Carta d´amor al cel de Madrid
Avui el meu univers s'acaba en allò que dóna de si la meva finestra. Tinc sort, és el balcó d'una casa antiga de sostres alts del centre de Madrid.
Hi visc aquests dies les meves aventures més grans: treure el cap a prendre una tassa de cafè, llegir un llibre amb els peus enlaire o buscar una glopada d'aire fresc.
Tinc sort, perquè el que tinc davant dels meus ulls és el cel. Ni més ni menys que el cel de Madrid.
Aquest al que, per igual, als gats de sang blava i pedigrí de tres generacions, als gats de carrer i als gats adoptats ens fa treure pit.
No hi ha cel com el de Madrid
Assegurem –posem la mà al foc– que s'ha guanyat per golejada estar a l'olimp dels cels més bonics del món. Només cal sortir al balcó a comprovar-ho, però a més, diuen els experts, que té una explicació, la seva orografia plana que dóna molt d'horitzó i té pocs obstacles.
És clar i lluminós, el seu blau no se'n va mai de vacances. Ni al gener ni a l'agost. I si alguna cosa té, com el madrileny, és actitud i més cintura que un vuit per anar improvisant i capejant temporals.
Els que arriben per primera vegada escolten incrèduls el nostre relat; els que passen uns dies es convencen a la primera candelada (aquells capvespres ennuvolats il·luminats per llums vermelles) davant del temple de Debod o l'Edifici Carrión i el seu etern neó de Schweppes; i els que es queden aquí ho fan seu i ja, com nosaltres, no s'hi acostumen a viure sense.
"Avui el meu univers s'acaba en allò que dóna de si la meva finestra"
Com qui va néixer al mar i el converteixen en un llop de mar de secà, que està sospirant la seva àncora tatuada al bíceps i sempre fent gàrgares amb aigua amb sal per enganyar la malenconia.
Igual que ells, que posen l'oceà en escuts o canten al mar en els seus himnes amb ulls humitejats, els madrilenys hem fet bandera el nostre cel. Literalment.
L'ós recolzat en un arboç que apareix a l'escut, no és un ós, sinó una óssa, i no qualsevol, sinó l'Óssa Menor; i la franja color cian que l'envolta, tampoc no és un adorn a l'atzar sinó una representació esquemàtica del nostre firmament amb les set estrelles de vuit puntes.
L'ós recolzat en un arboç no és un ós, sinó una óssa: l'Óssa Menor
Són aquests dies durs, tristos i de gran incertesa per a la ciutat els més durs, tristos i incerts que molts arribem a recordar.
Potser, per això, encara que ara estigui més net i impol·lut que mai de l'aturada obligada dels seus cotxes, el cel madrileny tendeix a plorós i apagat.
Fins que tot això acabi –tant de bo abans que després– els que tenim la sort de tenir balcó seguirem sortint a beure un cafè, a fer una parada del nostre teletreball ia homenatjar els nostres sanitaris cada dia a les 20 hores mirant sempre cap amunt.
Els que visquin en un pis interior o en un baix, els que siguin a l'hospital, els metges i infermers que aquests dies ho veuran poc ... ho faran igual, cercant força i inspiració, fantasiant amb ell com qui somia amb la imatge d'una platja paradisíaca amb palmera i cocoter. Com fan els llops de mar de secà amb el soroll de les onades.
Puja el teu cel de Madrid o des d'on ens llegeixis a Instagram i etiqueta'ns. #CelosTraveler. Viatgem junts pels cels del món.
El cel és la nostra platja