Fotograma de la pel·lícula de culte 'Il Sorpasso'.
Probablement a la majoria ens resultarà fàcil posar-nos al lloc de Roberto, aquest estudiant que clava els colzes sense gaire convenciment en ple estiu. En concret un 15 d'agost, quan Itàlia celebra, des de temps de l'Emperador August, aquesta festa nacional anomenada Ferragosto que porta tothom a les costes. Més senzill, almenys, que posar-nos a la pell de Bruno, que ens interpel·la des del carrer per demanar-nos que fem una trucada telefònica de la seva part, sense que puguem imaginar, ni de bon tros, en què derivarà aquesta inesperada situació.
Emulem els protagonistes d''Il Sorpasso': un passeig per Castiglioncello.
Ens pot resultar familiar aquest jove una mica dubitatiu, formal i correcte, que es deixa arrossegar per l'espontani i la llenguaraç Bruno, al volant del seu descapotable (un preciós Lancia Aurelia), desestabilitzant tot aquell amb qui es creua per les belles costes italianes, per tal d'un insensat carpe diem. Estem descrivint els primers minuts d'Il sorpasso (literalment 'L'avançament', encara que a Espanya es va titular L'escapada), una comèdia de culte del 1962 coescrita i dirigida per Dino Risi, que van protagonitzar Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant.
La pel·lícula de Dino Risi ens porta (a rastres) als paratges mediterranis més meravellosos.
Es tracta del perfecte paradigma de la commedia all’italiana: dolça i refrescant però amb un pòsit amarg al final, com un Aperol a glops en animada conversa, a l'hora de l'aperitiu, quan s'acosta el crepuscle però sembla que no voldríem pensar-hi. Bruno (Gassman) recorre els deserts carrers de Roma a la recerca d'un paquet de cigarrets i d'un telèfon i aconsegueix, per casualitat, que Roberto (Trintignant) convidi al seu apartament perquè utilitzi el telèfon.
Després d'aquesta trobada, comença una descripció molt gràfica del que és “que et donin la mà i agafar el braç”, al voltant d'una successió de tragicòmiques escenes a les suggerents carreteres italianes, rumb a la costa de la Toscana. El rebuig i la fascinació s'alternen a l'estat d'ànim de l'apocat Roberto, a qui acompanyem en el sentiment i en aquest estrany viatge al costat del despendolat Bruno, prega després d'unes turistes alemanyes que acaben en un cementiri, ora a Castiglioncello, on irrompen de matinada a casa de l?exdona de Bruno (Luciana Angiolillo).
Alguns escenaris de la pel·lícula, com aquest, es mantenen intactes.
Igual que passa amb altres pel·lícules de Risi –director també de Poveri ma belli, Una vita difficile i Profumo di donna–, aquesta cèlebre road movie té tints de neorealisme i reflecteix una indissimulada sàtira sobre burgesos, playboys i altres éssers de la Itàlia de postguerra. L'èxit comercial i crític que va obtenir el director durant el boom econòmic dels anys 50 i 60 li va servir per caricaturitzar una realitat que l'entristia mitjançant trames no exemptes de una malenconiós bellesa mediterrània que continua enlluernant. Una societat que va passar de centrar-se en la família i l'agricultura a convertir-se en una altra de més individualista i consumista, argument ben resumit en una breu i bella escena del film: quan la tia Lidia (Linda Sini) –de la qual Roberto estava enamorat quan era petit– els acomiada des de la finestra del casalot dels seus oncles, recollint-se la negra cabellera que Bruno havia insistit a alliberar.
La sala de festes que apareix el film continua oberta avui.
