Mèrida: el refugi del passat
El sol ibèric sembla dividir-se en tres quan il·lumina la península amb forma de pell de bou. Al Llevant, quan reflecteix els seus raigs a la Mediterrània, desprèn una llum clara i vívida que estén per les costes de l'antic mar romà. La mateixa que va inspirar pintors com Van Gogh a Provença, Sorolla a València, i els grans artistes italians.
Alhora, quan Heros escalfa l'ample horitzó de l'altiplà castellà, sembla vestir-se de blanc, barrejant els seus raigs amb les boires matutines que maquillen les ribes del Duero, del Carrión i de l'Eresma; sembla com si, davant de la ruda immensitat de la plana, l'estrella volgués mostrar-se pura i radiant, com un nen vestit de comunió.
Aparença cristal·lina que, tanmateix, el sol ibèric oblida així que ha d'il·luminar les terres del sud, la frontera del qual és el riu Tajo, i el seu final, l'ample Atlàntic. Aquest tercer sol, descarat i altiu, que escalfa el granit extremeny i la calç andalusa fins a convertir-los en brasers, és el que il·lumina Mèrida, les seves columnes, places, pòrtics i arcs, incitant-nos a descobrir un passat brillant sota els seus raigs.
De passeig per Mèrida
La presència d'aquest sol benigne va ser sens dubte un dels motius pels quals l'emperador August, va decidir fundar, a la vora del riu Guadiana, la ciutat de què parlo avui.
El primer emperador de Roma tenia una delicada tasca per endavant: concloses les guerres astur-càntabres contra els indòmits pobles que habitaven la Serralada Cantàbrica, el desig d'Octavio no era altre que proporcionar als seus legionaris, farts de les pluges, el fred i el fang de l'Espanya humida, un lloc on poder descansar, prosperar i difondre el poder de Roma a Hispània.
Els enginyers romans, artífexs d'obres que encara avui sobrecullen, van aconsellar a l'emperador instal·lar els seus veterans sobre un turó, a la vora del riu Guadiana, envoltat de fèrtils planes, molt similars a les que els legionaris conreaven a Itàlia, al centre mateix del que llavors era la província romana de Lusitània.
Aquest emplaçament, a més, es trobava al costat del camí que, des de temps preromans, comunicava les muntanyes gallecs amb les terres al sud del Duero: la via de la Plata.
El Museu d'Art Romà de Mèrida
Així, com una mena de geriàtric a mida dels legionaris, va néixer Mèrida, Emerita Augusta, “la ciutat dels emèrits”, fundada l'any 25 a. C per garantir la feliç jubilació dels veterans de la conquesta d'Hispània.
Mèrida aviat va adquirir una importantíssima rellevància a l'organigrama imperial romà. Com a capital de la província de Lusitania, va ser dotada de tots els edificis públics que els llatins consideraven essencials: grans fòrums amb espais porticats i temples on adorar Roma i l'emperador, així com circ, teatre i amfiteatre per al delit del poble.
La ciutat es va organitzar segons el cànon de les ciutats romanes, amb el seu card i decumanus partint en quatre l'urbs, traçat que avui dia es manté.
Recorrent el carrer de Santa Eulàlia des de la porta de la Vila fins al Pont Romà, ens trobarem trepitjant les lloses que un dia van suportar centenars de caligae.
L'antic decumanus, que travessava la ciutat d'est a oest, és avui dia un dels carrers més animats i comercials de la capital d'Extremadura, encara que per apreciar els seus monuments cal obrir-se pas a través de cases de sostre baix i murs emblanquinats.
El Circ Romà està excel·lentment conservat
Així, de cop, després d'un carreró que parteix del carrer Santa Eulàlia, apareix un temple altíssim, recolzat en grans pedres de granit desgastat, les columnes corínties del qual sostenen un fris descarnat: és el temple de Diana, un dels exemples més bells d'arquitectura romana a Espanya.
L'àmplia plaça que abraça l'edifici ha estat reformada, potser amb massa gust contemporani perquè el temple sigui l'únic protagonista.
Tot i això, les excel·lents molles del restaurant Catalina, situat davant de l'edifici, fan justa competència a l'obra dels romans: val la pena degustar-les assegut davant del temple, aturant-se en els seus detalls, i envejant el noble renaixentista que va decidir construir el seu palau sobre les ruïnes de tan bell monument.
