Escultrua 'Cloud Gate', d'Anish Kappor
Aiguabarreig de Michigan Avenue amb East Adam Street, melic de Xicago . Una parella puja a un cotxe al costat del senyal de trànsit que marca l'inici de la Ruta 66 i comença el viatge de gairebé 4.000 quilòmetres fins Los Angeles per la Carretera Mare (the Mother Road) .
A un pas d'allà, algú contempla Nighthawks a l'Art Institute de Chicago, el quadre de Hopper més admirat i parodiat, obra mestra de l'art del segle XX amb la seva escena d'aus nocturnes en un diner que retrata la solitud del somni americà.
En aquest mateix instant i al mateix pis del museu, però des dels amplis finestrals de les galeries d'art contemporani, entre les Elizabeth Taylor, Jackie Kennedy i Mona Lisa d'Andy Warhol, s e veu l'escenari construït per Frank Gehry a Millennium Park, on un músic puja a tocar blues.
Senyal històric que marca l'inici de la Ruta 66
Aquesta seqüència tan cinematogràfica és una estampa habitual de Chicago. Tres icones fonamentals de la cultura americana en tot just un pam de terreny. Com va dir Norman Mailer, “si Nova York és la capital del món, Chicago és la capital d'Amèrica”, i el blues s?encarrega de posar el ritme.
Aquesta música rural que va néixer al delta del Mississipí va arribar a Illinois amb la diàspora de milers d'afroamericans que, després de la I Guerra Mundial, van abandonar els estats racistes del sud a la recerca d'una vida decent a l'ombra de la pròspera indústria del nord.
A Chicago, gairebé alhora que la ciutat inaugurava una nova era el 1942 en produir la primera reacció nuclear en cadena, el blues es va electrificar. El lloc clau va ser l?estudi Chess Records, el primer dissenyat per gravar aquest estil musical.
Aquí va governar Muddy Waters només acabar la II Guerra Mundial i, amb ell, Willie Dixon, Howlin Wolf, John Lee Hooker, Bo Diddley, els més grans. Chuck Berry va aparèixer després. També Etta James , la gran dama del segell de Xicago. Després el blues va tenir un fill i el van anomenar rock & roll, com va escriure Muddy Waters.
Estudi d'enregistrament Chess Records
Els principals deutors del ‘So Chess Records’ van ser els Rolling Stones, que a la seva primera gira pels Estats Units el 1964 no van perdre l'ocasió per visitar la discogràfica. El seu nom procedeix d'un tema de Muddy Waters. Aquí van gravar 2120 South Michigan Avenue , que és la localització original on es troba encara l'estudi, una de les artèries principals de Xicago.
Avui és un museu, però des de fa uns mesos ha tornat a produir com a estudi de gravació. Després de la venda del segell el 1975, l'edifici va estar abandonat fins al 1993, quan el va comprar la vídua de Willie Dixon per crear aquí la Blues Heaven Foundation, fundació, museu i centre cultural dedicat a explicar la història del blues i protegir els músics locals.
Muddy Waters i la resta de bluesmen negres es van cobrar el deute: gràcies als Stones –que van tornar a gravar a l'estudi dues vegades més–, The Beatles, Led Zeppelin i altres bandes de la noblesa britànica, s u música i els discos que gravaven a Chess Records van sortir dels marges i es van popularitzar a tot el món.
Muddy Waters és al blues el que Camarón de la Illa al flamenc, un revolucionari. “Com el flamenc, el blues és una música popular, no és elitista, ve del poble”, explica Mark Kelly amb el Jay Pritzker Pavilion, l?escenari dissenyat per Frank Gehry que emergeix com una gegantina aranya d?acer en ple Millennium Park.
Una dona va al festival de blues amb el nadó
Aquest parc consagrat a les arts del Downtown de Xicago acull cada mes de juny el Chicago Blues Festival. Durant tres dies se succeeixen els concerts a escenaris a l'aire lliure, entre olors de barbacoa i en un paisatge flanquejat per gratacels que inevitablement recorda el Central Park. Encara que va ser Chicago la ciutat que va inventar els gratacels.
El responsable del festival és Mark Kelly: “Es tracta d'ensenyar el llegat de la música negra al món, no fer negoci. I de donar suport a l'ecosistema del blues a la ciutat”.