Hem volgut tornar a Castiglioncello, una fracció de la localitat de Rosignano Marittimo d'uns 3.800 habitants, a la província de Liorna, la posició del qual allunyada de les grans vies de comunicació ha contribuït a mantenir-la fins a cert punt desconeguda i incontaminada. Les panoràmiques des d'aquí són privilegiades. Passegem pels seus pinedes i penya-segats prop del mar de Ligúria i comprenem que grans noms del cinema, com Alberto Sordi i Marcello Mastroianni, la freqüentessin durant els anys 60, contribuint a la seva fama. El petit llogaret de pescadors conserva encara un encant gairebé salvatge, molt similar al que ens mostren els fotogrames en blanc i negre d'Il sorpasso.
Ballar fins a l'alba amb la dona d'un altre, una cosa pròpia de Bruno.
Aquest atractiu va més enllà del que és purament paisatgístic i hedonista. Castiglioncello té un pedigrí cultural que ve de lluny: a la segona meitat del segle XIX, el mecenes Diego Martelli va convidar a la seva finca un grup de pintors que es va dir com els macchiaioli, originant així un estil artístic conegut com l'Escola de Castiglioncello. Aquí va ser on artistes com Giovanni Fattori, Odoardo Borrani, Silvestro Lega, Telemaco Signorini, Raffaello Sernesi i Giuseppe Abbati van pintar a l'aire lliure, deixant per a la posteritat obres notables. A finals d'aquell mateix segle, el baró Fausto Lazzaro Patrone va construir el castell Pasquini, l'estil neomedieval del qual va influir en l'arquitectura de l'estació de ferrocarril, de principis del segle XX.
Les casetes de platja continuen mostrant avui la mateixa aparença que a la pel·lícula.
La població està enclavada als extrems del regne etrusc, encara que d'aquest període només en resta una urna cinerària d'alabastre, del segle II a. C., i alguns potser compartiran amb Bruno, el personatge de Risi, cert desdeny per aquestes curiositats històriques... Ell, per descomptat, estava més interessat a fer-se uns balls i capbussar-se al mar. En la mateixa època en què els macchiaioli treien els pinzells, aquesta localitat ja començava a assentar-se com a balneari; avui encara és possible banyar-se al bagni Miramare, pertanyent a Franco Signorini, el mateix on Bruno es reuneix amb la seva filla Lilli (Catherine Spaak).
El Miramare és un hotel clàssic de la zona, on també val la pena visitar –i demanar la feliç sopa de peix de què es parla tant– els restaurants Il Porticciolo (de sempre), Il Cardellino (més avantguardista) i, per descomptat , el Gin Club (Via Guglielmo Marconi, 31) on aquell ballava ben agafat a la dona d'un altre.
Façana del Gin Club amb el pòster de la pel·lícula de Risi.
Avui dia Castiglioncello segueix tenint un gran atractiu turístic que cuida molt: no en va ha obtingut repetidament, des del 1992, la Bandera Blava de la Fundació Europea d'Educació Ambiental. Podríem dir que aquí treballen amb afany per ser el millor destí on acudir per dedicar-se a no prendre's les coses molt seriosament.
Despreocupats o no, qualsevol moment ens sembla idoni, ara més que mai, per recórrer aquests paratges amb almenys una mica de l'esperit de Bruno: “Saps quina és la millor edat? –diu a la pel·lícula– T'ho diré. L'edat que tens dia rere dia. Fins que estires la pota, és clar”. De fons, els enganxosos compassos de Quando, quando, quando, de Tony Renis, la millor banda sonora per desfer-se d'aquell monòleg interior que turmenta al Roberto que tots portem a dins, amb els seus innombrables dubtes i indecisions, per acabar cridant “He passat els millors dos dies de la meva vida!”, i fent aquesta trucada per a la qual, potser, no aconseguiem reunir el valor suficient.
Perquè, a vegades, el menys important és si agafen o no el telèfon a l'altra banda. I perquè enyorem aquests temps feliços? que no vèiem (o no volíem veure) les conseqüències.
Castiglioncello, destí per a cinèfils i amants de l'hedonisme en general.
*Aquest reportatge va ser publicat al número 140 de la Revista Condé Nast Traveler (juliol i agost) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler de juliol i agost està disponible a ** la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. **