"Dues dones hereten un forn d'una altra dona que no coneixen". Així de ràpida i directa és la sinopsi que ens dóna Cristina Campos de la seva novel·la Pa de llimona amb llavors de rosella.
La història que va publicar el 2016 ha esdevingut un longseller (un èxit de vendes durador) amb més de 300.000 exemplars venuts per tot el món i ara arriba al cinema dirigida per Benito Zambrano (estrena el 12 de novembre).
A partir d'aquest senzill argument, Campos (que també ha participat a l'escriptura del guió) crea una història molt més complexa i completa, una història "sobre la generositat de l'amistat femenina", "un homenatge a aquests grups d'amigues tan sinceres", a aquells moments d'intimitats i rialles entre amigues que solucionen tota la vida.
Aquest va ser el punt de partida de la història. Amb la premissa i el missatge al cap, Campos, cineasta, guionista frustrada, va decidir que s'havia d'aïllar si volia escriure-la. I va pensar en Mallorca, algun poble perdut a la Serra de la Tramuntana i va acabar a “una caseta de pedra al centre de Valldemossa”. Allí les seves dones van acabar de prendre forma.
Anna (Eva Martín) i Marina (Elia Galera) a Sa Calobra.
Al costat d'aquella casa llogada va trobar el forn de pa que li va servir d'espai inspirador. Va conèixer la gent del poble, sense cotxe, amb un mòbil bàsic, aprofitava les hores sense turistes per perdre's a la màgia d'un poble que va ser refugi de Chopin i la seva amant.
Cinc anys després, Pa de llimona amb llavors de rosella arriba als cines, dirigit per Benito Zambrano (Solas, Intemperie) i protagonitzada per Elia Galera i Eva Martín als papers de dues germanes molt diferents.
La primera és una metgessa d'ONG que fa anys que viu a l'Àfrica, la segona no va sortir mai de Mallorca i viu infeliç amb el seu marit. Després de 15 anys sense veure's es reuneixen al seu poble a Valldemossa, es reconcilien i formen una pinya de dones de diferents generacions i orígens al voltant del pa i del passat.
“Aquesta és una història de creixement, de superació, de cicatritzar ferides, de dones madures i intel·ligents reivindicant-se que no necessiten ni el permís ni l'aprovació d'un home per prendre decisions. Però, sobretot, és una història d'amor i tendresa”, explica Zambrano, que ha dedicat la pel·lícula a la seva tribu personal de dones.
A l'obrat de Ca'n Molinas.
PARADÍS VALLDEMOSSA
Des del primer moment es van plantejar que la pel·lícula la rodarien a les mateixes localitzacions de Mallorca que havien ajudat Cristina Campos a construir la història. L'equip es va traslladar a Valldemossa, on van trobar les principals localitzacions.
El forn, Ca’n Molinas, és la mateixa que pots trobar al centre del poble, un forn històric de 1920, del qual van fer servir el seu exterior i van reconstruir el seu interior, l'obrador en un altre lloc, a Ca’s Garriguer, una gran casa als afores del poble per tenir més espai per a les càmeres i lequip. Però si entres a Ca’n Molinas és igual que el de la pel·lícula.
També van rodar en multitud de racons d'aquest poble empedrat que va enamorar Chopin. El Petit Hotel és l'hotel de Úrsula (Marilú Marini) a la pel·lícula. La floristeria és Anna's Room. I el meravellós racó en què les dues germanes es reconcilien amb el seu passat i el seu futur, a què arriben en un tradicional llaut, és Sa Calobra i Torrent de Pareis.
Ca'n Molinas a Valldemossa.
Per a la part africana van arribar a localitzar al Senegal (encara que la novel·la passava a Etiòpia), però amb la pandèmia van haver de situar aquestes escenes a Les Palmes de Gran Canària. L'antic Col·legi dels Salesians és l'hospital. La Finca Los Dolores, l'orfenat; i la casa on viu Marina (Elia Galera), la van rodar a l'Hotel Rural Molino de l'Aigua.
EL PA DE LLIMONA
“La pel·lícula tracta molts temes universals, però parla de diversos relacionats amb la importància de la família, de la germandat, de sentir que tens unes arrels”, deia Benito Zambrano durant la promoció. “La història reivindica que tornem a certs valors tradicionals que no hauríem d'haver perdut. Per exemple, menjar un bon pa, o un tomàquet que sàpiga a tomàquet”. Per això el pa que sap pa, i aquest obrador artesà que obren cada matinada és més que una excusa a la història.
Originalment, Cristina Campos va fer servir com a macguffin un altre dolç, el més típic de Valldemossa: la coca de patata. Però encara que el seu sabor sigui deliciós, com a nom resultava poc desitjable per titular un llibre.
A Torrent de Pareis.
Així va arribar a aquest pa de pessic, “més líric” el pa de llimona amb llavors de rosella, la recepta de la qual apareix a la novel·la, que les protagonistes intenten perfeccionar tal com la feia Lola, la misteriosa dona de la qual hereten l'obrador.
“La recepta és meva”, diu Campos. “És una recepta que vaig agafar i vaig estar provant i provant fins a trobar la que més m'agradava: la quantitat exacta de llavors de rosella, molt menys sucre, farina integral…”.
Pa artesà.