Nombroses aus trien aquests aiguamolls com a hàbitat, zona de cria o parada en les seves migracions
Posem la nostra mirada a les grans planes salades d'Aragó, làmines d'aigua que de vegades són diverses vegades més salades que l'aigua del mar. Algunes es presenten totalment blanques quan la calor i el vent les deixa completament seques. És llavors quan el paisatge es torna gairebé lunar, blanc i hipnòtic.
A Aragó, a centenars de quilòmetres del mar, brolla la salinitat de l'escorça terrestre en mines en actiu com la de Remolins (Saragossa), l'explotació salina que hi va haver a Nou-los o les que van donar el seu nom a les localitats de Peralta de la Sal (Osca) i Arcs de les Salines (Terol) . A Aragó també hi trobem la llacuna salada més gran d'Espanya, Gallocanta.
Llacuna salada de Calanda
"La sal va significar segles enrere, tant com avui representa el petroli…i en el futur l´aigua dolça prendrà el testimoni", vaticina Katia Os Kortekaas, directora d'IPAISAL, l'Institut de Patrimoni i els Paisatges de la Sal, que ens resol els interrogants d'aquest món salí proper i desconegut per a la majoria.
Espanya és un país ric en salines, sobretot la meitat oriental, doncs fa 200 milions d'anys estava coberta per un mar. En retirar-se progressivament les aigües, la sal va quedar dipositada en diferents capes: cristal·litzada com a gemma o en aqüífers de salmorra.
La sal va ser un bé estratègic durant segles imprescindible en la conservació d'aliments. Era admesa com a mètode de pagament i per això procedeix la paraula actual de “salari”. Katia Hueso ens recorda que es comptabilitzen fins 14.000 usos diferents per a la sal i els seus components (sodi i clor).
La generalització dels frigorífics i l'abaratiment del transport internacional va fer que les explotacions salines no fossin rendibles a molts llocs i s'abandonessin. Actualment resulta més barat obtenir la sal directament del mar.
Les llacunes salades són escasses a Europa, només es poden trobar a Espanya, Turquia, Hongria i Àustria
El patrimoni cultural generat per les explotacions salines és un recurs turístic al qual s'aferren pobles saliners. Ja sigui en forma de balnearis o en propostes de turisme experiencial, la idea és posar en valor aquestes instal·lacions com a pol d'atracció de visitants. Així ho observem a la recuperació de les salines romanes de Peralta de la Sal (Osca), declarades el 2007 com a Bé d'Interès Cultural.
LES LLACUNES SALADES
Les grans superfícies salades del món es concentren a Àsia Central, des de Turquia a Mongòlia, i també a la cara est de les serralades americanes, tant al nord (Llac salat d'Utah) com a Amèrica del Sud. Allí trobem els llacs salats xilens i també el Salar d'Uyuni (Bolívia), que ocupa més de 10.000 quilòmetres quadrats. És una plana tan perfecta i extensa que es fa servir per calibrar els altímetres i altres instruments dels satèl·lits. El Sentinel 1A, llançat per l'Agència Espacial Europea, va triar la imatge d'aquesta massa salada boliviana entre les primeres imatges de la seva missió.
Les llacunes salades són escasses a Europa, només es poden trobar a Espanya, Turquia, Hongria i Àustria, sent les que se situen en territori espanyol les que presenten unes condicions més extremes de salinitat.
A Aragó es comptabilitzen nombroses llacunes endorreiques salades, és a dir, desproveïdes de sortides fluvials. A més de l'esmentada Gallocanta, existeixen a Bujaraloz, Sástago, Zuera, Chiprana, Alcanyís i Calanda. Solen ser conjunts de cubetes, en què s'alternen llacunes d'aigües permanents amb altres que es presenten seques els mesos centrals de l'any. La salada de Chiprana (Saragossa) és l'única llacuna salada profunda d'aigües permanents a Europa Occidental.
S'alternen llacunes d'aigües permanents amb altres que es presenten seques als mesos centrals de l'any
ECOSISTEMES SALINS
Les llacunes salines són ecosistemes tan fràgils com interessants científicament. La majoria estan protegides com a espai natural sota diferents figures. La protecció arriba a les nombroses aus que trien aquests aiguamolls com a hàbitat, zona de cria o parada a les seves rutes migratòries. També hi trobarem espècies de litoral, com les espàtules o els flamencs.
La concentració de sal defineix aquests ecosistemes, que solen presentar endemismes i també éssers vius més propis de zones costaneres. A les llacunes salades dels Monegres, per exemple, es va localitzar un crustaci microscòpic mai abans catalogat, el Candelacypiris aragònica i per això va prendre el cognom de la regió que l'allotja.
Les plantes d‟aquests entorns presenten una gran adaptació a la salinitat. Solen ser suculentes, és a dir, capaces de retenir aigua a les seves gruixudes tiges. Així ho fa la salicòrnia (Salicornia europaea) , que muda el seu color verd viu a tons vermellosos a la tardor. Aquesta planta és gastronòmicament cada cop més apreciada per el sabor iodat i la textura cruixent.
Katia Hueso defineix aquests ecosistemes com “molt productius, amb gran abundància de bacteris i microorganismes amb interessantíssimes adaptacions fisiològiques a les condicions tan hostils de salinitat, radiació ultraviolada o temperatura que s'hi donen. Moltes espècies no han estat prou estudiades i encara avui s'estan descobrint noves aplicacions d'aquests mecanismes d'adaptació a la indústria i la medicina” i en destaca el valor científic. “També es poden veure a les llacunes organismes primitius -des del punt de vista evolutiu- que mostren com era la vida a la Terra fa milions d'anys. Són, en definitiva, una finestra al passat i una porta al futur”.
Salicornia (Salicornia europaea)