Pont Romà sobre el riu Guadiana
Des del temple de Diana, epicentre de la ciutat, podem optar per dos camins. Aquell que segueix el carrer Sagasta en lleu costa amunt ens conduirà fins a les ruïnes del fòrum provincial de la ciutat romana, molt més modestes que el veí temple, i permetrà apreciar l'arquitectura civil extremenya pròpia dels temps moderns.
Cases blanques amb motius de rajola, emblanquinades amb colors pastís que van del groc al blau, i sobre les façanes del qual no falten balcons dels que pengen buguenvíl·lees, vigilaran el nostre camí fins a les portes del Teatre Romà.
Allà, asseguts a la graderia, admirant les estàtues i columnes de marbre que donen llum a la scena, potser se'ns aparegui Stendhal: diuen que entre aquestes pedres s'escolta un silenci mil·lenari que anys de marabuntes turístiques havien tapat completament.
Ara, però, es pot escoltar, des de les grades, el cant dels ocells. Sempre cal saber mirar el costat positiu d'aquests atípics i estranys “nous temps”.
Teatre romà de Mèrida
Un altre itinerari amb idèntica aroma romà parteix del temple de Diana, i baixant cap al riu, cerca l'amplitud de la plaça d'Espanya i els massissos murs de l'Alcassaba.
S'hi insisteix molt, i amb raó, en el passat romà de Mèrida, però el pòsit dels pobles que van succeir els llatins és tan important com l'obra dels fundadors.
Els visigots, hereus de l'autoritat imperial, van fer d'Emerita una de les seves capitals, engalanant-la i mantenint la seva poderosa aparença, conscients de l'adoració que els hispans demostraven cap a la ciutat i la seva patrona, Santa Eulàlia.
La santa emeritenca, martiritzada a la ciutat en temps de l'emperador Dioclecià, va atreure cap al seu mausoleu milers de pelegrins cristians que, durant els segles de domini visigot, van fer de la figura de Santa Eulàlia una mena de “patrona d'Hispània”.
La basílica que guardava les seves relíquies va ser un dels temples més grans de la península, arruïnat després de la conquesta àrab i recuperat amb l'arribada dels reis lleonesos quatre segles més tard.
Mèrida o un viatge als temps de Roma
A dos quarts de set dobleguen les campanes, i desenes d'emeritencs es dirigeixen cap a la basílica de Santa Eulàlia com durant segles van fer els seus avantpassats. Acudeixen a missa vestits amb elegància provinciana, aquella que es mostra a les passejades vespertines sota les alberedes de tot Espanya, i que, de mica en mica, desplaçada pels avorrits cànons estètics del nostre temps, s'està perdent.
A Mèrida, les ruïnes no són les úniques que demostren que la ciutat s'aferra al passat. Passejant pels carrers pot escoltar-se la trucada de l'esmolador, el punk vetust d'un local amagat en un soterrani, i les carreres dels nens que juguen a "polis i pispes".
Fins i tot el llenguatge sembla haver-se quedat paralitzat: “els teus fills són uns xinxorreros!” , deixa anar una mare extremenya que parla per notes de veu mentre passeja sobre els arcs del Pont Romà, postergant el llenguatge col·loquial que a tots sembla haver-se oblidat.
Amfiteatre romà de Mèrida
I en una cantonada, recolzat sobre un mur de ciment romà, un heavy com els d'antany, de cadena metàl·lica i xucla de cuir, esgota les calades del seu cigar.
Potser Mèrida sigui el darrer refugi de les tribus urbanes que un dia van poblar Espanya igual que ho van fer els romans. Sens dubte, cap lloc sembla més indicat que Emerita Augusta, la “ciutat dels veterans”, per amagar-se del pas del temps.
Aquí, les modes perviuen durant mil·lennis, i per molt que els temps corrin, i els països canviïn de propietari, els emeritencs seguiran acudint a resar davant Santa Eulàlia, com ho feien els seus avis.
Mèrida, el refugi del passat
Al costat del Guadiana, tot es cuina a foc lent, i se serveix en cassola de fang com una tapa de pestorejo: Mèrida, tot i haver complert més de dos mil anys, és la ciutat on encara es pot guardar un secret.