El Millennium Park és un museu a cel obert amb obres com la Crown Fountain de Jaume Plensa i l'escultura Cloud Gate d'Anish Kapoor, la famosa mongeta platejada. Amb ella, **el club Rosa's Lounge** ha aixecat un escenari portàtil. Però l'habitual està una mica allunyat del tràfag del Downtown, al nord-oest de la ciutat. Un autèntic temple del blues a Chicago, com bé sap Obama.
Si Chess Records va ser fundat per dos germans polonesos immigrants de primera generació, Leonard i Phil Czyż (Chess en anglès), el propietari del Rosa's és Tony Mangiullo, immigrant italià. “Vaig arribar el 1978 sense saber com regentar un bar, com obrir un negoci als Estats Units. Només sabia que m'agradava el blues. I aquí em veus, fa 35 anys que ho fa” , explica a la foscor del local abans que Christone ‘Kingfish’ Ingram pugi a escena.
Panoràmica de Downtown
El Art Institute of Chicago és per a molts el centre d'art més important dels Estats Units. L'ala moderna, dedicada a l'art contemporani, està dissenyada per Renzo Piano. A la sala que exhibeix el Nighthawks (1942) de Hopper pengen **Blues (1929) i Nightlife (1943)**, del pintor afroamericà Archibald John Motley Jr., que capturen tota la vitalitat d'un club del barri, el primer a París i el segon a Bronzeville. Motley va ser el primer artista negre que va exposar en aquest coliseu de l'art. El millor cronista de les atmosferes de blues i jazz dels suburbis negres de Chicago.
Al sud de la ciutat, Bronzeville, conegut com The Black Metropolis, va créixer com un dels barris on es va assentar la diàspora afroamericana. Als 60 va protagonitzar la lluita pels drets civils i més al sud, a Hyde Park, va iniciar la seva carrera política Barack Obama , que encara conserva la seva residència a Greenwood Avenue. A Bronzeville va viure Louis Armstrong , que freqüentava el Sunset Cafè en 315 E. 35th Street, on van actuar Billie Holiday, Gene Krupa, Sarah Vaughan, Ella Fitzge-rald, Benny Goodman.
Del Sunset Cafè només en queden els murals a la rebotiga d'una merceria. Com si fossin pintures rupestres, els antics frescos que adornaven l'escenari conviuen amb mitjons, sostenidors i perruques. Però hi ha altres temples que romanen irreductibles.
L'emblemàtic teatre Aragon
Curiosament, la mateixa ciutat que va electrificar el blues va ser la que va fer subtil el jazz. A Chicago es van desenvolupar les avantguardes de la música negra i de la música darrels.
El Green Mill Cocktail Lounge es troba al nord de la ciutat al costat del mític Uptown Theatre, que el 1925 era el cinema més gran dels Estats Units, amb gairebé 4.500 butaques. I molt a prop del Aragon Ballroom, que va obrir l'any següent amb una capacitat per a 5.000 persones i un saló de ball que imita una vila espanyola. La llegenda explica que el soterrani estava unit al Green Mill mitjançant túnels secrets durant els anys de la Llei Seca. El Green Mill ja era aquí des del 1907, però va créixer com_o speakeasy_, un antre lligat al venedor d'antiguitats Alphonse Gabriel Capone, i es va fer gran com a garito de jazz.
Hi ha clubs que, com els bons temes, es converteixen amb el pas dels anys a estàndards de jazz. I que més d'un segle després segueixi escoltant-se aquí aquesta música cada nit, en un país com els Estats Units que muda de pell cada lustre, és un miracle.
I com passa amb el blues, Chicago també té des del 1979 el seu festival de jazz amb actuacions gratuïtes a Millennium Park i al Chicago Cultural Center. Cada setembre, quan una parella comença la Ruta 66 i algú contempla Nighthawks de Hopper, el que se sent des de l'escenari del Millennium és jazz.
***** _Aquest reportatge va ser publicat al **número 131 de la Revista Condé Nast Traveler (setembre) **. Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler de setembre està disponible en la seva versió digital per gaudir al vostre dispositiu preferit . _
Un bon tipus que els autors d'aquest reportatge van conèixer pel carrer