una extensió monocroma.
Forma i llum recuperen la transcendència. Com els vitralls d'una catedral medieval, el sol de Olaffur Eliasson va il·luminar els rostres dels fidels a la sala de turbines de la Tate Modern.
IKB 191 (Yves Klein)